El carnaval, amb les rues i les disfresses, és una tradició festiva molt consolidada i força seguida tant a Catalunya com a molts altres països del món. Em sembla molt bé que aquesta diversió faci que molts ajuntaments tallin carrers (malgrat la despesa i les incomoditats que això comporta) i que les administracions públiques cedeixin espais per a aquest tipus d'activitats, tenint en compte la seva popularitat. Jo no comparteixo el carnestoltes, perquè considero que és fer massa gran un espectacle amb poc contingut més enllà de la broma, la disfressa, la diversió i la transgressió. Però respecto la festa, sobretot en nom de la pluralitat. I comprenc que no hi hagi crítiques majoritàries i molt contundents a nivell social i d'opinió col·lectiva, precisament perquè la nostra societat és diversa, i permet tota mena d'expressió pública de sentiments o tradicions, sempre que se segueixi un ordre i es faci pacíficament. I en el carnaval, habitualment, això es compleix.
Només demano que tothom tingui la mateixa actitud, per exemple, si alguna escola pública decideix mantenir la presència d'algun crucifix, si s'hi fan pessebres per Nadal amb el nen Jesús o si se celebra l'Eucaristia al carrer (per exemple, quan ens visita el Papa) i també si es fan processons per la festa de Corpus o per Setmana Santa. Per carnaval, per exemple, gairebé totes les escoles catalanes s'estan programant un dia de festa (majoritàriament el dilluns de Carnaval) i programen oficialment actes o espectacles. També es demana i es promou que els alumnes i els professors es disfressin. Això es fa amb total normalitat, sense que es pregunti a les famílies si els agrada el carnaval o no. Ho trobo lògic, per la dimensió festiva, que habitualment atrau els nens, adolescents i joves. Ara bé, ¿es fa el mateix a l'hora de muntar un pessebre en una escola pública o d'explicar, per exemple, les raons per les quals es fan vacances per Setmana Santa? Sovint surten veus que intenten carregar-se les tradicions religioses, en nom d'un laïcisme excloent o una laïcitat mal entesa. A Catalunya, no s'obliga ningú ni a creure en Déu ni a assumir com a pròpia la religió catòlica o el cristianisme. Però hauria de ser normal, des de la diversitat, assumir que aquestes tradicions són també nostres, fins i tot més enllà de les creences.
La societat és plural. No és laica. És ben legítim que una persona o un grup social es defineixin com a laics o com a ateus, de la mateixa manera que també n'hi ha que són catòlics, protestants, musulmans, jueus, budistes i d'altres creences. És important i positiu que, en la nostra societat democràtica, es vagi consolidant un pacte o un consens de fons perquè tots ens respectem més i millor, assumint els accents de la nostra tradició i la nostra història i perquè, amb confiança, desig de pau i bona convivència, no pensem mai que els uns estem per molestar els altres. La religió no està per ofendre o atacar ningú. Per la seva dimensió pública, a més de privada i personal, es pot proposar, però no s'imposa mai.
Jo, com a cristià, tinc les meves reserves sobre la importància del carnestoltes pel seu origen pagà i, d'alguna manera, oposat a l'esperit de la Quaresma. Aquest temps litúrgic i religiós, que comença enguany el 22 de febrer (dimecres de centra), és un període de conversió per als creients, així com d'austeritat, esperit de privació per solidaritat amb els qui passen gana i altres actituds de seguiment a Jesucrist, que va dejunar 40 dies (i d'aquí ve el nom) abans de patir la mort a la creu. Amb el pas dels segles, naturalment, l'Església i el sentit comú de qualsevol persona amb fe assumeixen que la gent pot divertir-se disfressant-se i passant-s'ho bé per carnaval, sempre que, en consciència, no es menypreï l'essència de l'itinerari quaresmal i la Pasqua.
Per tant, amb respecte a tothom, expresso tot el meu respecte i tota la meva consideració pel carnestoltes, encara que no m'agradi. Fins i tot assumeixo i acullo amb simpatia que als meus fills se'ls demani a l'escola que es disfressin i participin en la festa. Salvant les diferències, també demano que es respecti igualment la cultura cristiana i la dimensió pública del fet religiós, de totes les confessions, com una aportació positiva a la societat, encara que no tothom hi estigui d'acord. Penso que així podrem superar la crisi de valors que vivim i, sobretot, tenir més pau i millorar el nostre món.
No hay comentarios:
Publicar un comentario