Són moltes les sensacions i les emocions que vaig rebre ara fa mig any, el 4 de juliol passat, quan vaig assistir a la cerimònia fúnebre (en principi laica) per acomiadar Marcel Oliveres, fill del meu admirat amic Arcadi Oliveres. Va ser a l’església dels Caputxins de Sarrià, un lloc que ja destapa els ponts que aquesta comunitat cristiana, de tradició franciscana exemplar i tot un referent a Catalunya, sempre ofereix a altres cultures no cristianes o diferents a les assumides per l’Església catòlica.
Intentaré explicar l’experiència, gairebé com una crònica. No podré dir-ho tot, però crec que els fets parlen sols. Dibuixen una gran realitat: que el cristianisme es pot obrir a altres cultures, i que ho està fent. Potser de vegades els cristians no som prou conscients que, a banda de les cultures àrab, jueva, budista, animista i tota mena de realitats orientals o de la resta del món, aquí a Catalunya tenim una cultura amb la qual podem dialogar i sobre la qual hem de posar ponts: És la cultura laica que s’obre a la transcendència i que es nodreix d’una espiritualitat diversa i molt interessant, sovint heretada del mateix cristianisme. És també la que vaig captar en aquest funeral. Com a cristià i com a persona, he après molt d’un acte on em vaig sentir molt acollit i molt interpel·lat per la família Oliveres Künzi. Gràcies, Arcadi!
El Marcel va morir després d’un any de lluita contra un càncer que se li ha anat escampant per tot el cos. Ha estat ben conscient fins al final, amb la seva companya, la Berta, amb qui s’havia casat a finals de maig sabent que la malaltia era irreversible. També ha viscut la duresa i les esperances del moment amb els seus: pares, germans, cunyades, nebots, la seva padrina, tots els seus cosins, altres familiars i molts, moltíssims amics. No he conegut personalment el Marcel, però puc assegurar que, després de parlar algunes vegades aquests dies amb l’Arcadi i de participar en la cerimònia de comiat, rebo el seu testimoni com un exemple i una lliçó per a la meva vida. Gràcies, Marcel!
Cerimònia d’intervencions, música i molta esperança
La cerimònia va consistir en la successió de diverses intervencions, combinades amb música de piano interpretada per l’Albert (un dels tres germans del difunt) i dos cants amb participació de tothom: una mena d’antífona meditativa al·lusiva al Marcel, que ell i la seva dona havien après en sessions de ioga, i l’Imagine de John Lennon, cantada per tota l’assemblea al final. Van intervenir en l’acte els germans del Marcel (Bernat, Arnau i Albert), els seus pares (Arcadi i Janine), la seva dona (la Berta), la seva padrina, una representació dels cosins i dels amics... Tots van parlar amb la veu sencera i, sobretot, amb una força espiritual que amagava la tristor i el plor mentre mostrava una gran esperança. També van parlar, al final, el caputxí i amfitrió Joan Botam, president del Centre Ecumènic de Catalunya, i el sacerdot diocesà Josep Maria Fisa, que és el consiliari de Justícia i Pau, entitat que presideix Arcadi Oliveres.
Per exemple, l’Arcadi va recordar que “aquesta era la cerimònia que el Marcel havia volgut”. La mare, Janine, va parlar d’una “gran xarxa” que s’havia teixit per fer realitat alguns dels grans projectes del Marcel en el tram final de la seva vida. Tant el pare com la mare, a més, van parlar del compromís social del Marcel. “Visitava sovint els reclusos com a voluntari de presons fins i tot quan ja tenia el càncer”, afirmava l’Arcadi. A més, va fer viatges de solidaritat i cooperació a l’Amèrica llatina i a l’Índia. Tot un exemple de generositat i valors. Puc dir que, per la via de l’educació i la transmissió de pares a fills, aquí es nota l’empremta humana i cristiana de l’Arcadi Oliveres, amb tot el seu compromís a favor de la pau, la no violència i els drets humans.
Dues imatges: el somriure i la fe
De les intervencions, totes emotives i impactants, em quedo amb dues imatges. Una és la de la companya del Marcel, la Berta, amb el seu somriure i les seves paraules adreçades al Marcel: “T’estimo. Et portaré sempre en el meu cor. Tu i jo sempre serem un equip”. I l’altra és la del Pare Joan Botam, que va dir: “Aquí hi ha molta fe”. Va recordar que tothom podia viure la cerimònia lliurement d’acord amb les seves conviccions i preferències. I així va ser. Per exemple, jo vaig pregar molt, aprofitant els silencis de l’acte. Vaig parlar amb Déu molt més que en les cerimònies exequials de la litúrgia catòlica. És una curiosa paradoxa que, de tota manera, no em fa perdre l’amor i el respecte per la riquesa i l’expressivitat de les nostres cerimònies religioses.
