miércoles, 26 de diciembre de 2012

TE DESEO, DE TODO CORAZÓN, UNAS SANTAS Y FELICES NAVIDADES Y UN NUEVO AÑO 2013 LLENO DE BUENAS NOTICIAS

NACE EL HIJO DE DIOS, Jesús, la Luz del mundo, el Señor de la vida
reflejado en el rostro de un niño y de una familia sin recursos.
¡Danos, Señor, la virtud de la acogida a quienes te buscan,
a los que necesitan ayuda material o espiritual!
¡Pon delante de nosotros la orientación para llevar el amor
y la paz a este mundo nuestro tan diverso y muchas veces vacío de valores!
¡Guía nuestro recorrido por la vida iluminando
nuestras decisiones, nuestros proyectos y todo lo que altera
el ritmo habitual del camino!
¡Ayúdanos, Padre del cielo, a ver aquí en la Tierra tu presencia
en las personas que nos explican sus problemas
y que, en muchos casos, piden nuestra respuesta generosa!
Te damos gracias porque nos has concedido vivir una nueva Navidad!
¡Haz, buen Dios, que no se nos escape de las manos!
¡Convierte los buenos deseos que todos nos manifestamos estos días
en una fuente de vida llena de significado y tocada por tu amor!
¡Abre nuestros corazones al nacimiento del niño Jesús!
¡Ilumina nuestras acciones y nuestros pensamientos
para poner paz allí donde sea más necesaria!
Nuestras limitaciones nos alejan muchas veces del espíritu de la Navidad.
Que este gran acontecimiento, Señor, sea una realidad
en nuestras vidas, y nos ayude a colaborar en la construcción
de una sociedad más justa, más fraternal, más abierta a ti, Padre!
Ponemos en tus manos el futuro de aquellas personas
que se han quedado sin trabajo, que no tienen lo mínimo necesario para vivir
o que sufren las consecuencias de las injusticias.
¡Danos un espíritu abierto a abrazar a aquellos seres queridos
de los cuales, cualquier motivo, nos hemos distanciado en este último año!
¡Gracias, Señor, por haber nacido de María y haberte hecho presente
entre nosotros con la imagen amorosa de la Sagrada Familia,
con José y Maria llenos de apertura a tu acción divina!

ET DESITJO, DE TOT COR, UN SANT I JOIÓS NADAL I UN ANY NOU 2013 PLE DE BONES NOTÍCIES

NEIX EL FILL DE DÉU, Jesús, la Llum del món, el Senyor de la vida
reflectit en el rostre d’un infant i d’una família sense recursos.
Dóna’ns, Senyor, la virtut de l’acollida als qui et busquen,
als qui necessiten ajuda material o espiritual!
Posa davant de nosaltres l’orientació per portar l’amor
i la pau a aquest món nostre tan divers i sovint buit de valors!
Condueix el nostre recorregut per la vida il•luminant
les nostres decisions, els nostres projectes i tot allò
que altera el ritme habitual del camí!
Ajuda’ns, Pare del cel, a veure aquí a la Terra la teva presència
en les persones que ens expliquen els seus problemes i que,
en molts casos, demanen la nostra resposta generosa!
Et donem gràcies perquè ens has concedit viure un nou Nadal!
Fes, bon Déu, que no se’ns escapi de les mans!
Converteix els bons desitjos que tots ens manifestem aquests dies
en una font de vida plena de significat i tocada pel teu amor!
Obre els nostres cors al naixement del nen Jesús!
Il•lumina les nostres accions i els nostres pensaments
per posar pau allà on sigui més necessària!
Les nostres limitacions sovint ens allunyen de l’esperit del Nadal.
Que aquest gran esdeveniment, Senyor, sigui una realitat
en les nostres vides, i ens ajudi a col•laborar en la construcció
d’una societat més justa, més fraternal, més oberta a tu, Pare!
Posem en les teves mans el futur d’aquelles persones
que s’han quedat sense feina, que no tenen el mínim necessari
per viure o que pateixen les conseqüències de les injustícies.
Dóna’ns un esperit obert a abraçar aquells éssers estimats
dels quals, pel motiu que sigui, ens hem distanciat aquest any!
Gràcies, Senyor, per haver nascut de Maria i haver-te fet present
entre nosaltres amb la imatge amorosa de la Sagrada Família,
amb Josep i Maria plens d’obertura a la teva acció divina!

