La Setmana Santa en la meva vida

PREGÓ SETMANA SANTA 2014

Parròquia de Sant Agustí (Barcelona), 22 març 2014

IGNASI MIRANDA GIMÉNEZ-RICO

INTRODUCCIÓ:

Agraeixo de tot cor a les germandats i confraries de Barcelona, especialment a la de Jesús del Gran Poder i l’Esperança Macarena, la confiança i l’amistat que porta l’encàrrec de fer aquest pregó que és com el pòrtic de la Setmana Santa 2014.

 

La vivència de la Setmana Santa és per a mi el contacte més directe i més proper amb el Déu encarnat en Jesucrist. És aquella fe que tenim, que intentem raonar i que portem a dins encara que de vegades sigui feble, però una fe vista en imatges. Penso que és molt important la paraula “Imatge”, perquè la pietat popular que ajuda a viure els dies més importants del calendari cristià troba en les imatges, en les representacions del misteri del Déu Encarnat, un magnífic instrument perquè tots ens apropem a ell, al Pare que ens estima i que s’ha fet home com nosaltres. Jesús, aquell que és home com nosaltres, pateix la persecució, la crueldat d’un judici injust i la mort a la creu entre humiliacions, mofes, agressions i tota mena de menyspreus. Però aquesta humiliació humana, que ens transmet sensació de fracàs, de tragèdia i de feblesa o de final d’una existència, no la commemoraríem ni la celebraríem en la litúrgia, en les processons o en les pregàries si no fos perquè aquest Jesús derrotat després va triomfar, va ressuscitar.

 

Amb aquest pregó, vull expressar com a cristià de base que sóc, com a pare de família i com a home limitat i pecador, 7 reflexions que han sorgit a partir d’algunes de les vivències personals que he tingut des de petit i fins ara mateix. He repassat interiorment la pel·lícula de la meva vida, i ara no us l’explicaré tota, evidentment, però sí que us transmetré aquests 7 punts que potser s’han fet també presents en la vida de molts de vosaltres:

1- El fet que matessin Jesús.

2- El missatge de les paraules “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?” pronunciades pel Jesús agonitzant.

3- La dimensió sagrada de misteri que inclou la realitat d’un home enviat per Déu però que pateix la mort a la creu.

4- La pietat popular a partir de la Paraula revelada i la tradició de l’Església.

5- La presència pública de la fe en la Setmana Santa dins una societat plural com la nostra.

6- La victòria de Jesús sobre la mort amb la seva resurrecció.

7- La força que dóna la vivència de la Setmana Santa a aquesta fe que tots podem tenir però que sovint trontolla.

1- EL FET QUE MATESSIN JESÚS

Primer de tot, hem de recordar que la Setmana Santa no és només la commemoració d’uns fets que es van produir ara fa poc més de 2.000 anys. És sobretot la vivència i l’actualització d’un esdeveniment que no s’ha acabat i que, per tant, perdura en els nostres dies, en les nostres famílies, en les nostres comunitats i en la nostra realitat present. Perdura i segueix viu precisament perquè Jesús és viu. Va ressuscitar, com després també recordaré. Aquesta és l’essència de la fe cristiana.

Jo vaig rebre la fe dels meus pares, a través del Baptisme i de la transmissió natural dels fonaments d’aquesta fe. Recordo molts missatges i moltes explicacions. Em va impressionar molt quan vaig saber que van matar Jesús, el Déu amb nosaltres. És molt fort, això. El van matar. Ja des d’aleshores, començaven les anàlisis i les hermenèutiques o interpretacions sobre tot allò, primer des de la sensibilitat infantil i progressivament com un adolescent, un jove i finalment com un adult que arriba a ser pare de família. Matar algú sempre és injustificable. Això ho tenim molt clar en aquest món nostre que, malgrat totes les perversions, busca globalment, més enllà de les creences, la pau i una ètica universal.

