jueves, 13 de junio de 2013

M'han robat la bicicleta: un disgust que és, en realitat, un contratemps menor

Aquest dijous 13 de juny, a les 16.57 h., m'han robat la bicicleta. Estava lligada amb candau al pati d'entrada dei Seminari Conciliar de Barcelona (carrer Diputació, 231). Jo hi havia anat una estona per parlar amb Mn. Josep Serra. En sortir cap a les 17.15 h, he vist que no hi havia la bici. L'apreciava molt per moltes raons, però sobretot perquè em donava pau, m'alliberava de l'estrès i m'ajudava a fer un exercici físic especialment necessari per a mi en aquests moments.

El model és aquest: Conor sunday 262 6v mixto M10030380

En unes imatges del moment del robatori, captades per les càmeres de seguretat de l'edifici, es veu un noi amb gorra i motxilla que surt del recinte pujat en la bici després d'haver trencat el candau. El lloc, encara que és l'interior del Seminari, és de fàcil accés. Malauradament s'han produït fets similars en altres ocasions.

Que quedi clar que el Seminari Conciliar de Barcelona NO TÉ CAP CULPA de res. Fa el que pot amb la seguretat del recinte. Els responsables de la porteria i els serveis tècnics m'han ajudat molt en el moment d'aquest mal tràngol. Des d'aquí, moltíssimes gràcies a tots! Els únics culpables són el lladre i col·laboradors (si n'hi ha). Preguem per ells! És molt trist que hi hagi persones que es dediquin a això. Sovint són sobretot víctimes d'una societat mal organitzada. Senyor, ajuda els qui roben! Allibera'ls!

He presentat denúncia als Mossos d'Esquadra una hora després del robatori. Si algú de vosaltres vegés la bicicleta o pugués fer alguna cosa que ajudi a trobar-la, sempre tindria el meu agraïment. De tota manera, vull principalment compartir amb tots vosaltres aquest disgust, certament molt petit en comparació amb altres contratemps més greus. Com deia aquest dimecres el Papa Francesc, DÉU ÉS MÉS FORT, i encara més en relació amb un fet com aquest, molt menor que qualsevol desgràcia o decepció.

 Una abraçada!

sábado, 20 de abril de 2013

SENSACIONS ENTRANYABLES SOBRE L'ESTIMAT BARRI QUE M'ACULL


Pregó de les Festes de la Primavera 2013 a la Sagrera
Dijous 18 d'abril de 2013

IGNASI MIRANDA

La Sagrera, com a barri, com a poble i com a comunitat humana, em fascina per la seva senzillesa, la seva naturalitat i la seva proximitat combinades amb la seva humanitat i categoria en la convivència, des de les botigues de menjar fins a les perruqueries, passant pels bars, les escoles, les esglésies i comunitats cristianes i tots els espais que acullen la vida social sagrerenca.





L’associacionisme de la Sagrera, amb tot el seu capital social, té particularment en la música (i així ho vull destacar avui) un gran referent. La història del nostre quilòmetre sagrat, com diu el títol d’un recent llibre de Joan Pallarès-Personat, inclou tot un recorregut artístic expressat a través del cant coral. La coral l’Antiga sagrerenca, que existent almenys des de l’any 1892, la Societat Coral la Cadernera, també activa coincidint amb l’inici del segle XX, la coral de la Sagrera, que va cantar a Reus el 1917, i més recentment, la Coral infantil i juvenil Reguitzell, nascuda el 1972, la coral de l’Escola el Sagrer, nascuda el 1985, altres grups corals més o menys duradors sorgits d’entitats cíviques o grups polítics i naturalment la nostra coral el Bell Ressò, que ara compleix 30 anys, constitueixen una part important de la història viva de la Sagrera. Amb el seu cant, tots els grups han omplert i omplen els cors de la nostra gent, i animen el dia a dia dels nostres carrers, els nostres edificis i els nostres locals.