martes, 9 de octubre de 2012

LA MISSA DE TVE-2, EL PROGRAMA TELEVISIU MÉS ANTIC EN CATALÀ, COMPLEIX 30 ANYS

Aquesta setmana, concretament el dimecres 10 d’octubre, la Missa de la 2 de TVE en català compleix 30 anys. Entre els programes que s’emeten actualment, és el més antic de la televisió en català. Amb motiu d’aquest aniversari i coincidint amb la propera emissió, diumenge vinent dia 14, pregarem per aquest servei (tot tenint molt presents els qui el fan possible) i recordarem les persones que  se’n beneficien.

La Missa de TVE-2 en català, que es va començar a emetre regularment el 10 d’octubre de 1982, és fruit d’un acord dels bisbes de Catalunya amb l’ens públic per oferir aquest servei religiós en desconnexió. La seva presència a la petita pantalla s’emmarca en els espais cedits per la cadena a les confessions religioses, i especialment a l’Església catòlica com a majoritària. Actualment, és gairebé cada setmana el programa en català més vist per TVE-2, amb una xifra que oscil·la entre els 50.000 i els 80.000 espectadors.

El desaparegut bisbe Joan Carrera (1930-2008) escrivia aquesta reflexió a l’octubre de 2007, coincidint amb el 25è aniversari de la Missa de La 2: “Vull posar en relleu i agrair l’inestimable servei que ve prestant als catòlics d’aquest país la televisió pública espanyola amb la transmissió, per La 2, de la missa del diumenge. Gràcies, TVE, en nom, especialment, d’un gran nombre de malalts. Gràcies, mossèn Manuel Valls, per la calidesa, la sobrietat i la bellesa de les celebracions. Gràcies a tots els col·laboradors i cantaires”.

Des d’aquell 10 d’octubre de 1982, són diverses les etapes i les persones que han estat vinculades amb la Missa de Televisió Espanyola en català. En el seu inici, el programa va tenir com a celebrant habitual Joaquim Martínez Roura, que va ser també uns anys delegat de Mitjans de Comunicació a l’Arquebisbat de Barcelona, mentre que el diaca Josep Urdeix va posar en marxa el producte com a director i coordinador.

L’any 1992, els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya van decidir canviar l’equip i substituir-lo per Manuel Valls, com a sacerdot celebrant, i Jaume Planas com a coordinador. A principis del 2000, poques setmanes després de la mort de Jaume Planas per una malaltia irreversible, va ser nomenat nou coordinador Víctor Subirana, que va ocupar el càrrec fins a finals del 2005. El seu substitut va ser Ignasi Miranda, l’actual coordinador de la Missa de La 2.

Des del juny de 2008, la celebració s’ofereix des d’una capella del Monestir de Sant Domènec, de les monges dominiques, situat molt a prop del centre de producció de TVE a Sant Cugat del Vallès. Primer va ser de manera intermitent, i després, a partir de l’estiu de 2010, ja de forma habitual. Els decorats del plató, això sí, continuen existint.