Però a l’hora de pensar en la mort violenta de Jesús, jo intentava des que era un nen buscar-ne les claus. Recordo algun dels meus germans i també el meu pare i la meva mare, que al cel sigui, quan em deien: “El van matar perquè li tenien enveja, perquè era bo, perquè molts pensaven que volia ser un rei amb poder al món i no entenien que el seu poder era el de Déu...”. Recordo un pensament infantil meu: “Sí que eren dolents aquells homes! Com pot ser que matessin Jesús, el fill de Déu!”. Recordo una frase casolana de la meva mare: “Van matar Déu però, com que era Déu, el final no podia ser la mort. Per això va ressuscitar!”. Aquesta i altres idees m’anaven ajudant després a matisar tota la visió d’aquest gran misteri. No és una divisió entre jueus dolents i cristians bons, sinó entre els qui entenien qui era Jesús i els qui no ho van entendre. Però per molt que vulguem analitzar i entendre històricament tot l’esdeveniment, el fet que matessin Jesús forma part del pla de Déu sobre la humanitat.

“Es va deixar matar”, em deia una vegada un dels meus germans quan jo tenia només 6 anys. Jo m’he anat preguntant després, com segur que ho heu fet també molts de vosaltres: I per què es va deixar matar? Humanament va tenir moments de feblesa, quan demanava al pare que l’alliberés del tràngol, i en algun moment després va dir, per exemple, que el seu Regne “no és d’aquest món” o que tenia “set”. Aleshores, per què no es va defensar amb més forces humanes per evitar la mort violenta? La resposta també forma part del nucli de la nostra fe: Jesús es va deixar matar per redimir-nos, per alliberar-nos del pecat i, sobretot, perquè ens estima, per amor. Quin tresor més gran!

Recordo la irrupció, a casa meva, de la pel·lícula “Jesucrist Superstar”. Sense menystenir el meu contacte amb les Sagrades Escriptures, fonament principal de la Revelació, aquella pel·lícula, amb un disc de les cançons que li van regalar a la meva germana gran, va ser molt pedagògica per a mi. Recordo una mena de catàleg amb imatges i petites explicacions que, juntament amb la música, van ajudar-me a entendre, per exemple, qui era Anàs, qui era Caifàs, com la gent que va conèixer Jesús estava dividida entre els qui el seguien, el coneixien bé, i els qui feien seu el rebuig expressat en les reunions del Sanedrí i en els homes que van decidir condemnar-lo perquè pensaven que allò que feia Jesús no era un perfeccionament i un replantejament positiu de la llei jueva, com ho entenem nosaltres els cristians, sinó una intromissió inacceptable i una violació dels preceptes.

D’altra banda, en el segon any de preparació per a la Primera Comunió, recordo l’explicació didàctica de la catequista sobre la Passió i mort de Jesús a la creu. Va ser especialment impactant per a mi l’escena de la triple negació de Pere, després que el mateix Senyor li havia dit que això es produiria. Em va fer pensar: Déu coneix prou bé les nostres febleses, encara que nosaltres som lliures i podem millorar, sempre amb l’ajuda de Déu, però des de la nostra llibertat. Tenim donada aquesta llibertat. Impressionant l’exemple de Pere, perquè nosaltres també actuem sovint com ell. En definitiva, la presència de la realitat de la mort violenta de Jesús a la creu és un impacte ja no només en la meva vida, certament, sinó en totes les nostres vides. Ens sacseja, ens remou i alhora ens permet acostar-nos a la dimensió sagrada d’aquest misteri al qual tots ens podem apropar des de les limitacions humanes.

2- LA FRASE ‘DÉU MEU, DÉU MEU, PER QUÈ M’HAS ABANDONAT?

Us proposo ara una petita reflexió sobre una frase que forma part de les 7 paraules de Jesús a la Creu. És la que diu: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”. Recordo aquestes paraules de la pel·lícula ‘Jesucrist Superstar’, on també sortien la frase ‘Avui seràs amb mi al paradís’ i també la definitiva, abans d’expirar, quan diu: “Pare, a les teves mans, confio el meu esperit”. Jo entenc el clam “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” com un signe de feblesa amb el qual Jesús es veu com nosaltres. Jo diria que és com el substitut del pecat, perquè precisament Jesús experimenta la condició humana igual que nosaltres en tot excepte en el pecat. És la soledat que tots experimentem en els pitjors moments, quan la nostra fe trontolla o quan ens veiem desbordats pels comentaris que qüestionen o neguen Déu perquè permet el mal. Es pregunten: Com pot ser que un Déu omnipotent i que ens estima permeti el mal del món, la fam, les guerres o el sofriment en general? Aquests comentaris ens els transmet constantment la nostra societat, i són sempre molt respectables, però és evident que estan allunyats de la fe. Doncs bé: Quina és, doncs, la resposta dels creients? La resposta a aquesta pregunta es troba precisament en la creu de Crist, que mor per nosaltres, perquè ens estima. Aleshores, les paraules de Jesús quan crida “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”, ens diuen que no és que Jesús recrimini al Déu Pare que l’hagi deixat en mans d’uns malfactors. Són sobretot la màxima expressió del Déu que es fa com nosaltres.