Una etapa en la història de la Sagrera

Va ser durant el curs 1982-1983 quan Mossèn Oriol (que al Cel sigui) va aconseguir, a la parròquia de Crist Rei, que un grup de cantaires no professionals formessin una coral. D’aquí va sorgir el Bell Ressò, coral que ha estat dirigida per Jesús Franquesa (també que al Cel sigui), per Carles Solé, per Marcel Martínez i actualment, des de finals de l’any 2007, per un servidor. Puc assegurar-vos que noto la Sagrera en aquest estimat grup de cantaires que dirigeixo, des de la Teresa Botinas, que és la nostra coordinadora, fins a l’Omar, passant per la Ventura, la Carme, el Paco, l’Agustí, el Pere, l’Anna, la Magdalena, l’Isidre, la Conxita, l’Adela, el Marcelino, el Gonzalo, en Lluís, l’Otilia, la Carmina, la Montserrat, el Ramon, la Isabel, la Rosa, la Pili, l'Anna, la Maria, la Francina, la Lluïsa, la Julienne, el Guillem, l'Antonio i l'Aurora. Em sembla que he aconseguit esmentar tots els actuals cantaires. Ho faig des d'un record sincer a tots i totes els qui han passat per aquesta estimada coral

Hem cantat i cantem en residències de gent gran, a la nostra església i en altres espais semblants, en espais com aquest on ens trobem, la Nau Ivanow, pel carrer amb les Caramelles de Pasqua i en moltes altres situacions. Sempre es veu aquell clima que combina la varietat de personalitats amb el sentiment d’unitat, la discrepància sana, de vegades expressada fins i tot amb contundència, amb el respecte entre tots i la fraternitat o la reconciliació quan cal. Sense voler caure en el sentimentalisme, puc assegurar que m’he sentit sempre i em sento molt ben acollit en aquesta coral sagrerenca i, sobretot, molt estimat. Em sento, en definitiva i tot i no ser fill de la Sagrera, un sagrerenc més.

L'obertura des de l'experiència personal

De fet, la meva vida personal ha estat marcada pels canvis de cultura, llengua i sensibilitat. Sóc de família castellano-lleonesa. Vaig néixer a Burgos, on vaig viure els primers 7 anys de la meva vida. Després vaig viure a Barcelona 20 anys, i 10 més a la petita vila maresmenca de Sant Pol de Mar. Des d’aquesta visió personal, de català d’adopció i persona que intenta obrir-se a tots els ambients, el meu contacte setmanal amb la Sagrera em dóna la combinació perfecta d’aquest cosmopolitisme i pluralisme social tan present en la meva vida. En altres paraules, la Sagrera té per a mi, i ho dic de tot cor, els millors encants d’una ciutat petita i oberta com és Burgos, d’un petit poble mediterrani de treballadors honrats com és Sant Pol de Mar i d’una ciutat oberta i universal com és Barcelona.

Quan vinc cada dilluns al vespre a la Sagrera, concretament als assajos de la coral el Bell Ressò, i també altres dies per concerts o altres activcitats, faig un recorregut habitualment des d’un barri de Barcelona ben llunyà, Sant Gervasi, però ben proper gràcies a les bones comunicacions que té Barcelona. Habitualment en moto, i de vegades en cotxe o fins i tot en bicicleta, arribo a l’avinguda Meridiana a l’altura de Navas. Avanço amb la sensació, malauradament encara present malgrat els esforços urbanístics que s’han fet, que circulo per una gran carretera sorollosa. En qualsevol cas, vaig per una gran avinguda d’una gran ciutat, la nostra estimada Meridiana.

Res no em fa pensar, però, que, quan arribo a la confluència amb el carrer Garcilaso, la cosa canvia radicalment. Tot just en girar a la dreta i passar per la Plaça dels jardins d’Elx, amb la bonica silueta de l’església de Crist Rei, molt semblant a la parròquia d’un poble petit i entranyable, baixo una mica Garcilaso i giro a l’esquerra pel carrer Vallès i Ribot, i encara novament a l’esquerra per Martí Molins, on la porta verda del pati parroquial em rep a l’estil de les cases i seus associatives dels petits pobles, en el sentit més positiu i més entranyable de l’expressió. Resumint: Arribar a la Sagrera és passar d’una gran ciutat sorollosa a un poble tranquil, de gent propera i amiga i de carrers que em permeten assaborir el caliu i el contacte humà que fa la vida més familiar.