D’altra banda, aquesta cerimònia del Marcel va tenir tres elements que considero molt significatius. El primer és que, quan vaig entrar als Caputxins de Sarrià, amb l’església plena a vessar i després d’abraçar l’Arcadi Oliveres, vaig veure que s’hi repartien espelmetes a tothom i que després s’anaven encenent, a l’estil de la Vetlla Pasqual de la litúrgia catòlica. Tot un signe d’esperança. El segon element és l’escenografia del temple. L’altar, amb l’ambó i els seus voltants, estava guarnit amb flors i llumetes que imitaven la lluminositat de les espelmes. Em recordava molt a Taizé i a les pregàries d’aquests grups cristians nascuts a França i escampats per tot el món. Bonica i curiosa coincidència! També vaig pensar en Taizé quan vaig participar en el breu cant meditatiu sobre el Marcel proposat per la seva dona, la Berta, i seguit per tothom amb una facilitat increïble.
El Marcel ha passat a ser un amic per a mi, encara que no l’he conegut mai físicament. Suposo que va voler una cerimònia laica perquè, tot i que ell creia en Déu, no assumia com a pròpia la concepció que els cristians tenim del Déu encarnat en Jesucrist. També pot ser que hagi pensat un acte així per la seva concepció del respecte a la laïcitat i a la diversitat de creences. Tot és naturalment respectable. En qualsevol cas, els qui van parlar del Marcel van elogiar la seva exemplaritat a l’hora d’afrontar la dura realitat d’una mort imminent, amb només 28 anys. Aquest és el missatge fonamental.
Més enllà del que pensaven sobre Déu el Marcel i els qui van parlar en el seu comiat, hi ha una evidència: Tothom tenia claríssim que la mort de l’ésser humà no és el final de tot. Tots els presents, entre els quals hi havia la vicepresidenta Joana Ortega i altres autoritats civils, estaven seguríssims que el Marcel, dins la tristor per la seva pèrdua física, continuava present entre nosaltres. Per cert, el comiat es va celebrar en un ambient familiar, sense protocols i sense formalismes.
La importància del diàleg: saber estimar
L’experiència d’aquesta cerimònia de comiat al Marcel Oliveres, que va morir el 2 de juliol, m’ha mostrat la importància del diàleg entre totes les sensibilitats espirituals, fins i tot aquelles que els cristians, en to crític, qualifiquem de “religions sense Déu”. Un exemple d’això és l’anomenada New Age, un corrent que estava, però, bastant allunyat del pensament del Marcel. El cristianisme ha de posar ponts amb una cultura representada actualment per molts joves i adults de Catalunya. És la que no pensa en Déu, o almenys no s’hi refereix, però alhora busca una obertura a la transcendència. Com diria el sacerdot i músic Xavier Morlans, fins i tot des de la no creença, podem invocar Déu: “Senyor, si existeixes, ajuda’m!”.
Molts cristians presents en el funeral del Marcel Oliveres, entre els quals hi havia el delegat episcopal de Càritas Barcelona, Salvador Bacardit, i nombroses persones vinculades a l’estructura de l’Església a Catalunya, poden pensar que l’acte necessitava més referències a Déu (de fet només van pronunciar el nom de Déu el P. Joan Botam i Mn. Josep Maria Fisa). Certament jo també vaig trobar a faltar més invocacions directes a Déu, però alhora vaig aprendre moltíssim i vaig notar igualment la presència del nostre Pare del Cel.
Sigui com sigui, i des del respecte a tothom, puc dir una cosa que potser reflecteix el misteri de la fe: Jo no proposaria mai per a mi, ni per a ningú dels meus, una cerimònia laica. Però aquesta m’ha servit per conèixer un model de vida i de valors que signaria el mateix Jesucrist. És l’exemple del Marcel, deixant de banda la seva sensibilitat més o menys religiosa o més o menys laica. Amb els seus defectes i les seves virtuts, aquest jove de 28 anys ens ha donat a tots, durant la seva vida i ara en el moment de morir, una lliçó de fe, esperança i sobretot amor.