jueves, 9 de agosto de 2012

Ens ha deixat Ainaud de Lasarte, home de fe i cultura

Davant la mort de Josep Maria Ainaud de Lasarte aquest dijous 9 d'agost, vull expressar tot el meu respecte i la meva admiració pels comentaris que he sentit o llegit sobre aquest exemplar historiador, advocat, escriptor i home de cultura, per exemple a Catalunya Informació o en algun article per Internet. Només hi afegeixo un aspecte important de la seva vida al qual no s'han referit cap dels documents escrits o sonors als quals he tingut accés avui (estic segur que n'hi ha molts més): És que Josep Maria Ainaud de Lasarte era un home creient, concretament cristià i catòlic. 
Durant aquests últims anys, a Sant Pol de Mar, he coincidit amb ell en moltes celebracions de l'Eucaristia, on fins i tot diverses vegades ell havia llegit alguna lectura de la Paraula de Déu. Considero una mancança (fins i tot trist) que s'estigui obviant aquesta dimensió religiosa d'Ainaud de Lasarte. Si us plau, prego que es tingui present, perquè era rellevant. Ja sé que som un país no confessional. Ja sé que la fe d'Ainaud de Lasarte era una qüestió sobretot personal. Ja sé que
els ciutadans no estan obligats a manifestar si creuen en Déu o no. Però, ¿oi que també són personals dimensions com ara la seva militància política durant uns anys a Convergència, les línies interpretatives de la història i la seva concepció de la cultura? En canvi, tot això (i és bo que sigui així) té dimensió pública, i sí que s'està dient. També té dimensió pública la fe religiosa, sigui quina sigui, encara que hagués estat un ateu convençut. 
Espero que aquesta petita crítica ajudi tothom a enriquir la visió que tots els catalans tenim (amb gran orgull de país) sobre Josep Maria Ainaud de Lasarte. Que descansi en pau aquest gran historiador, home de fe, de catalanitat i de cultura! Gràcies!

sábado, 23 de junio de 2012

El pluralisme religiós, gran punt de trobada de la societat diversa


Ignasi Miranda Giménez-Rico
 
La societat és plural. Aquest principi bàsic pot ser estudiat des de diferents visions, però mostra que el concepte de pluralisme és el principal aglutinador de la societat, que no té, per tant, una millor definició global que aquesta. Si parlem de diversitat religiosa, entenc que la definició de “plural” és, quan ens referim a la societat, molt millor que les de “laica”, “no religiosa” o fins i tot “aconfessional”. Segons Joan Estruch, “una societat plural és aquella en la qual coexisteixen sistemes de legitimació diversos, en igualtat de condicions, sense que cap d’ells pugui aspirar a imposar-se de manera hegemònica en règim de monopoli”. En aquesta línia, posa els exemples de Ramon Llull i l’historiador britànic Edward Gibbon per demostrar que, de fet, el pluralisme no és un fenomen només del nostre temps, sinó que, en diferents expressions, ja existia abans. Això sí, ara és més generalitzat.

Analitzar el pluralisme des del context social d’Amèrica, Europa o altres zones del món obliga a posar matisos i accents interessants. Estruch compara, per exemple, els Estats Units amb Catalunya per presentar dues realitats socials molt diferents: un “peculiar mosaic religiós” i un lloc del món marcat per unes arrels cristianes i una important influència de l’Església catòlica.

Segons Joan Estruch, a l’altra banda de l’Atlàntic, el pluralisme és més pur, perquè allà predomina més la cultura de triar entre diverses opcions, seguint el model de mercat que plantejava Peter Berger, un home que veu “una oferta molt diversificada en el subministrament de productes religiosos”, fet que posa la persona en el paper del consumidor. A més, Estruch diu que “aquesta competència recíproca intensifica alguns dels trets bàsics del fenomen de la privatització de la religió”, ja que considera la creença religiosa “una qüestió de preferències”. Al meu entendre, aquest punt de vista es contradiu amb dues realitats: que la creença religiosa té una dimensió pública inqüestionable, perquè s’expressa en llibertat i precisament en pluralitat, i que als Estats Units és molt freqüent sentir o llegir com el mateix president i nombrosos dirigents polítics i socials invoquen el nom de Déu en actes igualment públics.