Sempre he valorat aquesta porta que la Sagrera m’ha obert als seus veïns, uns més coneguts i altres menys. Tots, però, se m’han mostrat sempre com a amics. I això, quan parlem d’una coral del barri de la Sagrera que ara compleix 30 anys, encara alegra més el cor i, sobretot, contribueix a la pau i a la bona convivència entre els sagrerencs, els barcelonins, els catalans i tots els ciutadans del món. La Sagrera, per a mi, ha estat i és una Primavera en la meva vida, una primavera en la vida de tots vosaltres i dels qui gaudeixen d’aquests dies de festa, alegria i esperança.

Moltes gràcies i bona festa de Primavera!

viernes, 15 de marzo de 2013

El Papa Francesc, un home del poble, proper a les fronteres de la humanitat



El Papa Francesc s’està mostrant davant el món com un home senzill, de personalitat franciscana i espiritualitat ignasiana, com un jesuïta d’experiència i conviccions. Després de pregar a la Mare de Déu a primera hora del matí, va tenir un detall de proximitat que no ens passa inadvertita. Va entrar a la residència on s’havia allotjat abans del conclave, i va recollir les seves pertinences. Després de saludar el personal, va passar fins i tot per caixa. També en un altre moment del matí, es va trobar amb uns nens i els va saludar. 

I a la tarda, en l’homilia de la missa de final de conclave, Francesc va dir clarament, en un llenguatge planer i obert, que si els cristians no edifiquem Jesucrist, la cosa no funciona i ens convertiríem en una ONG pietosa, però no pas en l’Església del Senyor. Francesc, home de carrer i de proximitat, dibuixa una Església del futur que, santa i alhora humana, serà més que mai l’Església de tothom, sense fronteres ni exclusions.


Francesc és el primer Papa llatinoamericà, el primer jesuïta i el primer que demana al poble que pregui per ell ja des del mateix moment de sortir al balcó. És un home senzill, tranquil, tímit i proper a la gent. Ha trepitjat el carrer i té una experiència pastoral que, des de l’espiritualitat ignasiana com a jesuïta que és, ha materialitzat connectant amb el món, amb les fronteres de la fe i del mateix món, com es diu des de la Companyia de Jesús. La premsa parla avui d’un Papa renovador. Estem segurs que ho serà i que combinarà, d’una manera diferent però amb el mateix missatge de fons expressat per Benet XVI, la defensa de la fe cristiana amb l’obertura a les realitats del món. Una abraçada amorosa 

sábado, 16 de febrero de 2013

Una renúncia per amor, no pas per alliberar-se d'una càrrega



El Papa Benet XVI ha demanat més unitat dins l’Església. Durant l’homilia de la Missa del dimecres de cendra, va fer una crida a superar, sobretot durant el temps de Quaresma, els individualismes i les rivalitats, com un signe lluminós per als allunyats o indiferents a la fe. El Sant Pare ha començat la Quaresma de l’any 2013 amb les dues primeres aparicions públiques després d’anunciar, el dilluns 11 de febrer, la seva renúncia al pontificat. Aquest dimecres de cendra, es van viure moments molt emotius, tant a l’audiència general del matí a l’Aula Pau VI del Vaticà com durant la celebració eucarística de la tarda a la basílica de Sant Pere. Un emocionat Tarcisio Bertone, secretari d’Estat del Vaticà, va agrair a Joseph Ratzinger, en nom de tota la comunitat catòlica, el seu servei a l’Església i al món durant aquests vuit anys.



Una de les grans virtuts de Benet XVI és la seva senzillesa i eclesialitat, entenent la condició de Papa com un servei, però un servei pastoral, espiritual i humà, i també diocesà i sacerdotal. Aquest pontífex, per exemple, ha viscut molts diumenges ordenant sacerdots de la diòcesi de Roma mentre un cardenal presidia beatificacions a la basílica de Sant Pere, o reunint-se amb rectors de parròquies, com farà per exemple avui (sense anar més lluny), mentre la cúria continua amb les tasques ordinàries que sempre ha volgut delegar.


