Pelegrinatge a Terra Santa: Dona'm, Senyor, un cor feliç!

PELEGRINATGE A TERRA SANTA:

DONA’M, SENYOR, UN COR FELIÇ!

RECORREGUT PROJECTAT DES DE L’INTERIOR

Reflexió introductòria:

Estic d’allò més emocionat en el moment en què veig fet realitat el somni de trepitjar la terra de Jesús. Són molts els profetes que predicaven per a Israel el Déu únic, el Jahvé, i una dona acceptava lliurement l’encàrrec de ser la mare del Déu amb nosaltres. El seu fill, amb Josep com a espòs de Maria, va néixer i va créixer. Visitar el lloc d’aquest gran esdeveniment em desperta molts pensaments. Ara els intentaré reflectir en aquest petit diari personal.

Tot comença amb un viatge de Barcelona a Madrid amb avió, un vol d’Air Europa que en menys d’una hora em porta a l’aeroport de Barajas, on passo la primera nit a l’hotel Senator. Toca dormir poc, descans mínim suficient per afrontar amb alegria l’inici del pelegrinatge, l’endemà a primera hora del matí.

DIMARTS 7 GENER 2020

Arribo a l’Aeroport de Madrid Barajas (terminal 1) poc després de les 6 del matí. Allà s’inicia tot l’operatiu, amb les primeres salutacions als responsables del viatge: inscripció i control dels noms, facturació i, al cap d’uns minuts, els 65 pelegrins pugem a la capella per celebrar l’Eucaristia d’enviament. La presideix fra Luis Quintana, el franciscà que ens acompanya per guiar-nos pels Sants Llocs. “Estimem-nos els uns als altres, perquè l'amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor” (1Jn 4,7-8). Quina meravella aquest fragment de la primera carta de Joan, proclamat durant l’Eucaristia! I a l’evangeli, Marc ens narra la multiplicació dels pans i dels peixos. Jesús demana que li portin els cinc pans i els dos peixos. “Per pelegrinar a Terra Santa, hem de tenir fam de l’aliment que ens ofereix el Senyor”, diu Luis Quintana. Ha esta una gran pregària d’ambientació.

En el grup, hi ha 17 sacerdots, tres religioses (dues d’elles clarisses) i molts laics i laiques de diverses edats. Encara no ens coneixem tots, però ens anem saludant. A la Missa, Fra Luis anuncia que s’esperen pluges en les properes hores a Jerusalem. Em sento interpel·lat per aquell anunci de Déu a través d’Isaïes: “Com la pluja i la neu cauen del cel…, així totes les meves paraules no tornaran a mi sense haver completat el motiu pel qual les he enviades” (Is 55,10-11). Acabada la celebració, en una hora, passem els controls. Després d’esmorzar una mica, embarquem puntualment a les 8.20 hores i pugem a l’avió. L’aparell d’Air Europa 1301 ens porta a Tel Aviv en una mica més de 4 hores. Ja a l’aeroport israelià, passem el control de passaports i agafem les maletes. De seguida, amb només 5 minuts per comprar un petit entrepà, pugem ja als autobusos. En dos cotxes, ens traslladem els 65 pelegrins ja a Jerusalem, on ens instal·lem a l’Hotel Olive Tree, construït sobre un antic edifici de pedra molt bonic.

Un cop instal·lats, fem una trobada a la Sala Jerusalem del mateix hotel. Allà vivim una hora esplèndida en què tots ens presentem. Són presentacions breus, però molt enriquidores, amb gran diversitat de persones, majoritàriament vinculades d’alguna manera a Halcón Viajes, alguns periodistes (entre ells un servidor) i preveres de diverses diòcesis espanyoles, com també alguns religiosos i religioses. “Venint aquí a Terra Santa, es fa un gran bé al món”, diu Noelia Ávila, màxima responsable de l’agència durant tot el pelegrinatge. Després, Luis Quintana explica que “hi ha quatre objectius en tot el recorregut d’aquests dies: l’encontre amb Déu, el coneixement de llocs concrets vinculats a Jesús, una motivació intel·lectual i finalment una dimensió lúdica”. Al final de la reunió, el franciscà cap de l’expedició anuncia que celebrem l’endemà l’Eucaristia, a primera hora del matí, al Sant Sepulcre. També revela que diumenge viurem la festa del Baptisme del Senyor al Riu Jordà, on va ser batejat Jesús, i tot amb la comunitat cristiana de Jericó.

A les 19.30 hores, sopem tots al menjador de l’hotel, en una primera experiència de fraternitat més lúdica i distesa. Després, un grup ens animem a fer un primer passeig nocturn per la ciutat santa. Passem per l’església de Sant Jordi i per altres punts de cases religioses, fins que anem a parar a la Porta de Damasc, on comença la Jerusalem antiga. El recorregut a peu és deliciós, amb un cel estrellat, foscor, llum i referents petits de bona convivència entre cultures, sobretot jueva i àrab. És un primer tast de la Jerusalem que volem descobrir.

DIMECRES 8 GENER 2020

El dia ha estat impressionant. M’ha desbordat. Hem recorregut Jerusalem en totes les seves dimensions. Em quedo sobretot amb el gran impuls espiritual d’haver trepitjat molts llocs on Jesús va protagonitzar accions concretes durant la seva vida pública, des de l’expulsió dels mercaders del temple fins a les seves aparicions després d’haver ressuscitat, passant per la flagel·lació abans de morir a la creu, la institució de l’Eucaristia i molts altres moments igualment rellevants i narrats pels evangelis. I el colofó és, sens dubte, la vinguda de l’Esperit Sant, reviscuda tot just al mateix lloc en un moment molt especial.

Ens llevem molt d’hora i, a les 5.30, esmorzem. A les 6 aproximadament, sortim ja amb l’autocar cap al Sant Sepulcre, on celebrem l’Eucaristia, presidida pel custodi d’aquesta basílica i concelebrada per Fra Luis Quintana i els altres preveres del pelegrinatge. L’experiència és molt especial a nivell espiritual, al mateix lloc on Jesús va ser sepultat després de morir a la creu i també el punt on es va produir l’esdeveniment més important per als cristians: la resurrecció. El sacerdot encarregat de predicar fa una crida molt intensa en forma de desig i pregària: “Que trobar la llosa buida augmenti la nostra fe!”. I és que els textos de les lectures ens ambienten d’allò més, amb les paraules de Pere narrades pel capítol segon dels Fets dels Apòstols: “A Jesús de Natzaret, Déu l’ha ressuscitat, desfent els lligams aflictius del reialme de la mort, perquè era impossible que fos retingut pres per ell” (Ac 2,23-24). També el fragment de l’evangeli de Joan culmina l’experiència: “No és aquí. Ha ressuscitat!”. Vivim amb gran intensitat la fe en Crist, amb qui triomfa la vida. La litúrgia, tota en llatí, inclou cants animats per la comunitat franciscana de la mateixa basílica, amb els concelebrants i els 65 pelegrins del nostre grup.

Després, Luis Quintana ens explica els principals aspectes del temple, amb totes les vicissituds històriques, començant per la profanació de l’emperador Adrià l’any 135 i el restabliment dels lligams cristians instat per Constantí, fill de Santa Helena, gran avaladora d’aquella reparació des de Roma. En petits grups de quatre, entrem a la capelleta on Jesús va ser enterrat, després d’haver estat crucificat tot just a pocs metres del mateix punt, un dels més indiscutibles de Terra Santa pel que fa a la ubicació. El nostre guia franciscà ens comenta igualment les diferències entre els mateixos cristians al llarg dels segles, una situació que culmina amb l’acord de l’anomenat Status Quo el 1850. Tot queda repartit i, des de l’ecumenisme, tots desitgem germanor, respecte i fraternitat encara que algunes divisions semblin absurdes.

La paraula “aquí” és molt important durant tot el dia, perquè recorrem molts espais i punts on va ser Jesús físicament. Però “l’aquí” del Sant Sepulcre és excepcional, perquè és l’únic que precedeix a la paraula “no hi és”. La raó és que ha ressuscitat. No podem buscar entre els morts el qui viu per a sempre. Aquest pensament, sens dubte, m’ha marcat el dia. Un cop completada la gran celebració connectada amb el gran fet de la resurrecció, comencem el nostre recorregut pels carrers antics de Jerusalem. Tots hem quedat desbordats, en el sentit més positiu, per les explicacions de Luis Quintana i per la proximitat i l’alè del Senyor en tot moment. Després d’una primera ruta, arribem a l’esplanada de les Mesquites, al mont Moriah (amb la Mesquita de la Roca, que té la famosa cúpula visible des de tot arreu, i la d’Al-Aqsa), un altiplà on els musulmans preguen davant el seu lloc emblemàtic de l’ascensió de Mahoma, segons la tradició. És una àrea de reconstrucció a partir del segle VI després de la destrucció de la ciutat. Des d’allà veiem el torrent Cedró i revivim la imatge de Jesús entrant a Jerusalem per una de les seves portes el Diumenge de Rams, com també molts altres fets concrets de més o menys transcendència. Entre els llocs que se’ns recorden, hi ha el punt on Jesús va expulsar els mercaders del temple.

Durant tot el recorregut de matí i tarda, veiem i localitzem les 8 portes de Jerusalem: la Porta Daurada (per on entra Jesús el Diumenge de Rams), la Porta de Sant Esteve (on va ser empès el primer màrtir de l’Església nascuda), la Porta d’Herodes, la Porta de Damasc, la Porta Nova, la Porta de Jaffa (tradicionalment dels pelegrins), la Porta de Sió (dels jueus) i la Porta anomenada de les Escombraries. Aquests punts d’entrada i sortida a Jerusalem ens mostren la perifèria física del lloc on Jesús, com ja he dit abans, viu temporalment per culminar el seu designi diví de viure per sempre entre nosaltres, no només a la Ciutat Santa i al poble d’Israel, sinó a tot el món.