Podem recórrer a la narració de Mateu, en el capítol 27, perquè és el relat de la Passió que proclamarem aquest any el Diumenge de Rams, d’aquí  a tres setmanes. Diu així: “Des del migdia fins a les tres de la tarda es va estendre una foscor per tota la terra. I cap a les tres de la tarda, Jesús va exclamar amb tota la força: Elí, Elí, ¿lemà sabactaní?, que vol dir “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”. En sentir-lo, alguns dels qui eren allà deien: Aquest crida Elies. De seguida un d’ells corregué a prendre una esponja, la xopà de vinagre, la clavà en una canya i la hi donava perquè begués. Els altres deien: Deixa, a veure si ve Elies a salvar-lo. Però Jesús tornà a cridar amb tota la força, i va exhalar l’esperit. Llavors, la cortina del santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix, la terra tremolà, les roques s’esberlaren, els sepulcres s’obriren, i molts cossos dels sants que hi reposaven van ressuscitar, sortiren dels sepulcres i, després de la resurrecció de Jesús, van entrar a la ciutat santa i s’aparegueren a molts. El centurió i els qui amb ell custodiaven Jesús, veient el terretrèmol i tot el que havia passat, van agafar molta por i deien: “És veritat: aquest era el fill de Déu”. (Fins aquí el fragment evangèlic).

Impressionant aquesta narració, on es veu, a través d’una teologia escatològica, una expressió del diàleg entre el cel i la terra, entre Déu i els homes. És una mica el que pretén Antoni Gaudí amb la construcció del temple de la Sagrada Família: posar davant del món l’expressió  més fidel, humanament possible, de tota la història de la salvació, en aquest cas en la joia arquitectònica sobre pedra que tots coneixem més o menys. Recordo que un dia la meva mare em va dir quan jo tenia 6 anys: Aquesta última frase, “És veritat, aquest era el fill de Déu”, estic segura que la van pronunciar molts dels qui van matar Jesús. Aquí queda també per a la nostra reflexió avui. Doncs bé: El “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?” és també això: el diàleg entre el cel i la terra, sovint tallat pel drama de la increença, el pecat i la feblesa humana.

3- EL MISTERI DE DÉU AMB NOSALTRES: EL SAGRAT I EL SENTIT DE LA CREU

Arribats a aquest punt, a aquest moment del pregó, vull explicar dos elements que ens ajuden a entendre tot allò que vivim durant la Setmana Santa. Són la dimensió sagrada de l’esdeveniment i el misteri mateix. Tot allò que és sagrat està expressat per totes aquelles imatges que ens expliquen el que va passar ara fa poc més de 2.000 anys alhora que ens ajuden a actualitzar els fets. Recuperem, doncs, el concepte d’imatge que ens ocupa aquesta tarda. El Jesús del gran poder, el Jesús flagelat en una columna on l’assotaven, Jesús carregant la creu, la Mare de Déu dolorosa.... Totes les imatges, aquestes i moltes altres, que portem a les carrosses de les processons, com també totes les que venerem o observem en els temples, mostren la dimensió sagrada del que vivim, que no és altra cosa que un misteri, el misteri. Per tant, el misteri és el contingut profund d’un esdeveniment, la mort i resurrecció de Crist, que dóna sentit a la nostra fe. I des d’una mirada neta, com si fóssim observadors, d’acord amb el que diuen els fenomenòlegs de la religió, podem assegurar que aquestes imatges sagrades ens ajuden no pas a entendre completament el misteri, perquè ve de Déu i nosaltres no som Déu, però sí a acostar-nos-hi. Com més entrem en la dimensió sagrada de les imatges, com més sintonitzem amb elles, com més les piropegem, més a prop estarem d’aquest misteri que és el Déu encarnat en Jesucrist, mort a la creu i després ressuscitat.