Sobre Catalunya, Estruch situa “el pes de la nostra herència cultural i la desproporció entre l’Església catòlica” i altres confessions per defensar la idea que, al nostre país, la pluralitat ve marcada per la possibilitat de “dir o no a l’antic monopoli religiós del catolicisme” i, en conseqüència, no tant per la possibilitat d’abraçar una confessió o una altra, opció que naturalment també existeix. D’altra banda, segons Joan Estruch, “l’aparició del pluralisme ha suposat un increment molt notable del fenomen de la indiferència religiosa” en una Catalunya que, des del meu punt de vista, viu uns moments concrets, heretats d’unes últimes dècades on la dictadura franquista va deixar la petjada del que podríem qualificar de “catolicisme obligatori”.

Diversitat, herències i transmissió de valors

Estic d’acord amb Estruch en la idea que el pluralisme religiós a Catalunya és diferent al dels Estats Units. Ara bé, discrepo en la visió dialèctica “religió catòlica” versus “altres creences”. Entenc que el pluralisme no és com les bústies de les comunitats de veïns, on tothom sempre té exactament el mateix espai. En una societat determinada que viu en llibertat, com és el cas de la catalana actualment, no totes les religions (que serien les “bústies”) tenen el mateix pes, senzillament perquè n’hi ha una que la segueixen centenars de milers de persones (la catòlica), una altra a la qual pertanyen desenes de milers (la protestant o evangèlica reformada en les seves diverses branques) i una altra on també són uns quants milers els qui en són membres (la musulmana). Aquí hi podríem afegir l’ateisme i la indiferència, que certament han guanyat pes. La resta són sempre igualment respectables, però ja més minoritàries. Això és així per moltes raons, sobretot històriques, d’arrels culturals i de tradició.

De la mateixa manera que, en una família, no podem exigir al pare i la mare que ofereixin als fills un mosaic de religions, perquè en triïn una lliurement, no podem concebre tampoc la societat del pluralisme religiós com la del “busqui, compari i si en troba una altra de millor, compri-la!”. En totes les creences, existeix el principi de transmissió de la fe i d’uns valors de generació en generació, i això entenc que és defensable sempre que es faci pacíficament, sense coaccions, i si els poders públics garanteixen una societat que visqui en llibertat.
 Coincidències en l’anàlisi

Sobre pluralisme religiós, altres pensadors i sociòlegs tenen idees molt semblants al que jo intento ara exposar. Per exemple, Josep Miró i Ardèvol (president de l’associació E-Cristians) assegura, en un article publicat pel diari digital ForumLibertas, que “la societat no és laica, en sentit pur, com no és tampoc islàmica (encara que predomini l’Islam en determinats països) o catòlica”. En aquest sentit, afegeix que “és objectivament plural” perquè “els qui intenten transformar aquesta pluralitat en una homogeneïtat laica impossible, per por a l’adoctrinament i les lleis, actuen contra el fonament de la democràcia, que passa necessàriament per l’assumpció del pluralisme i tendeix a caure en una enginyeria social que posseeix una deriva totalitària, encara que sigui tova”.

Arturo Calvo Espiga, catedràtic de Dret Eclesiàstic a la Universitat de Màlaga, va en la mateixa línia, tot i que amb altres paraules: “Les societats democràtiques, enteses així, no són ni laiques ni confessionals, sinó plurals i lliures, tant des del punt de vista religiós com des de l’ideològic. Només en els totalitarismes, des de l’imperi romà i els orientals fins als nostres dies, és possible plantejar l’existència de societats confessionals, monolítiques des del punt de vista religiós, antireligiós o ideològic. La laïcitat de l’Estat és, sobretot, respecte i garantia de desenvolupament i promoció de la pluralitat social”.