La segona part del matí és el moment espiritual i de pregària més intens de la jornada. Resem el Via Crucis, seguint la Via Dolorosa, als mateixos llocs on el Senyor va patir el camí de la creu i la mort lenta i oferta per nosaltres. Una sola paraula clau, “aquí”, ja donava el toc especial a cada estació: “Aquí Jesús és condemnat a mort”, “aquí Jesús carrega la creu”, “aquí Jesús es troba amb Maria”, “aquí Jesús cau…”, “aquí Jesús és clavat a la creu”, “aquí Jesús és sepultat”. Comencem el recorregut per la Casa de Ponç Pilat. El representant del poder romà en els temps de Jesús és un personatge peculiar. Certament va entregar el Senyor, però confesso que he pensat en ell amb misericòrdia, perquè va intentar defensar el Mestre, com ja va explicar el meu pare, Ezequiel Miranda, en una crònica-diari escrita l’any 1987 a partir d’un viatge que va fer, amb la meva mare, Carmen, a la Terra de Jesús. Allà veiem la presó on va passar Jesús unes hores després de ser entregat pels Summes Sacerdots.

A partir d’aquí, entre les diverses estacions, la interioritat es combina amb situacions pròpies d’una ciutat amb la seva vida actual: el pas d’algun vehicle, les botigues i el trànsit o moviment de persones de diverses creences i cultures sense cap problema. És especialment intens el pas per la casa on Maria va néixer. Aquí Fra Luis ens narra una història de tradició però molt bonica: Joaquim reclama a l’Àngel Gabriel tenir descendència i li diu que, fins a aquell moment, no havia estat possible perquè ell i la seva dona, Anna, no podien. L’àngel li va dir tot seguit que es retrobés amb la seva esposa, perquè ja esperava una filla, Maria. Bonica l’església i preciosa la imatge d’Anna amb Maria de nena. Una mirada que ho diu tot. Poso una espelma encesa que recull totes les pregàries del dia, per diverses intencions meves, familiars i de persones que m’ho han demanat. La pregària és sense límits i sense fronteres. Allà al costat, hi ha la Piscina de Betseda, on va ser guarit un paralític (també anomenada “piscina probàtica”).

Dins el Via Crucis, però, el moment més impactant és la pujada final al Calvari, on arribem al lloc on Jesús va ser clavat a la creu, avui recollit en una capella a la part superior de la Basílica del Sant Sepulcre. Ajupits d’un en un, arribem fins i tot a tocar la pedra i a veure l’esquerda que es va formar en el moment que el Senyor va expirar. Alguns geòlegs ho han corroborat. Acabem novament al Sant Sepulcre, on tornem per completar tot l’exercici del Camí de la Creu.

Aquest dia complet a Jerusalem dinem a Nôtre Dame, un edifici que pertany a la Santa Seu i que actualment gestionen i custodien els Legionaris de Crist. El dinar és variat i molt bo, amb un autoservei que permet menjar equilibrat i a gust de tothom. Aquesta estona ens permet respirar una mica en un dia molt intens. Començo a esmentar alguns noms dels pelegrins que ja vaig coneixent i amb els quals vaig parlant més. A més del franciscà que ens guia i la directora d’Halcón Peregrinaciones, Noelia Ávila, converso amb el sacerdot de Toledo Jesús Robles, amb el Manuel i la seva dona Mari Carmen, un matrimoni de Cáceres, amb Vanessa (mare de família de Palma de Mallorca), amb Estela (d’Halcón Viajes a Santander), amb Jose (periodista de València reubicat a Halcón), amb Inma (de Còrdova), amb Olalla (de la Corunya), amb els també preveres Eugenio i Javier, amb Baltasar Bueno (de València), amb Juan Antonio (de Còrdova però actualment com a prevere missioner a Burgos) i amb molts altres. Però el més curiós és que, el segon dia de pelegrinatge, m’adono que Débora, una treballadora també de l’agència a Burgos, és la dona d’un amic meu de la parròquia de San Lesmes, Eduardo àlies “Chatrán”, i molt amiga del meu cosí Julián. Sí que és petit és el món! Ho descobreixo jo (perquè a ella gairebé no la coneixia personalment) i els riures són igualment curiosos.

A la tarda, ens desplacem ja cap a la zona del Mont Sió, on hi ha el cenacle. En aquest lloc on Jesús va instituir l’Eucaristia, amb el Sant Sopar, revivim el moment en el mateix punt. L’espai interior ens permet viure aquell Sant Sopar tan impressionant en què el Fill de Déu se’ns fa aliment per a la vida eterna i ens dona el manament nou de l’amor entre tots. Però també és, com igualment recordem, el lloc on, ben al costat, es va produir l’aparició de Jesús als apòstols 8 dies després de ressuscitar i, encara després, amb Tomàs present. I en un espai d’allà, es produeix el gran esdeveniment de la vinguda de l’Esperit Sant i, per tant, del naixement de l’Església, un altre dels elements clau de tota la jornada a Jerusalem.

Certament és l’Església la que es constitueix a partir del mateix missatge de Jesús i queda certificada amb les llengües de foc sobre els apòstols, enviats a anunciar aquesta gran notícia, aquest kerygma. Els 17 sacerdots del grup renoven les seves promeses i, a continuació, tots renovem les del sagrament de la Confirmació, pel qual hem assumit la recepció del do de l’Esperit Sant. És difícil descriure la lluminositat creixent d’aquell moment. El Mestre ens visitava, a cadascú de manera diferent, i ens estimulava. També recordem que, a la planta inferior del cenacle, hi ha el lloc on Jesús va rentar els peus com el gran signe que és un servidor. Així ens mostra precisament aquest camí, el de l’ajuda i el servei generós dels uns als altres.

Visitem també aquesta tarda Sant Pere in Gallicantum. És la Casa de Caifàs i, per tant, el lloc on Jesús va ser portat per ser jutjat pel Sanedrí i entregat després d’haver estat capturat. Mentre el Senyor era a dins, es van produir les conegudes tres negacions de Pere, quan era a la porta i li deien que era seguidor de Jesús. Després de dir tres vegades “no”, canta el Gall i l’apòstol se n’adona, també perquè el Senyor li ho havia anunciat. Baixem al lloc on el Fill de Déu va ser jutjat. En un altre costat d’aquest temple, es mostra la imatge de Jesús amb Pere, en aquell diàleg que marca igualment l’inici de l’Església. El Mestre li pregunta tres vegades si l’estima, i l’apòstol respon sempre “sí”, per concloure amb aquella força: “Senyor, tu ho saps tot; tu saps que t’estimo”. Veurem el lloc el penúltim dia del pelegrinatge a Galilea, al costat del Llac de Tiberíades.

Un altre punt és el pas per l’església de la dormició de Maria, que acull el lloc on la Mare de Déu va deixar la seva existència humana en aquest món, però no pas com els fills i filles de Déu marcats pel pecat original, sinó en cos i ànima, com el mateix Crist. Ella puja al cel per l’Assumpció (és Déu qui la puja al cel d’aquesta manera) i Jesús, per l’ascensió (ell mateix puja). Maria, la plena de gràcia, es posa al nostre costat en aquests moments.

Vivim, a més, tot aquest trànsit per la Ciutat Santa passant per quatre grans zones històriques i de diversitat religiosa: El barri musulmà, el barri jueu, el barri cristià i el barri armeni, que representa un poble cristià dels primers segles i que ha mantingut una presència i una identitat pròpia reconegudes fins al moment actual. Completem la jornada al Mur de les Lamentacions, on entrem per endinsar-nos en un referent per a l’espiritualitat jueva. M’impressiona i m’agrada aquest moment, en què penso que aquests creients, diferents religiosament a nosaltres cristians, invoquen el mateix Déu, Jahvé. Amb la kippà, ens situem en aquest punt. Els homes entrem fins i tot també a la sinagoga annexa, on impacta també veure i sentir les invocacions hebrees. Acabem tota la intensa jornada tornant a l’hotel. La pluja intermitent que ens ha acompanyat es fa més intensa en els moments en què baixem a l’aparcament on ens esperaven els autobusos. Són uns minuts de pluja forta. Finalment, arribem a l’hotel. Després d’una estona de descans, compartim el sopar. Com que segueix l’aiguat amb força a la nit, després d’uns minuts de tertúlia entre alguns membres del grup, ens retirem a les habitacions.

DIJOUS 9 GENER 2020

El final de la vida temporal de Jesús abans de la creu i el seu naixement han estat els dos grans eixos d’un dia molt ric en espiritualitat, en fraternitat entre els pelegrins, en alegria nadalenca i en sensibilitat social. Hem visitat primer la Muntanya de les Oliveres, amb la Basílica del Pater Noster, l’hort de les Oliveres i la Basílica de l’Agonia, i després hem anat a Betlem, on ens hem endinsat en el naixement de Jesús al mateix lloc on es va produir. Allà hem conegut una obra social molt colpidora: la Llar Nen Déu, gestionada per les religioses de l’Institut del Verb Encarnat. Acullen nens i nenes nascuts amb problemes físics i psíquics i que han estat abandonats. Aquestes 4 monges, que tenen a casa seva unes 30 persones, recorden que el Nen Jesús continua naixent a Betlem més de 2.000 anys després, en els rostres d’uns éssers humans abandonats sovint per les seves pròpies famílies. No els vol ningú. Són descartats d’ara mateix.