La creu, precisament per l’impacte humà que provoca, ha esdevingut al llarg dels segles la principal imatge de la fe cristiana. No és que els creients o els observadors dels fenòmens religiosos vulguin recrear-se en el patiment o observar el Jesús mort en una mena de curiositat morbosa. Simplement el que passa és que la creu, que és finalment victoriosa, constitueix el suport icònic més representatiu d’allò que els éssers humans tenim en la vida: moltes frustracions, moltes tristors, molts patiments i moltes decepcions. També tenim moltes alegries i molts alliberaments, però tots s’alimenten amb allò que la meva mare em deia que era la “gran escola del sofriment”. Això explica que molts dels principals actes de pietat tinguin la creu com a centre: l’adoració de la creu, el Via Crucis i la presència a les processons del Crist crucificat, honorat amb les vestimentes pròpies dels qui homenatgen els seus herois caiguts. La creu, amb les imatges associades a aquesta de Crist mort i humiliat, és el sofriment dels homes d’avui i de tots els temps.

4- LA PIETAT POPULAR A PARTIR DE LA PARAULA REVELADA I LA TRADICIÓ DE L’ESGLÉSIA

La Passió segons Sant Joan, que és la que proclamem en la litúrgia el Divendres Sant, ofereix riquíssimes imatges, seguint la terminologia pròpia d’aquest pregó, unes imatges especialment reveladores per exemple quan Jesús compareix davant de Pilat. El meu pare, Ezequiel Miranda, aquí present, confessa en el seu llibre titulat ‘Crònica-diari d’un viatge a la terra de Jesús’, que té un sentiment de compassió per Pilat només perquè, amb la seva actitud, va intentar defensar el Mestre. Fins a tres vegades, segons el relat de Sant Joan, va dir Pilat aquesta frase tan coneguda: “Jo no li trobo res per a poder-lo inculpar”. Tres vegades. Quin número tan significatiu per a la nostra fe cristiana! El 3! Deixant de banda això, l’escena de Jesús davant el governador, que representava el poder romà, mostra com la voluntat de Déu predomina clarament sobre la voluntat dels homes. Semblava que tot es posava en contra de l’execució de Jesús. Els jueus no tenien permès fer-ho, Pilat hi estava en contra i Jesús fa un cert raonament, tot sabent com acabaria tot, quan diu que la seva “reialesa no és d’aquest món” i que, “si fos d’aquest món”, els seus homes “haurien lluitat” perquè ell “no fos entregat als jueus”. Quina frase més raonable! Doncs bé, malgrat això, el dictamen del Sanedrí i la pressió popular que demanava que el crucifiquessin van determinar la sort de Jesús.

Confesso que em vaig emocionar molt quan vaig conèixer una mica més de tot aquest gran esdeveniment en veure per primera vegada, l’any 1984, la Passió d’Esparreguera, aquesta coneguda representació teatral tan ben feta i que és, de fet, tota una finestra oberta, un escenari obert al misteri central de la nostra fe. L’escenificació del pas de Jesús davant de Pilat em va colpir, aquella primera vegada, en què jo tenia 14 anys, i les altres vegades que he vist aquesta obra, tant a Esparreguera mateix com també a Olesa, un dels pobles que també l’acullen i l’organitzen.

L’Església, amb els seus ensenyaments i la seva tradició, no deixa de guiar-nos en el camí d’acostament a aquest misteri a través de la vinculació amb les imatges que l’expliquen i el revelen d’alguna manera. Joan Pau II deia a Madrid, en la seva última visita a Espanya el 3 de maig de 2003, que la fe es proposa i no s’imposa. Aquesta afirmació, que connecta molt bé amb la nostra societat plural d’avui, explica molt bé el significat de les imatges de Setmana Santa, perquè ofereixen dolçament, respectant la llibertat de cadascú, el gran tresor que tenim i que és fruit de la trobada amb Jesús que hem tingut personalment i comunitàriament milions de persones els últims 2.000 anys.