En canvi, altres estudiosos del pluralisme es decanten per una identificació de la pluralitat amb la laïcitat o el món laic. El teòleg dominic Jesús Espeja, en el seu llibre ¿Ser todavía cristianos?”, diu que “estem immersos en una societat laica, plural, democràtica i de vegades hostil a la fe i a la pràctica religiosa”. I es planteja “si la confessió cristiana ha de tenir o no una rellevància pública, de quina manera ha de ser (en cas afirmatiu) aquesta presència pública i quin és el preu per assolir-la”. Per la seva banda, l’enginyer i doctor en teologia Luis González-Carvajal parla “d’una societat plural i un Estat laic”.

Pluralisme, laïcitat i laïcisme

La visió de Joan Estruch dibuixa un consens de fons que poden compartir gairebé tots els sociòlegs, pensadors i estudiosos de la religió. És la idea que el pluralisme religiós va a més i marca molt bé tot allò que és la societat, a qualsevol país del món. Una altra cosa és que el règim polític d’un lloc determinat sàpiga respectar aquesta pluralitat i diversitat, més enllà de majories i minories. Una nació pot ser molt plural i, en canvi, no respectar formalment les diferents creences, incloent-hi l’ateisme (seguint la visió també d’Estruch).

Finalment, penso que és important tenir presents algunes diferenciacions. Partint del principi que la societat és plural, i no pas laica, considero que existeix una laïcitat positiva, que no és el mateix que el laïcisme. Jo entenc que la laïcitat és la neutralitat que els poders públics i la societat civil assumeixen en relació amb les religions, és a dir, allò que garanteix que no hi ha una “religió oficial”. En canvi, el laïcisme és un corrent social i ideològic que pretén reduir el fet religiós només a l’àmbit privat, i això és excloent. En altres paraules, penso que el pluralisme va lligat a la laïcitat, no pas al laïcisme.

viernes, 8 de junio de 2012

Gran homenatge al jesuïta i metge Francesc Abel, pare de la bioètica

La seu de l’Institut Borja de Bioètica, a l’edifici docent de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, va acollir el dijous 7 de juny, al vespre, un gran homenatge al seu fundador i impulsor a nivell mundial, el jesuïta Francesc Abel. El conseller de Salut, Boi Ruiz, va destacar, en la seva intervenció, que el doctor Abel “ha fet una important aportació a la bioètica i ha ajudat el govern català participant en grups de treball on calia decidir temes importants”.

Per la seva banda, l’actual presidenta de l’Institut Borja, Margarita Bofarull, va presentar el Pare Abel com un “home de grans coneixements humanístics que pensava sobretot en el pacient com a persona, seguint el carisma de la Companyia de Jesús”. També van intervenir el secretari general de la Universitat Ramon Llull, Josep Maria Garrell, el president del Comitè de Bioètica de Catralunya, Marc Antoni Broggi, i el president de la Societat Espanyola de Ginecologia, Josep Maria Laïlla, entre altres personalitats.

 A més, el jesuïta Carlos Alonso Bedate, en la conferència principal, va reivindicar la figura del metge i jesuïta per estendre “l’ètica a tots els nivells de la vida, perquè ens juguem l’existència en pau”. Pel que fa a altres reflexions, Marc Antoni Broggi va destacar que Francesc Abel "exhibia valors sòlids, però no ho feia per posar límits a la discussió, ja que fugia de qualsevol dogmatisme". Per la seva banda, Josep Maria Laïlla va definir el metge i sacerdot com "un home de fe capaç de traslladar la doctrina de l'Evangeli a la realitat de la vida", i va afegir que "defensava la seva opinió sense imposar-la".














sábado, 21 de abril de 2012

Excessiva histèria i massa passió pel Barça-Madrid i pel futbol

Escric aquestes línies tot just abans que comenci el Barça-Madrid, un gran clàssic de la Lliga espanyola que pot ser decisiu per al títol, amb els blancs líders amb 4 punts més que els blaugrana. Primer de tot, vull deixar clar que la reflexió que us proposo no és una crítica global contra els espectacles esportius ni contra l'afició al futbol, amb seguidors del Barça, de l'Espanyol, del Madrid i d'altres equips, com tampoc contra l'interès que milions de persones expressen en moments com un Barça-Madrid o una final de Champions. Aquest dissabte 21 d'abril de 2012, però, he observat que l'ambient en les hores prèvies al partit està marcat per una histèria excessiva, amb massa passió en la gent. Voltant pels carrers de Barcelona, com he fet al matí i a la tarda, he vist grups de persones massa nervioses, com si la seva vida o el seu futur depengués del que passi avui al Camp Nou.