Anem cronològicament. Ens llevem cap a les 6.30. A les 7.00 hores, després d’esmorzar, ens desplacem amb els autobusos a la Muntanya de les Oliveres. Després de passar pel Torrent Cedró, pel barri àrab, i de començar la pujada, la primera parada és a Betfagé, que vol dir “Casa de les Figues”. En aquest punt, Jesús va pujar al petit ase (la “borriquita”) per entrar a Jerusalem el Diumenge de Rams. A l’església dedicada a aquell gran moment, celebrem l’Eucaristia. A la primera lectura, de Zacaries, se’ns mostra la humilitat com a actitud exemplar: “Crida de goig, Jerusalem. Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós; arriba humilment, muntat en un ase, en un pollí” (Za 9,9). A l’evangeli, es fa realitat l’anterior anunci: “Quan es van acostar a Jerusalem i arribaren a Betfagé, a la muntanya de les Oliveres, Jesús va enviar dos deixebles amb aquest encàrrec: -Aneu al poble que teniu al davant i tot seguit trobareu una somera fermada, amb un pollí al seu costat. Deslligueu-la i porteu-me’ls… Portaren la somera i el pollí, van posar els mantells al seu damunt, i ell hi va muntar” (Mt 21,1-7). Es per això que a l’homilia, el sacerdot que presideix, Pedro, subratlla “la humilitat i l’alegria” com els dos referents per a la jornada. Recorda que “Jesús va començar a viure en aquest lloc els últims dies de la seva vida temporal amb senzillesa, perquè és humil”. Presenta igualment aquell esdeveniment, en què la gent aclamava el Senyor amb el conegut “Hossanna”, com “l’alegria dels senzills, la felicitat que neix del cor”.

Acabada la Missa, el nostre cap d’expedició, el franciscà Luis Quintana, explica que una pedra situada a l’esquerra de la part inferior del presbiteri d’aquest temple va ser trobada l’any 1876 per un camperol. Era la pedra de la qual parlava Eferia, una pelegrina, l’any 381. D’altra banda, l’arquitecte italià Antonio Barrucci hi fa unes actuacions sobre l’església i, el 1883, els franciscans compren el lloc. Amb tota aquesta realitat, es compleixen les profecies de Zacaries i de Jacob a Judà. A més, la història de Salomó profetitza igualment això. David el puja a un ase.

La següent visita és a la coneguda Basílica del Pater Noster o Basílica Eleana. És la gruta on el Senyor va ensenyar moltes coses, entre elles la pregària del Parenostre, a més de ser el lloc de l’Ascensió. En aquell instant, els 65 pelegrins ja coneixem físicament les grutes de la Resurrecció (Sant Sepulcre) i l’Ascensió, abans de completar el gran esdeveniment del Déu amb nosaltres per sempre amb la del Naixement. En aquest mateix espai, Jesús va ensenyar els seus deixebles a pregar, i ho va fer amb les paraules precisament del Parenostre, inscrit a les parets en unes 200 versions lingüístiques, entre elles el català i el castellà. Es respira en aquells minuts una gran espiritualitat, dins un ambient marcat pel silenci de fons i per la interioritat. Sentim el Mestre de la pregària en cada respiració, i recitem el Parenostre, primer en castellà i després, en català, alhora que recordem altres llengües d’alguns dels pelegrins, com ara el gallec o el portuguès. El primer text de la pregària ensenyada per Jesús va aparèixer el 1102 en hebreu. Després s’han afegit tots els idiomes actualment reflectits en aquest magnífic lloc.

El matí avança amb un recorregut per la perifèria de Jerusalem situada a l’altra banda del Torrent Cedró. Descobrim tombes, entre elles la d’Absaló (fill rebel de David). Cal destacar que les tombes jueves inclouen la pedra com a element característic, perquè representa la transmissió de la vida de pares a fills, amb la continuïtat que comporta. Entre moltes altres dades, Fra Luis explica que “Heracli va entrar el 21 de març de l’any 632 amb la creu de Crist tot just pel Torrent Cedró. El mateix guia franciscà comenta, a més, que “una tradició diu que Maria Magdalena es va prendre molt seriosament allò que Jesús li havia dit, ja ressuscitat, i fins i tot va anar a veure l’emperador Tiberi per comunicar-li la resurrecció. Li va ensenyar un ou, després que no es creia l’esdeveniment, i va sortir un pollet en obrir-lo”. És per això que l’ou representa la pasqua i, per tant, la vida. Visitem una església dedicada a Maria Magdalena, custodiada per monges ortodoxes russes.

I arribem, en la nostra baixada des de la muntanya, fins a l’Hort de les Oliveres, que culmina la nostra ruta matinal per Getsemaní. Al costat dels arbres, un d’ells plantat per Pau VI l’any 1964, hi ha la Basílica de l’Agonia. Abans de visitar-la, veiem que, per l’antiguitat de les oliveres, és probable que Pere s’enfilés a alguna o que Jesús la toqués. A l’església, hereva de les tres grans èpoques (bizantina, de les croades i moderna), entrem per endinsar-nos en un esdeveniment central en la història de la salvació: aquella pregària del Senyor en què va dir: “Pare meu, si és possible, que passi de mi aquest calze, però que es faci, no pas com jo vull, sinó com voleu vós” (Mt 26,39). Preguem i ens acostem a la roca on es va produir aquest fet, en què Jesús manifesta una “tristor profunda”. És la humanitat i la feblesa integrada en el gran misteri del Déu revelat i que viurà per sempre.

I abans de completar l’estada a Getsemaní, visitem la tomba de Maria, buida perquè va ser assumpta al cel en cos i ànima. Entrar-hi i pregar l’Àngelus allà m’omple especialment, perquè precisament l’absència d’un cos expressa la plenitud de vida que va tenir la Mare del Salvador. Quin goig!

Novament en un dia en què la pluja mulla el terra i els carrers pels quals passem, tot i que no pas de manera permanent, tornem als autocars per desplaçar-nos a Betlem. Recorrem diversos barris novament, i veiem fins i tot un “assentament il·legal jueu a territori palestí”. Passem a Palestina, pel mur construït per Ariel Sharon l’any 2000, i arribem de seguida a Betlem, després de passar per Betsahour, on hi ha el camp dels pastors, que visitarem a la tarda. Ja arribant a la ciutat del naixement de Crist, Luis Quintana dona algunes idees sobre els elements dels nostres pessebres nadalencs i la seva relació amb l’entorn d’aquell esdeveniment: “A Betlem neva, hi ha cases, té el castell d’Herodes a prop (l’Heròdium), però no hi ha ni riu, ni molí ni porcs, tot i que ara sí que es menja aquest animal, permès en un sector de la població”. Ja a Betlem, entrem a la Casa Nova, un edifici on els franciscans tenen la seva hostatgeria, i allà dinem molt ben atesos per Anuar i els seus encarregats de la cuina i el menjador.

La tarda està marcada pel contacte físic del grup amb la Basílica de la Nativitat. Construïda per Santa Helena, té dos llocs identificats on va néixer Jesús: el mateix espai físic on es va produir el part i, molt a prop, el pessebre on menjaven els animals i que va ser utilitzat per estirar el nen ja nascut. A la gruta, el punt de la Nativitat, situat a sota d’un petit altar, es presenta amb la forma d’un forat envoltat per un estel de 14 puntes, que representen les 14 generacions fins a arribar a Jesús i, per tant, la seva humanitat. La nau central de la basílica mostra, entre molts altres elements, uns àngels que s’han descobert i que miren precisament cap al lloc de la gruta. Un altre referent visual són les icones circulars, que responen a himnes litúrgics.

En una breu explicació sobre l’organització del temple del naixement, repartit entre ortodoxos, catòlics i armenis en virtut de l’Status Quo de 1850, Fra Luis Quintana comenta que el patró dels cristians de Terra Santa és Sant Jordi, nascut a Ramlel, a prop de Tel Aviv, i que és també patró de Catalunya, d’Anglaterra i de Rússia, entre altres territoris. Els 65 pelegrins arribem fins a la gruta, la besem i també contemplem emocionats el lloc del pessebre, tot mentre el nostre guia franciscà llegeix alguns textos evangèlics sobre el fet i cantem algunes nadales. Tots sentim el gran goig d’una llum que ens transforma, perquè Déu és amb nosaltres. En alguns moments, arribo a imaginar fins i tot Jesús estirant les mans per un tros de roca situat al mateix punt del pessebre.

Després del moment culminant d’aquest contacte amb l’inici del Déu encarnat i fet un de nosaltres, passem per una església dedicada a Santa Caterina d’Alexandria És la part gestionada pels catòlics i també el lloc on Sant Jeroni va arribar per elaborar la primera traducció de la Sagrada Escriptura al “llatí vulgar” (la Vulgata), perquè el seu coneixement pogués arribar cada dia a més persones i, en definitiva, a tothom. Hi ha un claustre que porta el seu nom. Després fem un recorregut per l’anomenat “Retrus Sanctus”, la perifèria de tota la basílica amb altars, tot per sota. N’hi ha un, per exemple, dedicat als dos grans somnis de Sant Josep: quan l’Àngel li diu que accepti Maria com a esposa, perquè el fill que ha concebut és obra de l’Esperit Sant, i quan és avisat que Herodes volia matar tots els nens perquè es pensava que Jesús el volia destronar.