El Papa Francesc, a l’exhortació pastoral Evangelii Gaudium (la joia de l’evangeli), ens proposa diverses reflexions i interpelacions sobre la pietat popular i sobre la creu. En el punt 85, tot citant la segona carta de Sant Pau als cristians de Corint, ens diu que “la força es manifesta en la feblesa”. Afegeix el Sant Pare que “el triomf cristià és sempre una creu, però una creu que al mateix temps és bandera de victòria, que es duu amb una tendresa combativa davant els embats del mal”. Fins aquí la cita. Per tant, Francesc utilitza el dualisme victòria-derrota, però no pas amb el llenguatge de la guerra, sinó amb el de la pau. És el llenguatge de Jesús quan demana a Pere que amagui la seva espasa amb la qual havia tallat una orella a un soldat que volia atacar el Senyor. Jesús fins i tot fa el seu últim miracle abans de morir a la creu, i guareix aquest home de la ferida a l’orella. Interessant missatge, per cert, aquest de Jesús a favor de la no-violència. En el punt 86 de la mateixa exhortació postsinodal, el Papa actual també ens dibuixa una pauta per comprendre la creu. És quan parla del desert entès com el lloc o l’etapa de la vida en què redescobrim el valor del que és essencial per viure. I amb aquest punt de partida, conclou que “de vegades el càntir es converteix en una feixuga creu, però va ser precisament a la creu on, traspassat, el Senyor se’ns va lliurar com a font d’aigua viva”.

I encara dos punts més de l’Evangelii Gaudium del Papa Francesc em semblen molt sensibles a la gran realitat de la pietat popular dins el teixit de la família cristiana. En el 90, recorda que “les formes pròpies de la religiositat popular són encarnades, perquè han brotat de l’encarnació de la fe en una cultura popular”. I en el 91, torna a situar la creu com la millor garantia per a la germanor. Molts de vosaltres sou membres de germandats i confraries, i el Sant Pare us diu, com ens diu a tots, que “fa falta ajudar a reconèixer que l’únic camí consisteix a aprendre a trobar-se amb els altres amb  l’actitud adequada, que és valorar-los i acceptar-los com a companys de camí, sense resistències internes”. Francesc, en definitiva, vol que ens abracem a la creu de Crist per acabar amb els enfrontaments i les divisions entre el que som tots nosaltres: germans.

5- LA PRESÈNCIA PÚBLICA DE LA FE EN UNA SOCIETAT PLURAL

La societat és plural. En aquesta societat es manifesta la fe del poble a través de les activitats pròpies de la Setmana Santa. Aquest principi bàsic pot ser estudiat des de diferents visions, però mostra que el concepte de pluralisme és el principal aglutinador de la societat, que no té, per tant, una millor definició global que aquesta. Si parlem de diversitat religiosa, entenc que la definició de “plural” és, quan ens referim a la societat, molt millor que les de “laica”, “no religiosa” o fins i tot “aconfessional”. Segons el gran sociòleg Joan Estruch, “una societat plural és aquella en la qual coexisteixen sistemes de legitimació diversos, en igualtat de condicions, sense que cap d’ells pugui aspirar a imposar-se de manera hegemònica en règim de monopoli”. En aquesta línia, posa els exemples de Ramon Llull i l’historiador britànic Edward Gibbon per demostrar que, de fet, el pluralisme no és un fenomen només del nostre temps, sinó que, en diferents expressions, ja existia abans. Això sí, ara és més generalitzat.

Segons Joan Estruch, als Estats Units, el pluralisme és més pur, perquè allà predomina més la cultura de triar entre diverses opcions, seguint el model de mercat que plantejava Peter Berger, un home que veu “una oferta molt diversificada en el subministrament de productes religiosos”, fet que posa la persona en el paper del consumidor. A més, Joan Estruch diu que “aquesta competència recíproca intensifica alguns dels trets bàsics del fenomen de la privatització de la religió”, ja que considera la creença religiosa “una qüestió de preferències”. Al meu entendre, aquest punt de vista es contradiu amb dues realitats: que la creença religiosa té una dimensió pública inqüestionable, perquè s’expressa en llibertat i precisament en pluralitat, i que als Estats Units és molt freqüent sentir com el mateix president i nombrosos dirigents polítics i socials invoquen el nom de Déu en actes igualment públics.

