Està molt bé animar el Barça (o cadascú el seu equip, sempre pacíficament, per descomptat) i és sana l'afició al futbol. Però avui he vist ratificat un pensament que ja tenia des de fa anys, tot i que jo també sóc aficionat al futbol: La nostra societat, catalana i espanyola, viu en molts casos amb massa implicació personal una afició que, tot i ser plenament legítima i positiva, no es pot portar a uns extrems tan forts. Ja no és qüestió de posar unes banderes als balcons o de quedar amb amics per veure el partit, o de sotmetre l'agenda personal i familiar d'un dissabte al "partit més important de la temporada" (molts diuen cada any "el partit del segle"). És que avui moltíssims catalans i catalanes no pensen en altra cosa. És que perden la gana i no sopen (sobretot si el seu equip perd o no juga bé) i descarreguen una adrenalina, i de vegades una "mala llet", que són clarament desproporcionades davant el capital social i l'impacte d'un partit de futbol. A més (i espero que avui no li passi res, a ningú) de vegades posem en risc fins i tot la nostra salut, perquè el nostre cor s'accelera massa.
A banda d'aquests i altres comentaris crítics amb l'excessiva passió i la histèria tan gran que milions de persones mostren pel que passi en el Barça-Madrid, vull recordar també que parlem d'un espectacle on es destapa el masclisme que encara pateix la nostra societat i el nostre món. Milions de persones a tot el món estan pendents d'un espectacle futbolístic on juguen homes (i no s'hi admeten dones). Certament existeix l'esport femení. Però tothom s'omple la boca parlant d'igualtat i, en canvi, no dóna el mateix suport a un Barça-Madrid femení (que també existeix), un partit que es juga (per posar només un exemple) amb noies que durant la setmana estudien o han hagut de treballar, i només entrenen els vespres. No tenen cap incentiu ni professionalitat. Hi ha alguns esports, com el tennis i una mica el bàsquet, on la competició femenina ha connectat més amb la societat. Per què el futbol no, quan és l'esport rei? És una reflexió on tots podrem fer autocrítica.
És just recordar això quan, per exemple, molta gent critica l'Església catòlica perquè només permet l'accés dels homes al sacerdoci. En canvi no diu res del masclisme del futbol, el bàsquet i gairebé tots els esports de dimensió professional. Certament molts catòlics tenen una opinió que apunta a la possibilitat que les dones també puguin accedir al sacerdoci ministerial. És difícil argumentar per què això no és així, més enllà de la tradició sustentada en el fet que Jesús només triés homes per ser els seus 12 apòstols (principals col·laboradors d'ell). Però segurament els qui critiquen l'Església de sacerdots homes, així com altres aspectes de la seva concepció jeràrquica, haurien d'explorar molt més com és aquesta institució per dintre, la gran feina que fa per la promoció de la dona (la nostra història està plena de fundadores de congregacions femenines que literalment han rescatat la dona de la total discriminació) i el missatge de Jesús basat en la dignitat de la dona, una concepció assumida per tots els seus seguidors davant molts corrents i molts contextos socials que la relegaven al no-res i fins i tot ara la marginen. Només cal recordar, per exemple, el que es fa a la Xina per evitar que neixin nenes.
No pretenia parlar de religió i futbol. Sense voler, però, he trobat aquest punt sobre el masclisme. Cal que l'Església i els catòlics reconeguem, amb esperit autocrític, que des d'un cristianisme mal entès, sovint s'ha discriminat la dona. Cal també que no ens quedem amb això a l'hora de valorar aquesta institució fundada per Jesucrist, que té un missatge molt més important: el de la pau, l'amor i la dignitat de tots els éssers humans. I finalment cal que, com a mínim, es posi en el mateix nivell la crítica a algun masclisme que ha existit eclesialment (durant la història) que el masclisme que existeix en el futbol i l'esport, acompanyat (com deia al principi d'aquest text) per una histèria excessiva i per massa passió, totalment desproporcionada. Que això serveixi perquè tots hi reflexionem una mica.