Un cop completada la visita a la Basílica de la Nativitat, completem una ruta pels carrers de Betlem, molt bonics i tranquils, amb botigues i “molts amics” que van saludant Luis Quintana, amb l’experiència d’haver dirigit 50 grups a Terra Santa, i ofereixen els seus productes. I una primera parada sorprenent és a la Gruta de la Llet, ambientada per dues tradicions: Una diu que la Sagrada Família va anar-hi a viure després del naixement (d’aquí el nom, per l’alletament) i una altra basada en la possibilitat que Jesús, Maria i Josep, de camí a Egipte, van veure com queia llet a la roca. La tradició devocional ha donat una gran fe en l’ajuda a dones que han tingut fills amb problemes, malalties o altres situacions no desitjades. Actualment està portada per unes monges adoratrius de Mèxic, després d’una crida feta pels franciscans a comunitats d’arreu del món que hi volguessin obrir casa allà.

I finalment visitem la Llar Nen Déu. En aquesta casa, 4 religioses de l’Institut del Verb Encarnat, congregació religiosa fundada l’any 1984 a l’Argentina, acullen des del 2005 nens i nenes amb problemes físics i psíquics, des que neixen i habitualment fins al final de la seva vida. La germana Corazón explica tota aquesta iniciativa, basada en la convicció que l’infant Jesús continua naixent a Betlem avui, 2.000 anys després. Les monges tenen uns 30 acollits, persones abandonades que no vol ningú. Són descartats que poden trobar la felicitat d’haver sobreviscut a una mort segura, perquè eren descartats, en molts casos fins i tot pels seus propis pares. Recordem que, en la cultura àrab, es veu la discapacitat com una maledicció. Després de l’explicació d’aquesta autèntica encarnació de la carn sofrent de Crist entre nosaltres, pugem a la planta superior, on les monges tenen els espais d’acollida. Impressiona veure aquests petits i no tan petits. Barah, per exemple, és un nen de sis anys que gairebé no parla, té la mirada perduda i només juga a estones. Veiem també una nena més gran en cadira de rodes que només expressa tímidament la seva resposta agraïda a la tendresa i l’amor. Una altra nena, d’uns 7 anys, agraeix que l’agafin a coll. I així podríem presentar totes aquestes històries personals. La Débora fins i tot plora mentre veu una de les acollides. Tots ens emocionem, d’una manera o una altra. Jesús infant era allà, amb aquesta interpel·lació.

Durant la presentació, entre les preguntes que fem, algú planteja quina sortida tenen aquests nens i nenes. La resposta és clara: “Estar-se tota la vida en aquesta Llar Nen Déu és l’única vida possible que tenen”. Després concloem que poden trobar igualment la felicitat, a la seva manera. La dimensió social d’aquesta activitat es completa amb un donatiu de 5.000 euros que Montse Hidalgo lliura a la germana Corazón. A més, es passa una gorra perquè tots posem donatius, i la Montse es compromet a duplicar la xifra que es recapti. “Poseu-m’ho difícil!”, diu amb generositat. Es recullen uns quants centenars d’euros.

I per completar el dia, després d’una estona de compra en una cooperativa situada ja a Beitsahour, poble al costat de Betlem, vivim l’últim gran moment espiritual, alegre i fraternal de la jornada. És una Hora Santa, amb exposició del Santíssim, en una gruta situada dins de l’anomenat Camp dels Pastors. És on els pastors van rebre l’anunci dels àngels, amb el qual es van assabentar que havia nascut Jesús. Luis Quintana proclama el fragment de l’evangelista Lluc que narra aquells fets que va revelar al món aquest missatge dels àngels: “No tingueu por, perquè us anuncio una gran alegria que ho serà per a tot el poble: Us ha nascut avui, a la ciutat de David, un salvador, que és el Crist Senyor; i us servirà de Senyal un nen que trobareu en bolquers i estirat en un pessebre” (Lc 2,13). I van anar, a prop del lloc, a veure l’infant al pessebre. Durant la pregària, que comencem amb la coneguda cançó “Els àngels allà a la glòria” (Gloria in excelsis Deo), entonem altres nadales: ‘Ay del chiquirritín’ i ‘Adeste Fideles’, entre d’altres.

El vespre i la nit ens porten l’última activitat, una bona estona en què augmenta la germanor entre els 65 pelegrins. Em refereixo al sopar, en un restaurant àrab que ens serveix un menjar molt bo, a base d’amanides, humus de cigrons, unes croquetes molt bones i una carn de pollastre i vedella presentada en forma de barra. Al final de la vetllada, amb la guitarra cedida des de l’empresa associada a Halcón a Terra Santa i que jo ja havia començat a utilitzar a la pregària, cantem alguns temes coneguts i populars: ‘Clavelitos’, ‘Porrompompero’ i altres. L’alegria, per cert, continua a l’autobús 2 de tornada a Jerusalem, on passem l’última nit en aquesta ciutat santa del gran esdeveniment. En el recorregut, pugen dos policies israelians coincidint amb el pas fronterer, però finalment no demanen res, tot i que alguns confessen que no duien el passaport. Anècdotes a banda, cantem ‘Libre’, ‘Un beso y una flor’ i ‘Noelia’, de Nino Bravo, així com la Bamba i altres peces tradicionals. Al final, amb una mica de cansament acumulat, ens instal·lem a l’hotel per descansar. L’endemà toca novament matinar per a una altra jornada intensa que ens portarà a Jordània, principalment al Mont Nebo, per arribar a Petra.

DIVENDRES 10 GENER 2020

El quart dia de pelegrinatge a Terra Santa ha estat de més hores de desplaçament, concretament des de Jerusalem, on ja hem deixat l’hotel Olive, fins a Petra (Jordània). Ha tingut, però, intensitat i moments especialment viscuts interiorment per qui escriu aquestes línies, com també, de diferents maneres, pels 65 pelegrins. Després d’entrar a Jordània pel doble pas fronterer, amb els pertinents controls dels passaports i el canvi d’autobús, hem passat aproximadament 90 minuts al Mont Nebo, el lloc on Déu va mostrar a Moisès la Terra Promesa, un horitzó que va veure tot just abans de morir. Allà celebrem l’Eucaristia. Ha estat molt viscuda, amb el fragment de l’Èxode sobre Moisès i un passatge de Joan connectat amb aquell anunci realitzat en Jesucrist. Després continuem amb la ruta fins a arribar a Amman, capital del país. Allà dinem uns plats típics de la cuina àrab jordana, amb amanides de blat de moro, humus, altres llegums, carn de pollastre i vedella i diverses novetats pròpies del lloc.

Després de dinar, completem el camí fins a Petra, que ens rep amb neu. Sopem a l’hotel Petra Moon, que ens acull molt bé. Per una confusió de dates pensant que era l’aniversari d’un membre del grup, ens havien preparat un pastís. Finalment el tallen Fra Luis Quintana, pels 50 pelegrinatges que ha dirigit, i dos sacerdots que celebraven noces d’argent. En un ambient festiu, completem el dia amb un petit passeig en què una cervesa típica de Petra i altres begudes amenitzen una vetllada amb tertúlia en un bar irlandès.

Per repassar una mica tota la cronologia de la jornada, ens llevem a les 6.00 i, després d’esmorzar i deixar ja les habitacions de l’hotel que ens havia acollit aquestes tres nits, sortim a les 7.00 ja en direcció al Mont Nebo i Petra. Arribem a la frontera i, en passar els controls, canviem d’autocars i se’ns incorporen dos guies propis del país. Al meu autocar, puja Nabil, un jordà cristià (ortodox) de mare xilena. Parla perfectament l’espanyol. Ens destaca que el país és tranquil, estable, hospitalari i molt segur, malgrat la conflictivitat i la complexitat de tota la zona del Pròxim Orient. Durant el trajecte al Mont Nebo, passem per la zona més baixa del món, per la Vall del Jordà, que ens permet rodar per plaques tectòniques. El país té dues planes separades per aquesta depressió. El dia és nuvolat i, a estones, amb molta boira. A l’altre autocar, realitza el servei de guia María Pilar.

En arribar al Mont Nebo, des d’on es veu també el Mar Mort, entrem a una església nova construïda dins el memorial de Moisès. Hi celebrem l’Eucaristia, presidida aquesta vegada pel prevere colombià Enoc Jacob, un dels 17 que ens acompanyen. Per primera vegada, puc tocar l’orgue, una ocasió de la qual gaudeixo molt i que els pelegrins valoren i agraeixen. La història de 3.200 anys enrere es reviu amb intensitat gràcies a l’actualització d’una veritable acció de gràcies al Déu encarnat en Jesucrist. El nostre guia Nabil recorda que la serp del desert, que simbolitza la futura creu de Crist representada allà a la muntanya, és un element important en la revelació de Déu a Moisès, que va viure 120 anys, motiu pel qual es mostra en una creu, elaborada pels franciscans i situada al cim del turó. 

Continuem el recorregut fins que arribem a Amman. Dinem en un restaurant típic de cuina àrab. Immediatament després, reprenem el viatge a l’autobús. Només una parada tècnica permet refer forces després d’una estona que molts aprofitem per dormir a dintre del vehicle. Ja en el tram final fins a Petra, veiem el que queda de la neu que havia caigut fins al dia abans. Nabil ens explica, entre altres coses, que “el 94 per cent dels jordans estan o han estat escolaritzats i, per tant, alfabetitzats”. Comenta igualment després que el país és confessional, amb l’Islam com a religió oficial, però des d’un respecte a les altres creences, amb un sistema polític que fins i tot garanteix un percentatge d’escons per a les dones. Això sí, no es permet a cap ciutadà musulmà convertir-se al cristianisme, tot i que no hi ha represàlies ni llei islàmica, sinó que simplement no es reconeix aquest canvi de creença.