                                                                                              

Sobre Catalunya, Estruch situa “el pes de la nostra herència cultural i la desproporció entre l’Església catòlica” i altres confessions per defensar la idea que, al nostre país, la pluralitat ve marcada per la possibilitat de “dir sí o no a l’antic monopoli religiós del catolicisme” i, en conseqüència, no tant per la possibilitat d’abraçar una confessió o una altra, opció que naturalment també existeix. D’altra banda, segons Joan Estruch, “l’aparició del pluralisme ha suposat un increment molt notable del fenomen de la indiferència religiosa” en una Catalunya que, des del meu punt de vista, viu uns moments concrets, heretats d’unes últimes dècades on la dictadura franquista va deixar la petjada del que podríem qualificar de “catolicisme obligatori”. Ara estem superant aquella petjada, i anem trobant una ubicació més natural de la pietat popular i d’altres maneres de manifestació pública de la fe.

Estic d’acord amb Estruch en la idea que el pluralisme religiós a Catalunya és diferent al dels Estats Units. Ara bé, discrepo en la visió dialèctica “religió catòlica” versus “altres creences”. Entenc que el pluralisme no és com les bústies de les comunitats de veïns, on tothom té exactament el mateix espai. En una societat determinada que viu en llibertat, com és el cas de la catalana actualment, no totes les religions (que serien en aquest cas les “bústies”) tenen el mateix pes, senzillament perquè n’hi ha una que la segueixen centenars de milers de persones (la catòlica), una altra a la qual pertanyen desenes de milers (la protestant o evangèlica reformada en les seves diverses branques) i una altra on també són uns quants milers els qui en són membres (la musulmana). Aquí hi podríem afegir l’ateisme i la indiferència, que certament han guanyat pes. La resta són sempre igualment respectables, però ja més minoritàries. Això és així per moltes raons, sobretot històriques, d’arrels culturals i de tradició.

                                                                     

De la mateixa manera que, en una família, no podem exigir al pare i la mare que ofereixin als fills un mosaic de religions, perquè en triïn una lliurement, no podem concebre tampoc la societat del pluralisme religiós com la del “busqui, compari i si en troba una altra de millor, compri-la”. En totes les creences, existeix el principi de transmissió de la fe i d’uns valors de generació en generació, i això entenc que és defensable sempre que es faci pacíficament, sense coaccions, i si els poders públics garanteixen mentrestant una societat que visqui en llibertat.

Tota aquesta petita presentació sociològica és molt útil per fer aterrar en el moment present, en els nostres carrers, els nostres locals i les nostres esglésies, tota la vivència del gran esdeveniment de la vida, passió, mort i resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist. Aquest gran esdeveniment no ha de ser compartit per tothom, dins la pluralitat de la societat, però els seus creients sí que tenen dret a oferir-lo, a proposar-lo, com un tresor que no és només personal, sinó també compartit i sobretot viscut en comunitats, en famílies, en germandats, en associacions, en moviments, en parròquies i en moltes altres realitats.

I per tancar aquest cinquè punt del pregó, partint del principi que la societat és plural i no pas laica, vull recordar que existeix una laïcitat positiva, que no és el mateix que el laïcisme. Jo entenc que la laïcitat és la neutralitat que els poders públics i la societat civil assumeixen en relació amb les religions, és a dir, allò que garanteix que no hi ha una “religió oficial”. En canvi, el laïcisme és un corrent social i ideològic que pretén reduir el fet religiós només a l’àmbit privat. En altres paraules, penso que el pluralisme va lligat a la laïcitat, no pas al laïcisme. Precisament una expressió de laïcitat positiva, la de la col·laboració entre les administracions públiques i les confessions religioses, és aquesta activitat, amb el Pregó de Setmana Santa de la Ciutat de Barcelona, el concert de marxes processionals i després el lliurament dels Premis Immaculada a l’Ajuntament. La capital catalana fa seva en el seu conjunt la sensibilitat de moltes persones que creuen en Jesucrist i expressen la seva fe de manera pública. És un punt de trobada que no només no exclou, sinó que reforça, tant la neutralitat de les administracions públiques com la pluralitat religiosa i cultural de la societat.