Benet XVI passarà a la història més com un “servidor i pastor” que no pas com un cap d’Estat o un jerarca. La seva proximitat amb el poble cristià i el seu lideratge moral són, per al món, el millor exemple i el gran referent. Ahir, en qualsevol cas, va quedar encara més clar que Benet XVI renuncia no pas per alliberar-se de la càrrega, sinó perquè estima l’Església i la vol deixar en mans d’una persona en millors condicions per conduir-la cap al futur i renovar-la.

Amb tranquil·litat i sense soroll


Benet XVI ha viscut amb tranquil·litat les hores i els dies immediatament posteriors al moment en què va anunciar la seva renúncia. El Sant Pare ha volgut seguir amb la seva agenda sense fer soroll, amb la mateixa profunditat combinada amb la seva senzillesa, segurament com si no passés res. Però evidentment el món continua impactat per la notícia. Alguns creients han criticat la renúncia argumentant que el pontífex es treu de sobre els problemes i la càrrega de la responsbilitat que comporta dirigir l’Església. Però això no és així. Aquí hem d’aplicar més que mai la màxima de “No jutgeu i no sereu jutjats!”



El Papa ha estat exemplar en el seu gest de renunciar, perquè ho ha fet lliurement i perquè l’Església no passa només per ell com a pontífex. Hi ha persones més joves, amb més salut i igualment vàlides que ho poden fer. La majoria de creients ho veuen així, i és, com també va ser la de Joan Pau II, una manera d’estimar l’Església amb fidelitat.

martes, 12 de febrero de 2013

La renúncia del Papa, un exemple que interpel·la i ensenya tothom, creients i no creients



El Papa Benet XVI renuncia al seu càrrec. La notícia, que ha tingut un gran ressò en les últimes hores, sorprenia tothom ahir a mig matí, arreu del món, dins i fora del Vaticà. Gairebé 8 anys després d’arribar a la seu de Pere, Joseph Ratzinger assegura que està cansat, que li manca la força i l’energia necessària, d’esperit i de cos, per seguir duent a terme la missió encomanada pel col·legi cardenalici aquell històric 19 d’abril de 2005. Ahir, festa de la Mare de Déu de Lourdes i Jornada Mundial del Malalt, també va ser una jornada històrica.
 
L’Església i el món s’han beneficiat del gran servei que ha fet l’actual pontífex, que es va presentar davant el planeta com “un humil treballador de la vinya del Senyor”. Ara, amb aquesta humilitat ja qualificada d’exemplar per molts, decideix renunciar. Amb aquest gest, que està previst encara que no tenia tradició en els últims segles, el pontífex dóna una gran lliçó al món. Demostra el seu gran amor a l’Església, el mateix que havia demostrat Joan Pau II quan va decidir seguir malgrat les creixents limitacions de la seva salut, amb un gran exemple d’acceptació resignada de la malaltia. Són dues maneres d’estimar amb una única missió: dues actitutds opinables, però exemplars.

Benet XVI, en aquests anys de pontificat, ha sabut combinar molt bé la defensa de les veritats de la fe cristiana amb el diàleg entre aquesta mateixa fe amb la raó, un diàleg d’obertura sincera i amorosa amb totes les realitats de la humanitat. Entre els grans punts d’aquests gairebé vuit anys de Papa Ratzinger, podem destacar la creació del dicasteri per a la nova evangelització, les tres jornades mundials de la joventut presidides (Colònia 2005, Sydney 2008 i Madrid 2011), les magnífiques encícliques sobre la fe, l’esperança i l’amor, tots els seus documents i també la gestió de problemes com ara la pederàstia comesa per sacerdots, contra la qual ha estat molt ferm, les revelacions de secrets del Vaticà per part de l’exmajordom Paolo Gabriele o les ferides en el diàleg amb els lefebvrians.

Benet XVI sempre ha estimat, i ara també estima, l’Església i el món. La renúncia és la millor confirmació d’aquest amor. Des de les xarxes socials i en les converses al carrer, ja s’han dit moltes coses en un sentit i en un altre. S’ha expressat tristor i incertesa. Però ens quedem amb una idea: Benet XVI actua amb la coherència humil que supera qualsevol vanitat humana o desig de mantenir com sigui una cadira com aquesta, tan humana i alhora tan especial. L’exemple del Papa interpel·la i ensenya tothom, creients i no creients.