Ja sobre Petra, el guia comenta que els Nabateus, considerats el primer regne àrab de la història, estan lligats a l’inici de Petra, capital d’aquesta comunitat. Són de fet l’origen de la cultura àrab, a través d’una llengua que dona pas a l’actual. Eren politeistes, perquè entenien que hi havia molts ídols, començant per la muntanya. El segle IV, els Nabateus passen a convertir-se al cristianisme, cosa que comporta que Petra esdevingui cristiana, sota la jurisdicció de Bizanci. Un lloc que descobrirem l’endemà. Al vespre, arribem a la ciutat i ens instal·lem al segon hotel del pelegrinatge: Petra Moon. Un grup aprofitem la fresca i una estona després de sopar per baixar el menjar i fer un passeig. Ens espera un dissabte de molt moviment i intensitat, amb alguna sorpresa.

DISSABTE 11 GENER 2020

La jornada ha estat molt intensa i viscuda, amb més de 20 quilòmetres caminats a peu per la majoria dels pelegrins. Al matí, a Petra i després de llevar-nos novament a les 6 i de sortir de l’hotel a les 7, hem visitat totes les restes de la ciutat antiga. Hem observat les runes integrades en un paisatge de pedra espectacular. En el primer tram del recorregut, un congost ens porta fins al Tresor, una impressionant façana de temple que no s’aguanta sobre fonaments sota terra, sinó que surt directament de la pedra, treballada i integrada en el conjunt. El guia Nabil destaca que, a partir de la descoberta de l’arqueòleg suís Louis Burckhardt el 1812, s’hi troben aquest i altres edificis. Ell volia arribar a la tomba d’Aaron, situada al cim del paratge. El nom d’aquest gran monument prové de la creença que el Faraó d’Egipte amagava “un tresor” a l'urna situada a la part superior de la magnífica façana. Es disparava contra l’edifici, cosa que explica la pervivència d’uns signes d’impactes de bala. A partir d’aquí, hi ha hagut moltes teories. El més probable, però, és que sigui un temple universal, un lloc de pregària per a totes les civilitzacions en una ruta anomenada “de les caravanes” i de l’encens i les espècies, per la qual passaven comerciants mesopotàmics, perses, grecs, romans, egipcis i gent d’altres orígens.

Després, hem seguit ruta per tota la zona, on hi ha sobretot tombes i un mosaic divers de formes muntanyenques, de petites valls i de pedres que formen serralades i muntanyes, dins tota una gran vall que es va obrint progressivament. A la banda de la dreta, seguint el recorregut de la Petra històrica, la dels Nabateus o primer regne àrab de la història, trobem tombes de reis d’aquesta civilització. Una de les més destacades és la d’Aretes IV (any 9 a.C.-40 d.C.), que era contemporani de Jesucrist. Va ser un monarca molt famós, com es veu en algunes cites bíbliques. És el cas de la segona carta de Sant Pau als cristians de Corint, ja que va ser un perseguidor de l’apòstol. El segle IV, aquest punt va deixar de ser una tomba per convertir-se en la catedral de Petra. A banda d’aquestes i altres tombes, com les anomenades de la Seda (perquè brilla amb les pluges a l’hivern) o la del Palau (perquè sembla un palau romà), continuem caminant fins al punt on comença la pujada al punt més alt de la ruta: el del santuari de Petra. Abans passem per les runes del Gran Temple, on es conserva l’entrada, amb unes columnes, i sobretot un altar gegant considerat Patrimoni de la Humanitat, com el Tresor.

Ja per completar un matí d’observació monumental i exercici físic, pugem els centenars d’escales que porten fins al santuari. Trobem ases que pugen a través de serveis oferts per famílies, en alguns casos amb nens, i passem per petites botigues de records on, a més, s’oferia te calent. La pujada és dura, amb trams també d’ascensió sobre pedres sovint irregulars. L’arribada al cim és font de satisfacció per a tothom. El santuari ofereix un aspecte de gran bellesa artística, amb la façana, una porta gran, columnes i altres elements arquitectònics igualment sobre pedra vertical. En aquell entorn superior del camí, trobem petites coves que criden l’atenció. Fins i tot sentim una música àrab moderna que ambienta el que semblava una festa, per la presència de persones a dintre. I ja al final, els qui hem pogut pujar ens acostem fins a les vistes a una gran vall més enllà des de la qual s’observa el turó que corona la tomba d’Aaron. Hi havia una mica de boirina en alguns moments, però s’arriba a veure. Amb aquesta alegria d’endinsar-nos en els fonaments, anem baixant cadascú al seu ritme, com també havíem fet a la pujada.

Entre parades, comentaris, converses i altres espais de convivència entre tots els pelegrins, completem el recorregut fins a l’hotel Petra Moon, on dinem àgilment poc després de les 12, per poder sortir una hora després cap al desert de Wadi-Rum. I així ho fem. En dues hores, els autobusos ens situen a l’entrada de tot un gran espai de 800 quilòmetres quadrats. Des d’aquesta àrea considerada mística i molt tranquil·la, iniciem un complet recorregut amb 11 vehicles 4x4 en els quals ens distribuïm els 64 pelegrins (Baltasar Bueno, de València, s’havia quedat a Petra). Després de la primera parada amb pujada a un petit turó, dins d’aquest desert que també és de profetes de la Sagrada Escriptura, Luis Quintana proclama un petit fragment del llibre d’Osees. El motiu és perfecte: Déu es manifesta sempre des de la natura i, quan vol parlar amb nosaltres, ho fa des de l’espai físic, per exemple des del Sinaí o des del Mont Nebo. Però quan ja veu que no pot amb nosaltres i vol seduir-nos per tocar el nostre cor, ens porta precisament al desert. És per això diu el profeta: “Jo la seduiré i la portaré al desert. Li parlaré al seu cor. I allà jo li donaré les vinyes a la Vall d’Acor. La convertiré en una porta d’esperança, i ella respondrà com en els dies de la seva joventut, com el dia en què pujava del país d’Egipte” (Os 2).

Fem una segona parada en un espai amb molts camells, des d’on observem nous horitzons de valls i muntanyes desèrtiques. El sol va caient, però tenim encara molta llum. En una tercera estació, ens endinsem en l’ambient d’una botiga on ens conviden a un te i ens ofereixen venda de mocadors, altres teles estampades, caixetes, pintura de maquillatge i diversos records. Un dels qui ens reben pinta els ulls, de manera promocional, a algunes i alguns membres del grup. Completat aquest nou contacte amb la vida de Wadi-Rum, continuem fins a arribar a un espai en què dos homes, en una mena de paradeta, ens donen un petit piscolabis amb carn de camell, altres tapetes i una copa de

xampany francès. Allà ens fem una nova fotografia de tota l’expedició, després de brindar per tothom i de compartir uns minuts de distensió i alegria.

 

La intensa tarda es completa amb l’última estació de la ruta. És una Jaima, una mena d’establiment en forma de gran campament, com una carpa, on hi ha un restaurant, una pista de ball, un bar i altres equipaments, tot sobre la superfície desèrtica, amb magnífiques decoracions. Els habitants d’aquest desert són beduïns, molt amables i elegants, i ens atenen molt bé. Primer celebrem l’Eucaristia a l’interior de la sala entre parets i sostre de lona, i després sopem. La Missa, presidida per José Luis (capellà de Salamanca), és novament molt viscuda. La compartim com al voltant d’una gran taula llarga i tots asseguts en bancs al voltant. Cantem acompanyats de guitarra i experimentem una litúrgia molt relacionada amb el desert i la muntanya que van conèixer Moisès i Aaron i, d’altra banda, amb el martiri de Sant Joan Baptista, recollit en un fragment de l’evangelista Marc. Aquests personatges, amb els fets descrits pels textos bíblics, estan molt directament relacionats amb els paratges on passem el dia: el matí a Petra (Aaron) i la tarda en aquest desert (Joan Baptista).

Ho reflectim en els respectius textos bíblics, que reprodueixo: “Tota la comunitat dels israelites va partir de Cadeix i arribà al mont Or. Allà, tocant a la frontera del país d’Edom, el Senyor va dir a Moisès i a Aaron: —Aaron morirà i es reunirà amb els seus, ja que no ha d’entrar al país que dono als israelites, perquè a les aigües de Meribà vau ser rebels a les meves ordres. Tu, Moisès, pren Aaron i el seu fill Eleazar i puja amb ells al mont Or; allà treu les vestidures sacerdotals a Aaron i posa-les al seu fill Eleazar, perquè Aaron morirà en aquella muntanya. Moisès va complir el que el Senyor li havia ordenat: tota la comunitat els va veure pujar al mont Or. Allà va treure les vestidures sacerdotals a Aaron i les posà al seu fill Eleazar. Aaron va morir al cim de la muntanya. Després Moisès i Eleazar van baixar d’allà dalt. Tota la comunitat va veure que Aaron havia mort, i tot Israel el va plorar durant trenta dies” (Nm 20,22-29). Després, “Herodes era el qui havia fet agafar Joan, l’havia encadenat i l’havia tancat a la presó, * a causa d’Herodies, la dona del seu germà Filip, amb la qual ell s’havia casat. Joan deia a Herodes:  —No t’és permès de conviure amb la dona del teu germà. Herodies odiava Joan i el volia fer matar, però no podia, perquè Herodes, sabent que Joan era un home just i sant, el respectava i el protegia; quan el sentia, quedava molt perplex, però l’escoltava de bon grat. L’ocasió es va presentar quan Herodes, amb motiu del seu aniversari, va oferir un banquet als seus alts funcionaris, als tribuns de l’exèrcit  i als prohoms de Galilea. Durant el convit entrà la filla d’Herodies  a dansar, i va agradar tant a Herodes i als convidats que el rei digué a la noia:  —Demana’m el que vulguis i t’ho donaré. I li féu aquest jurament: —Et donaré el que em demanis, ni que sigui la meitat del meu regne. La noia va sortir i preguntà a la seva mare: —Què haig de demanar?  Ella li respongué: —El cap de Joan Baptista. La noia tornà a entrar, se’n va anar decidida cap al rei i li demanà: —Vull que ara mateix em donis en una safata el cap de Joan Baptista. El rei es va posar molt trist, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats no volgué contrariar-la. Immediatament, doncs, envià un guarda amb l’ordre de portar el cap de Joan. El guarda va anar a la presó i el va decapitar. Després dugué el cap en una safata, el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare. Quan els deixebles de Joan ho van saber, anaren a endur-se el seu cos i li donaren sepultura” (Mc 6,17-29).