6- EL SENTIT DE TOT L’ESDEVENIMENT: CRIST RESSUSCITA

Tot el que estic dient jo ara, tot allò que escoltem i expressem en aquesta tarda i de fet la mateixa organització de l’activitat, no tindria cap sentit si Crist no hagués ressuscitat. No tindria tampoc cap raó de ser que ens trobéssim per celebrar l’Eucaristia, que organitzéssim processons amb les nostres carrosses i carretes pel carrer o que ens reuníssim en silenci en les Hores Santes de Setmana Santa, per posar-ne només alguns exemples. Podríem dir, seguint les paraules de l’inici del pregó, que aquesta pel·lícula o aquesta obra de teatre basada en fets reals té un final feliç. Però en realitat no és un final. Precisament perquè Jesús ressuscita, és a dir que torna a la vida, aquell esdeveniment diví i alhora humà és un punt de partida on el gran protagonista és l’Esperit Sant, el qui es va manifestar sobre els apòstols després de la resurrecció i que és la persona lliurada pel mateix Jesús ressuscitat als apòstols, quan els diu “Rebeu l’Esperit Sant!”.

L’Esperit Sant, tercera persona de la Santíssima Trinitat i referent principal de l’amor de Déu, apareix també en l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium del Papa Francesc. En l’apartat 122, el Sant Pare defineix la pietat popular, dins la seva força evangelitzadora com “una realitat en permanent desenvolupament i en què l’Esperit Sant és l’agent principal”. Una mica més endavant, en el punt 125, posa alguns exemples de contemplació d’imatges o encesa de ciris per recordar que “qui estima el sant Poble Fidel de Déu no pot veure aquestes accions solament com una recerca natural de la Divinitat. Són (afegeix) la manifestació d’una vida teologal animada per l’acció de l’Esperit Sant que ha estat vessat en els nostres cors”, com també diu Sant Pau en el capítol cinquè de la carta als cristians de Roma. El Papa conclou aquest apartat sobre la força evangelitzadora de la pietat popular assegurant, en l’apartat 126, que les expressions d’aquesta pietat popular “tenen molt per ensenyar-nos i, per a qui sap llegir-les, són un lloc teològic al qual hem de prestar atenció, particularment a l’hora de pensar en la nova evangelització”. Fins aquí aquestes petites cites de l’Evangelii Gaudium.

Sant Pau ens ho recorda molt clarament en el capítol 15 de la primera carta als Cristians de Corint. Diu així: “Si Crist no hagués ressuscitat, la vostra fe no tindria objecte, encara estaríeu submergits en els vostres pecats. A més, els qui han mort creient en Crist estarien perduts sense remei; si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes. Però la veritat és que Crist ha ressuscitat d'entre els morts, el primer d'entre tots els qui han mort”, fins aquí la cita. Les germandats i les confraries, que organitzen les nostres processons amb imatges del Jesús que pateix, de la seva mare Maria que el consola i plora al seu costat i de tantes altres escenes d’aquest gran esdeveniment, no tindrien sentit si Crist no hagués ressuscitat, com no tindria cap raó de ser tampoc la caritat que practiquen, la fraternitat que fomenten i l’alegria que transmeten, malgrat el dolor que certament també tots compartim en meditar sobre la humiliació, el menyspreu i la mort en creu de nostre Senyor. Nosaltres, com els apòstols, havent ressuscitat amb Crist, preguem, actuem i en definitiva vivim per buscar allò que és de dalt, encara que visquem aquí a la terra i proposem el tresor de la fe a l’espai públic, al carrer.

7- LA SETMANA SANTA, MOMENT FORT PER A LA FE

Déu ens estima. Crist ens estima i ens ha rentat amb la seva sang. Aquesta és, per dir-ho així, la meravella de les meravelles. Creure en un Déu que ens estima! La Setmana Santa és precisament això: connectar-nos més intensament amb l’amor de Déu en Jesucrist. El Diumenge de Rams, que és el primer dia, commemorem i revivim l’entrada triomfant de Jesús a Jerusalem, no pas com els grans herois de poder que fabrica el nostre món, sinó com el rei de la pau i l’amor. El diaca degà de l’arxidiòcesi de Barcelona Josep Urdeix diu, en el llibre ‘Dietari de Setmana Santa’, publicat aquesta mateixa setmana, que “arriba un moment que aquesta imatge (la imatge triomfant) fa un tomb” perquè “calia que es complissin les escriptures”. Certament després del Diumenge de Rams, entrem en uns dies d’invitació a la contemplació, a la pregària, a la vivència de la fe, a la sortida de les processons, al Via Crucis i altres actes de pietat, a les celebracions litúrgiques i a la caritat.