Està molt bé animar el Barça (o cadascú el seu equip, sempre pacíficament, per descomptat) i és sana l'afició al futbol. Però avui he vist ratificat un pensament que ja tenia des de fa anys, tot i que jo també sóc aficionat al futbol: La nostra societat, catalana i espanyola, viu en molts casos amb massa implicació personal una afició que, tot i ser plenament legítima i positiva, no es pot portar a uns extrems tan forts. Ja no és qüestió de posar unes banderes als balcons o de quedar amb amics per veure el partit, o de sotmetre l'agenda personal i familiar d'un dissabte al "partit més important de la temporada" (molts diuen cada any "el partit del segle"). És que avui moltíssims catalans i catalanes no pensen en altra cosa. És que perden la gana i no sopen (sobretot si el seu equip perd o no juga bé) i descarreguen una adrenalina, i de vegades una "mala llet", que són clarament desproporcionades davant el capital social i l'impacte d'un partit de futbol. A més (i espero que avui no li passi res, a ningú) de vegades posem en risc fins i tot la nostra salut, perquè el nostre cor s'accelera massa.

A banda d'aquests i altres comentaris crítics amb l'excessiva passió i la histèria tan gran que milions de persones mostren pel que passi en el Barça-Madrid, vull recordar també que parlem d'un espectacle on es destapa el masclisme que encara pateix la nostra societat i el nostre món. Milions de persones a tot el món estan pendents d'un espectacle futbolístic on juguen homes (i no s'hi admeten dones). Certament existeix l'esport femení. Però tothom s'omple la boca parlant d'igualtat i, en canvi, no dóna el mateix suport a un Barça-Madrid femení (que també existeix), un partit que es juga (per posar només un exemple) amb noies que durant la setmana estudien o han hagut de treballar, i només entrenen els vespres. No tenen cap incentiu ni professionalitat. Hi ha alguns esports, com el tennis i una mica el bàsquet, on la competició femenina ha connectat més amb la societat. Per què el futbol no, quan és l'esport rei? És una reflexió on tots podrem fer autocrítica.

És just recordar això quan, per exemple, molta gent critica l'Església catòlica perquè només permet l'accés dels homes al sacerdoci. En canvi no diu res del masclisme del futbol, el bàsquet i gairebé tots els esports de dimensió professional. Certament molts catòlics tenen una opinió que apunta a la possibilitat que les dones també puguin accedir al sacerdoci ministerial. És difícil argumentar per què això no és així, més enllà de la tradició sustentada en el fet que Jesús només triés homes per ser els seus 12 apòstols (principals col·laboradors d'ell). Però segurament els qui critiquen l'Església de sacerdots homes, així com altres aspectes de la seva concepció jeràrquica, haurien d'explorar molt més com és aquesta institució per dintre, la gran feina que fa per la promoció de la dona (la nostra història està plena de fundadores de congregacions femenines que literalment han rescatat la dona de la total discriminació) i el missatge de Jesús basat en la dignitat de la dona, una concepció assumida per tots els seus seguidors davant molts corrents i molts contextos socials que la relegaven al no-res i fins i tot ara la marginen. Només cal recordar, per exemple, el que es fa a la Xina per evitar que neixin nenes.