En l’homilia, José Luis expressa el seu desig que, “com els Mags d’Orient, estiguem atents a la presència de Déu, malgrat les dificultats que van tenir aquells savis i patim igualment nosaltres”. En la mateixa línia, recorda que “desert vol dir purificació i contemplació” i que “tenim la possibilitat, com a grup, d’estar atents els uns dels altres i viure l’amor fratern”. Finalment, anima tothom a “no considerar-se més que els altres” i ser “com Joan Baptista, que ens ho ensenya, ja que cal alimentar cada dia més la humilitat”. En un altre moment, agraeix a Halcón Viajes i a algunes persones properes a ell que hagin fet possible la seva presència personal i com a prevere en aquest pelegrinatge a Terra Santa.

Acabada la celebració eucarística, sortim un moment, per veure com obren de sota terra un xai acabat de cuinar, i tornem a entrar al mateix espai, on ja teníem preparades unes taules i menjar per servir-nos-el nosaltres mateixos. Amanides diverses, llegums, pasta, herbes picants i altres entrants es combinen amb un exquisit tall del xai. Tot està boníssim. I en acabar, una estona de ball completa la vetllada, la festa i tot un intens dia a la Terra Santa anterior i precursora de Jesús. Unes danses de cultura àrab donen pas a algunes cançons comercials i populars en les festes més properes a nosaltres els últims anys. Una mica abans de les 20.00 hores, iniciem el viatge de tornada a Petra. Arribem a l’hotel Petra Moon poc després de les 21.30. El descans nocturn donarà pas, l’endemà, a una nova jornada apassionant.

DIUMENGE 12 GENER 2020

Després de la intensitat del dia anterior, amb exercici, diversió i contemplació, toca deixar Jordània. Ens llevem a les 5.30 hores per esmorzar a les 6.00. Sortim de l’hotel Petra Moon a les 6.30 cap a la frontera amb Palestina. Abans de deixar l’històric poble, entrem un moment en un local on es conserva i es mostra la Roca de Meribà. En aquest punt i de pas dins l’èxode, Moisès no va confiar en el Senyor, que havia dit que colpegessin la roca i que en sortiria aigua. La primera vegada, Moisès no hi va confiar, però la segona, sí. Aleshores va sortir-ne l’aigua. És el regne d’Esaú o Edom, el que troba Moisès quan arriba d’Egipte.

Mentre continuem camí, el guia Nabil ens comenta que Moisès es va haver de desviar quan anava de camí al Mont Nebo. Abans d’arribar a Màdeba, hi havia un altre monarca, Sijó, rei dels amorreus. Moisès, aleshores, hi va enviar un missatge en què demanava al monarca que el deixés passar per les seves terres, però no li ho permet. El Senyor, després, li demana que conquereixi aquestes terres i mata el rei. Moisès ho fa, i el Senyor li diu que vagi al Mont Nebo, on veuria la Terra Promesa, però hi afegeix que no hi entraria. Tot això passa cap al 1200 abans de Crist. Edom és el regne del Sud; Moab, que inclou el Mont Nebo i Amon, un altre on hi ha la capital de Jordània. L’any 2000 abans de Crist, en la història bíblica més antiga, té lloc a l’actual Iraq, a Ur dels Caldeus, tot aquest gran procés. Abraham venia amb Lot, el seu nebot, i anava cap a Canaan. Quan arriben a la riba oriental del Mar Mort, es divideixen. Lot es queda a Sodoma i Gomorra i Abraham, a Canaan, l’actual Hebron. En aquell context, Sodoma i Gomorra es troben a la part sud del Mar Mort, mentre que la part jordana, Hebron, queda a l’altra banda.

Tot passa per les terres que hem visitat aquest diumenge 12 de gener. Abraham, el primer patriarca, estava casat amb Sara. Va tenir un fill amb una altra dona, que li va dir Ismael. Després en va tenir un altre: Isaac. Dos germans, Esaú i Jacob, lluitaven al ventre de la mare per la primogenitura. La mare, però, preferia Jacob. D’altra banda, Jacob es casa amb una cosina seva, el pare l’enganya i, després, contrau matrimoni amb la germana, Lia. Aleshores Jacob passa per Herasa , on se li apareix l’Àngel de Déu. Al final, després d’un estira-i-arronsa, l’àngel li dona la benedicció i li diu que, a partir d’aquell moment, es diria Israel. Amon, Edmon i Moab, en qualsevol cas, són els tres pobles, dels quals Petra és la capital. Amb aquest panorama, Herodes Antipas, el gran, va empresonar Joan Baptista al Palau Macaronte, tot en un context en què no era estimat pel poble. I quan Moisès arriba a la ruta de les caravanes, a Petra, es troba el rei d’Edom.

Amb aquests continguts interioritzats, com també els espirituals, seguim en camí fins a una primera parada i, després, fins a la frontera de Jordània amb Palestina, un pas controlat per Israel. Passats els controls de seguretat amb lliurament de passaports i un cop fet el canvi d’autocars, arribem a la riba del Jordà, al lloc exacte on Jesús va ser batejat per Joan Baptista. Quina emoció! Tot i que portàvem retard i havien informat als organitzadors que la capella del riu estaria ocupada, celebrem l’Eucaristia en aquest espai. L’Esperit Sant, amb una imatge que precisament coronava l’altar, ho va fer tot. Aquell grup no s’hi havia presentat. Entre alegria i cants de festa, es proclama la Paraula de Déu. Primer es llegeix el text d’Isaïes que narra aquestes paraules de Déu: “Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima. He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions” (Is 42,1). Dona pas a l’aclamació del Salm, un desig de benedicció de Déu per al seu poble amb el do de la pau. En la segona lectura, l’apòstol Pere explica que el Baptisme de Jesús és un moment determinant en la seva vida, l’inici de la seva missió. I en el text de l’evangeli, es fa realitat la promesa, perquè Jesús és batejat, i l’Esperit parla: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut” (Mt 3,17).

En l’homilia, Juan Antonio destaca la importància de “renovar l’esperit del pelegrinatge a Terra Santa també en la vida”. “Si la llavor del baptisme es fica en un calaix, no dona fruit”, diu. Assegura igualment que “Déu ens ha creat per a l’eternitat, perquè visquem feliços, puguem viure l’amor, repartim l’amor i el donem als altres”. Finalment, el prevere apunta que “Jesús es bateja aquí perquè va venir a buscar-nos, a cadascú de nosaltres, perquè ens estima”. I conclou assegurant que “Déu torna a donar la vida avui per tothom”. I al final de la celebració, el franciscà Luis Quintana recorda que aquest riu, el Jordà, és l’escenari del gran esdeveniment en els seus fonaments: “Jordà vol dir ‘el qui davalla’, com va passar aquí, on Joan Baptista va veure com el cel es va obrir i l’àngel va parlar en nom de Déu”. I ja un cop acabada la Missa, amb un bonic cant sobre l’aigua del Senyor, baixem tots a la riba del riu, allà mateix, pocs metres més avall, i omplim botelles d’aigua. També ens fem una foto de tot el grup. Finalment, tinc l’ocasió d’experimentar aquella aigua gloriosa, divina, traient-me les sabates i els mitjons i servint aigua a molts membres del grup que la volien guardar. “Amb aquesta botella, tinc per a baptismes tot l’any”, diu Jesús Robles, per exemple.

Amb aquest goig ben pasqual i agraït, ens desplacem amb els autocars fins al Mar Mort. Dinem en un restaurant situat dins un complex típic de platja (tot i que no és una platja convencional com les que coneixem) i gaudim de poc menys d’una hora per a un deliciós bany. Al Mar Mort, situat a 400 metres per sota del nivell el mar, l’aigua està molt suau. Uns quants pelegrins experimentem la sensació d’un espai on el cos sura sense enfonsar-se. L’experiència és d’allò més divertida. Fins i tot improvisem una versió del conegut cant “Juntos como hermanos, miembros de una Iglesia, vamos caminando al encuentro del Señor”.

El següent trajecte és fins a Jericó, on fem una petita parada i passeig. A la ciutat més antiga del món, amb 8.000 anys d’existència, recordem el cec Bartimeu, el cobrador d’impostos Zaqueu, que acull Jesús a casa seva, i el passatge de Josué i les muralles de la vila. Jericó, ciutat de les palmeres, té entre els seus punts de referència la Font d’Eliseu, que és el principal manantial. Diuen que emana 4.500 litres per minut. A sobre, s’aprecia que la ciutat és enorme, amb una superfície verda al costat del mar mort. Es diu Font d’Eliseu perquè ens diu l’Escriptura que, quan Eliseu va arribar-hi, amb el mantell d’Elies, el primer que va fer va ser colpejar les aigües de Jordà, que es van obrir i hi va passar. Però com que no hi va poder veure perquè les aigües estaven amargues, va demanar una olla de sal. La va abocar i les aigües van passar a ser dolces. D’altra banda, es veu la muntanya de les temptacions, on Jesús es preparava per a la seva missió i on va ser temptat pel dimoni en forma de serp però no hi va caure. Un cop feta aquesta breu visita a Jericó, completem el desplaçament del dia fins a Natzaret, on ens instal·lem a l’Hotel Ramada i sopem. Després, de seguida toca descansar perquè ens esperen l’endemà la Basílica de l’Anunciació, el Llac de Tiberíades i moltes altres petjades del Mestre, el Senyor Jesús.