El Dijous Sant, dia de l’amor fratern, sopem amb Jesús com aquells apòstols que van rebre l’encàrrec específic de portar per tot el món el seu cos i la seva sang, sota les espècies del Pa i el Vi: “Feu això, que és el meu memorial”! El Divendres Sant participem en l’Acte Litúrgic de la Passió i Mort de Jesús. Ens endinsem en tot el que va passar i ho actualitzem a través del relat evangèlic de Sant Joan, preguem junts amb tots els cristians del món (en una pregària universal única i que assoleix gran importància), adorem la creu, preguem com Jesús ens va ensenyar, amb el Pare Nostre, i combreguem de la reserva eucarística consagrada el dia anterior. Després, el silenci del Dissabte Sant dóna pas a la joia de la vetlla Pasqual i de la celebració del Diumenge de Pasqua, el primer d’un temps que és tan important i tan alegre, que no només és una festa d’un dia, sinó de cinquanta dies.

Durant els dies de la Setmana Santa, les processons, els Via Crucis, les hores santes, les estones de reflexió i moltes altres expressions d’una fe compartida formen part de la vivència d’aquest moment fort. No és un record, sinó una actualització. Jesús mor i ressuscita per nosaltres. Ens estimava fa 2.000 anys i ens estima ara. Viu amb nosaltres i entre nosaltres ara mateix, després de la seva resurrecció divina i humana. El llibre ‘Dietari de Setmana Santa’, del diaca Josep Urdeix i editat pel Centre de Pastoral Litúrgica, us el recomano avui especialment perquè ofereix una combinació molt bona de pregària, reflexió i pensaments espirituals, personals, teològics i fins i tot socials i populars també. Al final, en una mena de conclusió breu, Mossèn Urdeix recorda que ser cristians no és només una realitat i una crida per a la Setmana Santa. Més enllà d’aquests dies intensos (diu), “mirem de no oblidar que, a la gràcia de Déu, que ens ha fet cristians, i tenint cura perquè res no ofegui aquesta gràcia, cal que hi afegim el nostre modest esforç, perquè la nostra vida cristiana, la nostra professió de fe en Crist i la nostra participació en els sagraments que la mare Església ens ofereix assíduament ens facin agradables als ulls de Déu tots els dies i totes les hores que ell ens doni de vida” (fins aquí la cita).

Us proposo, per acabar, una breu pregària que, en compartir-la tots junts avui aquí, pot ser un preludi espiritual per a la Setmana Santa. Diu així:

Bon Jesús, dóna’ns forces per afrontar totes les situacions difícils

i per recordar i socórrer aquelles persones que necessiten consol, alegria

o simplement una ajuda ocasional!

El teu triomf des de la creu, Senyor, és el d’un home

valorat i aplaudit per molta gent

i també menyspreat per una part de la humanitat.

Nosaltres ens unim a l’únic crit: Hosanna, dalt del cel!

Confiem en tu, Pare. Acompanya’ns durant tota la nostra vida!

Gràcies per l’abraçada que ens ofereixes cada any

coincidint amb l’inici de la Setmana Santa!

Gràcies perquè ens permets entendre el misteri de la teva mort

a la creu encomanant el teu esperit a les mans del Pare!

Gràcies per la vida nova que ens portes

des de la teva humanitat sotmesa al martiri i al patiment!

Fes, Senyor, que ser cristians sigui per a nosaltres una font

d’entusiasme i esperança! Amén.

Celebrem la Setmana Santa, que és el pont entre la Quaresma i la Pasqua, perquè posa davant els nostres ulls, la nostra ment i el nostre cor tot allò que dóna sentit als sofriments i a les alegries, a la realitat de la mort i l’esperança en la resurrecció. La fe i la vivència d’aquest gran esdeveniment omplen de sentit les realitats de la vida humana, on tastem el bé i el mal i on tenim moments bons i moments dolents. Sempre amb l’ajuda de Déu, podrem oferir al món l’autèntica imatge de la Setmana Santa: la de l’amor, la pau i l’alegria encarnada i arrelada en tots i cadascú de nosaltres.

Moltes gràcies!