sábado, 23 de junio de 2012

El pluralisme religiós, gran punt de trobada de la societat diversa


Ignasi Miranda Giménez-Rico
 
La societat és plural. Aquest principi bàsic pot ser estudiat des de diferents visions, però mostra que el concepte de pluralisme és el principal aglutinador de la societat, que no té, per tant, una millor definició global que aquesta. Si parlem de diversitat religiosa, entenc que la definició de “plural” és, quan ens referim a la societat, molt millor que les de “laica”, “no religiosa” o fins i tot “aconfessional”. Segons Joan Estruch, “una societat plural és aquella en la qual coexisteixen sistemes de legitimació diversos, en igualtat de condicions, sense que cap d’ells pugui aspirar a imposar-se de manera hegemònica en règim de monopoli”. En aquesta línia, posa els exemples de Ramon Llull i l’historiador britànic Edward Gibbon per demostrar que, de fet, el pluralisme no és un fenomen només del nostre temps, sinó que, en diferents expressions, ja existia abans. Això sí, ara és més generalitzat.

Analitzar el pluralisme des del context social d’Amèrica, Europa o altres zones del món obliga a posar matisos i accents interessants. Estruch compara, per exemple, els Estats Units amb Catalunya per presentar dues realitats socials molt diferents: un “peculiar mosaic religiós” i un lloc del món marcat per unes arrels cristianes i una important influència de l’Església catòlica.

Segons Joan Estruch, a l’altra banda de l’Atlàntic, el pluralisme és més pur, perquè allà predomina més la cultura de triar entre diverses opcions, seguint el model de mercat que plantejava Peter Berger, un home que veu “una oferta molt diversificada en el subministrament de productes religiosos”, fet que posa la persona en el paper del consumidor. A més, Estruch diu que “aquesta competència recíproca intensifica alguns dels trets bàsics del fenomen de la privatització de la religió”, ja que considera la creença religiosa “una qüestió de preferències”. Al meu entendre, aquest punt de vista es contradiu amb dues realitats: que la creença religiosa té una dimensió pública inqüestionable, perquè s’expressa en llibertat i precisament en pluralitat, i que als Estats Units és molt freqüent sentir o llegir com el mateix president i nombrosos dirigents polítics i socials invoquen el nom de Déu en actes igualment públics.

Sobre Catalunya, Estruch situa “el pes de la nostra herència cultural i la desproporció entre l’Església catòlica” i altres confessions per defensar la idea que, al nostre país, la pluralitat ve marcada per la possibilitat de “dir o no a l’antic monopoli religiós del catolicisme” i, en conseqüència, no tant per la possibilitat d’abraçar una confessió o una altra, opció que naturalment també existeix. D’altra banda, segons Joan Estruch, “l’aparició del pluralisme ha suposat un increment molt notable del fenomen de la indiferència religiosa” en una Catalunya que, des del meu punt de vista, viu uns moments concrets, heretats d’unes últimes dècades on la dictadura franquista va deixar la petjada del que podríem qualificar de “catolicisme obligatori”.

Diversitat, herències i transmissió de valors

Estic d’acord amb Estruch en la idea que el pluralisme religiós a Catalunya és diferent al dels Estats Units. Ara bé, discrepo en la visió dialèctica “religió catòlica” versus “altres creences”. Entenc que el pluralisme no és com les bústies de les comunitats de veïns, on tothom sempre té exactament el mateix espai. En una societat determinada que viu en llibertat, com és el cas de la catalana actualment, no totes les religions (que serien les “bústies”) tenen el mateix pes, senzillament perquè n’hi ha una que la segueixen centenars de milers de persones (la catòlica), una altra a la qual pertanyen desenes de milers (la protestant o evangèlica reformada en les seves diverses branques) i una altra on també són uns quants milers els qui en són membres (la musulmana). Aquí hi podríem afegir l’ateisme i la indiferència, que certament han guanyat pes. La resta són sempre igualment respectables, però ja més minoritàries. Això és així per moltes raons, sobretot històriques, d’arrels culturals i de tradició.

De la mateixa manera que, en una família, no podem exigir al pare i la mare que ofereixin als fills un mosaic de religions, perquè en triïn una lliurement, no podem concebre tampoc la societat del pluralisme religiós com la del “busqui, compari i si en troba una altra de millor, compri-la!”. En totes les creences, existeix el principi de transmissió de la fe i d’uns valors de generació en generació, i això entenc que és defensable sempre que es faci pacíficament, sense coaccions, i si els poders públics garanteixen una societat que visqui en llibertat.
 Coincidències en l’anàlisi

Sobre pluralisme religiós, altres pensadors i sociòlegs tenen idees molt semblants al que jo intento ara exposar. Per exemple, Josep Miró i Ardèvol (president de l’associació E-Cristians) assegura, en un article publicat pel diari digital ForumLibertas, que “la societat no és laica, en sentit pur, com no és tampoc islàmica (encara que predomini l’Islam en determinats països) o catòlica”. En aquest sentit, afegeix que “és objectivament plural” perquè “els qui intenten transformar aquesta pluralitat en una homogeneïtat laica impossible, per por a l’adoctrinament i les lleis, actuen contra el fonament de la democràcia, que passa necessàriament per l’assumpció del pluralisme i tendeix a caure en una enginyeria social que posseeix una deriva totalitària, encara que sigui tova”.