DILLUNS 13 GENER 2020

L’emoció ha marcat aquesta jornada. Hem seguit les petjades de Jesús a la zona verda de Galilea, amb una plana preciosa entre muntanyes i diversos punts, principalment la Muntanya de les Benaurances i, sobretot, el Llac de Tiberíades. Hem sentit el Senyor a cada passa, a cada roca, en cada ona de l’aigua i en cada llunyania de la costa. També hem visitat Cafarnaüm, la ciutat on Jesús va viure més temps durant els anys de la seva vida pública, dels 30 als 33. Abans de baixar a l’aigua i després de celebrar l’Eucaristia al costat d’aquest punt de Genesaret, hem passat uns minuts a la Roca de l’Encontre, on Jesús ressuscitat va rebre assegut un grup d’apòstols que acabaven de passar la nit intentant pescar sense èxit. Els anima a tornar a calar les xarxes i pesquen moltíssims peixos. És també l’escena del gran diàleg del Senyor amb Pere, quan li va preguntar tres vegades si l’estimava i li deia que pasturés les seves ovelles. I després, vam fer finalment un passeig amb barca pel Llac de Tiberíades, testimoni de grans fets prodigiosos protagonitzats pel mateix Jesús.

Finalment a la tarda, novament a Natzaret i després de dinar a la Casa Nova dels franciscans, vam fer un recorregut per la ciutat per visitar la Font de Maria, a l’església de Sant Gabriel, i finalment la Basílica de l’Anunciació, amb la casa de Maria i la de la Sagrada Família, tot coronat amb una gran església construïda al segle XVIII. La jornada s’ha acabat amb una visita a una comunitat de clarisses situada a prop de la zona. Hem viscut el contacte amb una realitat de vida contemplativa, nodrida actualment amb un grup de mexicanes i altres religioses de França i el Líban. Ens han ofert el seu testimoni, especialment enllaçat per dues clarisses, Doris i Milagros, que han format part del nostre pelegrinatge des d’Espanya.

Anem cronològicament. Després d’esmorzar a les 7, sortim a les 7.45 cap a Galilea, la zona on Jesús va viure la seva vida pública després del Baptisme al riu Jordà. Entrem en aquesta àrea per la Plana de Turan, verda i molt fèrtil. En aquesta regió, el Senyor va desenvolupar tota una predicació amb paràboles relacionades amb l’agricultura. Arribats allà, iniciem el recorregut a la Muntanya de les Benaurances, mentre començàvem ja a veure el Llac de Tiberíades. Repassem les 8 benaurances: pobres, humils, compassius, nets de cor, els qui ploren, els perseguits, els qui treballen per la pau i els misericordiosos. Els franciscans, tenint en compte la tradició de situar el Sermó de la Muntanya allà, al Tabor, van fer construir una església, que va construir Antonio Barlucci l’any 1937. La següent visita és a Tabgha, on Jesús va multiplicar els pans i els peixos davant de 5.000 persones, tot en una zona molt superpoblada. Per exemple, només a Cafarnaüm, vivien 1.500 persones. Aquest miracle va tenir grans conseqüències, fins al punt que, després del gran impacte, Jesús va respondre a la insistència dels seus deixebles dient que ell és “el pa de vida”. Després baixem ja al costat del també anomenat Mar de Galilea, de 12 quilòmetres d’ample, 21 de llarg i 40 metres de profunditat (uns 200 metres sota el nivell del mar).

Al costat de la Roca de l’Encontre, a la zona de l’anomenat ‘Primat de Pere’, celebrem l’Eucaristia allà mateix en una petita capella coberta. A la Litúrgia de la Paraula, sobresurt el fragment evangèlic de Joan en què es narra la trobada de Jesús ressuscitat amb un grup de deixebles, entre ells Pere, i els anima a tornar a calar les xarxes després que li havien explicat que no havien pescat res en tota la nit anterior. Li fan cas, i pesquen moltíssims peixos. Això dona pas al conegut diàleg del Senyor amb Pere, que conclou amb l’apòstol dient: “Senyor, tu ho saps tot; tu saps que t’estimo”. Especialment impactant és, per a mi, la visió comunicadora de Joan, que parla al final en primera persona, assegurant que dona testimoni del Jesús viu, en aquell moment i per a sempre. I a l’exterior, sortint del mateix temple, hi ha una escala que l’Església bizantina del segle IV ja va atribuir al mateix Jesús. A l’homilia, el sacerdot que presideix destaca que “els apòstols, després de la resurrecció, tenen un impàs, un temps per anar paint el que estava passant”. A més de comentar “la sensació de fracàs que podien tenir en aquell moment els 7 apòstols presents”, destaca que “la fe no pot anar en solitari sense l’afirmació de l’amor”. En aquesta línia, conclou que “és en el fonament de la fe com construïm l’Església, convertint-nos tots en pedres vives”.

Luis Quintana, molt actiu en les explicacions durant tot el dia, explica de camí a Cafarnaüm que “Bet vol dir casa, Jer significa poble i Cafar, ciutat”. Assegura que és una ciutat que va estar oblidada durant gairebé 1.000 anys, tot i que havia estat molt important durant l’època de Jesús. Se sap que hi havia port. Cafarnaüm va anar pujant en importància durant el temps del Senyor i després va continuar en aquesta línia, amb seu de bisbat durant l’època bizantina i amb una església construïda en forma octogonal sobre la casa de Pere. Les invasions perses i musulmanes, però, ho destrueixen tot. El 1894, un franciscà va descobrir les runes i sabia que Cafarnaüm havia de ser per aquesta zona. Va comprar l’espai i, de seguida, es va descobrir la ciutat. La seva importància es troba en el fet que Jesús va fer allà 7 miracles, reflectits en les 7 cúpules d’una església ortodoxa construïda igualment molt a prop. Va guarir dos leprosos, va sanar el servent del centurió, va guarir la sogra de Pere, va sanar l’hemorroïsa, va ressuscitar la filla de Jaire, va guarir el paralític i va alliberar un endimoniat de l’esperit del mal.

Encara a Cafarnaüm, passem pel punt on Pere va dir a Jesús que l’havia mirat als ulls. Hi veiem la casa de l’apòstol i observem una sinagoga molt gran situada al costat i construïda per Iuliano, que va afavorir clarament els jueus fins al punt de fer construir aquest gran centre de culte. Després visitem un punt on se situa el discurs de Jesús sobre el pa de vida. “Jo sóc el pa de vida” (Jn 6). Curiosament a la sinagoga veiem que un dels símbols jueus, a banda del raïm, és la magrana, que representa la closca freda (la llei) per fora i el poder de Déu per dintre. Té entre 600 i 700 grans, que fan que, quan creixen, puguin rebentar fins i tot l’exterior de la fruita, cosa que vol dir que poden desafiar les lleis humanes perquè Déu està per sobre.

I finalment, entrem al llac dels meus amors, com assegurava el meu pare, Ezequiel Miranda, en el seu llibre ‘Crònica-diari d’un viatge a la Terra de Jesús’. En aquest treball, a partir del pelegrinatge realitzat amb la meva mare Carmen l’any 1987, expressava la seva emoció: “Sentia el Senyor en cada ona, a cada llunyania de la costa”. L’estona pel llac és especialment emotiva per a tothom, amb moments de silenci, cançons, pregària i molta alegria. Entre núvols que tapaven parcialment els horitzons amb terra al fons, surt en algun moment el sol com en una resplendor impactant. Jesús era present tan cert com l’aire, tan misteriós com el silenci, tan natural com el so de l’aigua i els moviments naturals del sol entre la grisor dels núvols. Després d’una estona en què els mariners havien fet pujar la bandera espanyola al costat de la israeliana, present ja anteriorment a l’embarcació, arribem novament al port. Ja és el moment de tornar als autobusos per fer camí novament cap a Natzaret. Després d’un recorregut amb molt de trànsit, especialment a Canà i a l’entrada de la ciutat de Jesús, Maria i Josep, arribem a la Casa Nova, dels Franciscans, on ens rep el seu director, el franciscà Carlos Molina, i dinem.

La tarda és novament d’allò més intensa. Amb Fra Luis Quintana, fem un passeig fins a l’anomenada Font de Maria, integrada a l’església de Sant Gabriel, custodiada pels ortodoxos. La tradició diu que, a més de l’aigua que hi emana, Maria va rebre allà un primer anunci de l’àngel. Com a anècdota, Alejandra va tenir un petit contratemps amb una espelma. En girar-se un moment mentre mirava el temple, es va cremar una part de la caputxa del seu abric. En dècimes de segon, vaig poder apagar el foc amb una alenada mentre alguns es treien la seva jaqueta amb el mateix objectiu. Tot va quedar en un ensurt. Fins i tot els ortodoxos hi veuen ja l’anunci de Gabriel. Després baixem i anem ja a la Basílica de l’Anunciació, una construcció del 1735 encarregada a un arquitecte, després que els franciscans, expulsats el segle XIII pels musulmans, van estar 400 anys sense poder entrar-hi i 111 més sense poder encara establir-s’hi amb un temple, cosa que finalment es realitza. Aquesta vegada no culmina el projecte Antonio Barlucci.