No pretenia parlar de religió i futbol. Sense voler, però, he trobat aquest punt sobre el masclisme. Cal que l'Església i els catòlics reconeguem, amb esperit autocrític, que des d'un cristianisme mal entès, sovint s'ha discriminat la dona. Cal també que no ens quedem amb això a l'hora de valorar aquesta institució fundada per Jesucrist, que té un missatge molt més important: el de la pau, l'amor i la dignitat de tots els éssers humans. I finalment cal que, com a mínim, es posi en el mateix nivell la crítica a algun masclisme que ha existit eclesialment (durant la història) que el masclisme que existeix en el futbol i l'esport, acompanyat (com deia al principi d'aquest text) per una histèria excessiva i per massa passió, totalment desproporcionada. Que això serveixi perquè tots hi reflexionem una mica.

jueves, 1 de marzo de 2012

Benedicto XVI supera la edad de Juan Pablo II cuando murió

BENEDICTO XVI cumple, este viernes 2 de marzo, 84 años, 10 meses y 15 días.
Es exactamente la misma edad que tenía JUAN PABLO II cuando murió.
El actual Papa Benedicto, por tanto, supera ya en edad a su beato predecesor.
----------------------------------------------------------------------------------------
Karol Wojtyla (Papa Juan Pablo II) nació en Wadowice (Polonia) el 18 de mayo de 1920. Fue ......elegido Papa el 16 de octubre de 1978. Fue llamado a la Casa del Padre el 2 de abril de 2005.
Joseph Ratzinger (Papa Benedicto XVI) nació Marktl am Inn (Baviera, Alemania) el 16 de abril de 1927. Fue elegido Papa el 19 de abril de 2005. Este 2 de marzo de 2012, cumple la misma edad de Juan Pablo II cuando murió.
-----------------------------------------------------------------------
MENSAJE ABIERTO A PAPA BENEDICTO:
Santo Padre, ¡muchas felicidades! Sabemos que, a su avanzada edad, las fuerzas no son las mismas que en décadas anteriores. Espero que Su Santidad mantenga, hasta que Dios quiera, toda la salud espiritual, mental y física que le ha permitido servir a la Iglesia y al mundo. Pido a Dios que le ayude a presidir la Iglesia de Jesucristo en la caridad, que continúe obsequiándonos con su bondad y su sabiduría. Le necesitamos: Los católicos le acogemos y le amamos como vicario de Cristo en la Tierra. El resto de la humanidad también se beneficia de su liderazgo moral. ¡Que Dios le bendiga!

---------------------------
 
BENET XVI compleix, aquest divendres 2 de març, 84 anys, 10 mesos i 15 dies.
És exactament la mateixa edat que tenia JOAN PAU II quan va morir.
L'actual Papa Benet, per tant, supera ja en edat el seu beat predecessor.
----------------------------------------------------------------------------------------
Karol Wojtyla (Papa Joan Pau II) va néixer a Wadowice (Polònia) el 18 de maig de 1920. Va... Ser elegit Papa el 16 d'octubre de 1978. Va ser cridat a la Casa del Pare el 2 d'abril de 2005 .
Joseph Ratzinger (Papa Benet XVI) va néixer Marktl am Inn (Baviera, Alemanya) el 16 d'abril de 1927. Va ser elñegit Papa el 19 d'abril de 2005. Aquest 2 de març de 2012, compleix la mateixa edat de Joan Pau II quan va morir.
-----------------------------------------------------------------------
MISSATGE OBERT A PAPA BENET:
Sant Pare, moltes felicitats! Sabem que, a la seva avançada edat, les forces no són les mateixes que en dècades anteriors. Espero que Sa Santedat mantingui, fins que Déu vulgui, tota la salut espiritual, mental i física que li ha permès servir l'Església i el món. Demano a Déu que us ajudi a presidir l'Església de Jesucrist en la caritat, que continuï obsequiant-nos amb la vostra bondat i la vostra saviesa. Us necessitem: Els catòlics us acollim i us estimem com a vicari de Crist a la terra. La resta de la humanitat també es beneficia del seu lideratge moral. Que Déu us beneeixi!