Arturo Calvo Espiga, catedràtic de Dret Eclesiàstic a la Universitat de Màlaga, va en la mateixa línia, tot i que amb altres paraules: “Les societats democràtiques, enteses així, no són ni laiques ni confessionals, sinó plurals i lliures, tant des del punt de vista religiós com des de l’ideològic. Només en els totalitarismes, des de l’imperi romà i els orientals fins als nostres dies, és possible plantejar l’existència de societats confessionals, monolítiques des del punt de vista religiós, antireligiós o ideològic. La laïcitat de l’Estat és, sobretot, respecte i garantia de desenvolupament i promoció de la pluralitat social”.

En canvi, altres estudiosos del pluralisme es decanten per una identificació de la pluralitat amb la laïcitat o el món laic. El teòleg dominic Jesús Espeja, en el seu llibre ¿Ser todavía cristianos?”, diu que “estem immersos en una societat laica, plural, democràtica i de vegades hostil a la fe i a la pràctica religiosa”. I es planteja “si la confessió cristiana ha de tenir o no una rellevància pública, de quina manera ha de ser (en cas afirmatiu) aquesta presència pública i quin és el preu per assolir-la”. Per la seva banda, l’enginyer i doctor en teologia Luis González-Carvajal parla “d’una societat plural i un Estat laic”.

Pluralisme, laïcitat i laïcisme

La visió de Joan Estruch dibuixa un consens de fons que poden compartir gairebé tots els sociòlegs, pensadors i estudiosos de la religió. És la idea que el pluralisme religiós va a més i marca molt bé tot allò que és la societat, a qualsevol país del món. Una altra cosa és que el règim polític d’un lloc determinat sàpiga respectar aquesta pluralitat i diversitat, més enllà de majories i minories. Una nació pot ser molt plural i, en canvi, no respectar formalment les diferents creences, incloent-hi l’ateisme (seguint la visió també d’Estruch).

Finalment, penso que és important tenir presents algunes diferenciacions. Partint del principi que la societat és plural, i no pas laica, considero que existeix una laïcitat positiva, que no és el mateix que el laïcisme. Jo entenc que la laïcitat és la neutralitat que els poders públics i la societat civil assumeixen en relació amb les religions, és a dir, allò que garanteix que no hi ha una “religió oficial”. En canvi, el laïcisme és un corrent social i ideològic que pretén reduir el fet religiós només a l’àmbit privat, i això és excloent. En altres paraules, penso que el pluralisme va lligat a la laïcitat, no pas al laïcisme.

viernes, 8 de junio de 2012

Gran homenatge al jesuïta i metge Francesc Abel, pare de la bioètica

La seu de l’Institut Borja de Bioètica, a l’edifici docent de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, va acollir el dijous 7 de juny, al vespre, un gran homenatge al seu fundador i impulsor a nivell mundial, el jesuïta Francesc Abel. El conseller de Salut, Boi Ruiz, va destacar, en la seva intervenció, que el doctor Abel “ha fet una important aportació a la bioètica i ha ajudat el govern català participant en grups de treball on calia decidir temes importants”.

Per la seva banda, l’actual presidenta de l’Institut Borja, Margarita Bofarull, va presentar el Pare Abel com un “home de grans coneixements humanístics que pensava sobretot en el pacient com a persona, seguint el carisma de la Companyia de Jesús”. També van intervenir el secretari general de la Universitat Ramon Llull, Josep Maria Garrell, el president del Comitè de Bioètica de Catralunya, Marc Antoni Broggi, i el president de la Societat Espanyola de Ginecologia, Josep Maria Laïlla, entre altres personalitats.

 A més, el jesuïta Carlos Alonso Bedate, en la conferència principal, va reivindicar la figura del metge i jesuïta per estendre “l’ètica a tots els nivells de la vida, perquè ens juguem l’existència en pau”. Pel que fa a altres reflexions, Marc Antoni Broggi va destacar que Francesc Abel "exhibia valors sòlids, però no ho feia per posar límits a la discussió, ja que fugia de qualsevol dogmatisme". Per la seva banda, Josep Maria Laïlla va definir el metge i sacerdot com "un home de fe capaç de traslladar la doctrina de l'Evangeli a la realitat de la vida", i va afegir que "defensava la seva opinió sense imposar-la".