Hi entrem per la part lateral esquerra de la gran església, on hi ha la casa de Maria quan era soltera. Després ja passem a la basílica principal. Maria és molt present a l’altar, construït sobre el lloc on la Mare de Jesús feia vida, perquè Jesús continua manifestant-se, fent-se carn i mostrant-se viu ara, concretament en l’Eucaristia. A la gran nau, descobrim el tresor de sota, amb sils, una escala que baixava i moltes altres referències a Maria, Josep i Jesús. La basílica, d’una gran riquesa i bellesa arquitectònica, actualitza molt bé l’estructura dels espais d’una llar que és històrica però que va molt més enllà. Hi resem el tercer Àngelus d’un dia molt especial per a la proximitat dels creients amb Maria.

I completem la jornada amb una visita molt especial. Si el 9 de gener vam anar a veure unes religioses del Verb Encarnat que acollien nens i nenes descartats, ara ho fem amb una comunitat de clarisses. Amb l’enllaç de dues germanes d’aquesta congregació de clausura que viatgen amb el grup, concretament Doris i Milagros, ens rep l’abadessa, María Felipa, com també Mónica, que ens havia obert la porta, i la resta de membres de la comunitat, la majoria procedents de Mèxic en una missió especial. Comenten, entre altres temes, la necessitat que l’Església tingui veus que preguen intensament per tots nosaltres. Fins i tot fem al final, per escrit, una petició d’intencions que molts lliurem en un paper a les monges.

I ja després de tota l’activitat, tornem amb els autobusos a l’Hotel Ramada, de Natzaret, per passar-hi l’última nit. Els periodistes presents, concretament dos de diaris digitals (Religión Digital i OK Diario) i jo mateix amb l’equip de Globalia, som convocats a una trobada d’uns 45 minuts durant els quals Noelia Ávila i el mateix Luis Quintana expliquen la col·laboració entre Halcón Peregrinaciones i la Comissaria de Terra Santa, concretament des de fa més de 10 anys. La directora de l’empresa destaca, a més, que l’experiència “transforma cors i converteix moltes persones”. Luis Quintana recorda que els franciscans custodien els Sants Llocs perquè el Papa ho va encarregar així l’any 1342. Abans de retirar-nos a dormir, sopem. Ja a la sobretaula, reparteixo exemplars del setmanari Catalunya Cristiana i faig el sorteig d’un exemplar del meu llibre Pregàries de tu a tu. El guanyador és Fra Ricardo, un dels franciscans que ens acompanyaven, juntament amb Luis i Salva. La iniciativa agrada molt. Encara tinc un quart d’hora per enregistrar una completa entrevista a Luis Quintana, que parla dels pelegrinatges als Sants Llocs, amb el sentit que tenen i la capacitat transformadora. Aquesta entrevista s’emet per Ràdio Estel (www.radioestel.cat) el diumenge 19 de gener a les 20.45 h.

DIMARTS 14 GENER 2020

L’últim dia del pelegrinatge ha tingut emocions i sensibilitats variades. Tocava deixar l’Hotel Ramada de Natzaret, carregar l’equipatge i desenvolupar les últimes activitats abans de desplaçar-nos a l’aeroport de Tel Aviv. La primera estació de la jornada és novament la Basílica de l’Anunciació, on celebrem l’Eucaristia. A la part superior del temple, els sacerdots concelebrants i la resta de pelegrins ens unim en comunitat ocupant només els primers bancs, però amb gran familiaritat i intensitat espiritual. Ens trobem al lloc on Maria va dir “sí” a l’anunci de l’àngel. És la casa de Maria i Josep, els pares de Jesús, i també és l’altar que perviu com a presència del Fill de Déu entre nosaltres, fet carn. Presideix Fernando Alcázar, capellà d’Alcuéscar (Càceres).

La Litúrgia de la Paraula inclou un fragment evangèlic sobre l’Anunciació, precedit de la profecia d’Isaïes, i entremig les paraules del Salm 39: “Aquí em teniu, Déu meu; vull fer la vostra voluntat”. En l’homilia, Fernando Alcázar destaca que “aquí va començar la nostra fe, amb l’anunci de l’Àngel i la resposta afirmativa de Maria”. En aquesta línia, recorda que “Déu va donar a Maria la llibertat perquè, si hagués dit ‘no’, ell hauria trobat alguna altra forma, algun pla B, per revelar-se al món com un de nosaltres”. També assegura que “l’Església es posa sempre als peus d’una dona, que és Maria”. Finalment comenta que “Maria, després de l’Encarnació, el primer que fa és posar-se en camí per visitar la seva cosina Elisabet”, i que “allò que hem viscut a Terra Santa no es pot quedar aquí, sinó que ho hem de portar amb nosaltres”. Confesso que aquesta Missa té per a mi un toc especial, perquè puc tocar l’orgue. Acompanyar els cants amb un magnífic orgue a la Basílica on Maria va rebre l’anunci de l’Àngel i va dir ‘sí’ és un luxe, per a mi, que no es pot expressar amb paraules. Al final de la Missa, cantem aquella bonica peça adreçada a Maria, la que és capaç d’omplir “aquelles coses de la vida que no són més que mentides”, la mateixa que “escoltava en silenci la Paraula de Jesús i la feia pa de vida amb l’amor seu tan profund”.

Acabada la celebració, tornem a l’autocar i ens desplacem a Canà, l’últim punt del pelegrinatge. Tots participem en una celebració de la Paraula durant la qual els matrimonis presents renoven les seves promeses de vida en comú. El text de l’evangelista Joan (2,1-11) ens il·lumina per focalitzar tot l’esperit del sagrament matrimonial en aquella festa que se’ns narra, un banquet on el Senyor fa el seu primer miracle i que és, com recorda Fra Salva en l’homilia, “la tercera manifestació de Jesús, després del Naixement i de l’Epifania amb l’adoració dels Mags”. Després que les parelles presents hagin renovat el seu compromís sagramental, acabem la celebració amb l’alegria que ens ha acompanyat aquests 8 dies. Fra Luis Quintana ens ensenya el lloc on hi ha una cisterna de pedra utilitzada per abocar-hi aigua amb gerres. Aquesta presència bimil·lenària, com que és d’un objecte que no es pot moure de terra, fa indiscutible que aquell va ser el lloc del miracle de les noces de Canà, un poble petit. A més, el punt on hi ha aixecada ara una església està situat ben al centre del poble. Encara hi ha una mica de temps per comprar algun vi o algun últim record, i ja pugem a l’autocar.

 

Queda només el desplaçament a l’Aeroport de Tel Aviv. A l’autobús 2, on hem anat 27 persones durant tot el pelegrinatge, es viu un moment emotiu de comiat o, més aviat, de “fins després”. A partir d’un suggeriment del guia franciscà Luis Quintana, molts dels presents (també qui escriu aquesta vivència) s’acosten al micròfon per oferir el seu petit testimoni. La sensació més compartida és que aquest pelegrinatge, més enllà de la predisposició personal no sempre propera o oberta a descobrir el Déu amb nosaltres, “ha omplert el cor”. Al final, vaig tenir encara la inspiració de preparar cinc estrofes, com les de la cançó nadalenca “Ande, ande, ande”, al·lusives al grup, a Halcón Peregrinaciones (amb la Noelia Ávila al capdavant), a la Comissaria de Terra Santa a Espanya (representada per Fra Luis) i a tots els membres del grup, joves i no tan joves, sacerdots i laics, solters i casats, amb més fe o amb més fredor… Tots han omplert una experiència única. De cadascun dels pelegrins, he après moltíssim. Aquesta és la lletra de la cançó personalitzada:

Ande ande ande, la marimorena. Ande, ande, ande, que es la Noche Buena.

Dale a la zambomba, dale al cascabel, que mañana es fiesta y al otro también.

Halcón Peregrinaciones

nos ha puesto en Tierra Santa.

¡Démosles las bendiciones! 

Su servicio nos encanta.

Con Noelia, hemos visto

el cariño de una agencia.

Vimos la Tierra de Cristo

y sentimos su presencia.

Con Fray Luis, hemos vivido

la experiencia más completa.

Integró razón y ciencia   

como enciclopedia abierta.

Y todos los peregrinos

compartimos la vivencia

del amor en pan y vino

como hermanos en presencia.

El amor está presente

para siempre entre nosotros.

La alegría de la gente

y el abrazo unos a otros.

Ande ande ande, la marimorena...

Per a mi, ha estat el viatge de la meva vida. En els Llocs Sants i en cadascun dels pelegrins, he trobat la petjada del Senyor que consola, que aconsella, que es revela amb fets prodigiosos, que somriu i, sobretot, que estima, ens dona la pau i viu per a sempre. “Dóna’m, Senyor, un cor feliç; infon en ell la teva pau i el teu perdó; fes que entengui el secret del teu amor; estimeu-vos com jo us he estimat, diu el Senyor”. Amb aquesta invocació, que vaig tenir ocasió de musicar ara fa uns anys, acabo aquest humil relat, escrit per una persona limitada i imperfecta com jo. He compartit amb tots i totes el goig de l’obertura de cor al Misteri de Déu.

Els agraïments a Déu i entre tots són intensos. També inclouen les famílies i els éssers estimats que, en molts casos, han facilitat des de la pròpia llar la participació de cadascú en aquest lluminós itinerari. El pelegrinatge encara dura durant el vol de Tel Aviv a Madrid. A l’Aeroport de Barajas, ens acomiadem tots amb el desig de seguir en contacte, des de la fraternitat i la vivència compartida. Tots tornen amb molta alegria a les seves ciutats i pobles (uns quants a Madrid mateix), sempre des de la pròpia realitat personal. El qui us ha transmès aquesta crònica arriba a Barcelona l’endemà al matí.

Moltes gràcies, pelegrins! Glòria al Senyor!