Consens de fons polític a l'hora de valorar el fet religiós

Diversos candidats que ocupen lloc en les llistes de les cinc formacions polítiques catalanes amb representació parlamentària al Congrés dels Diputats han passat, en aquests dies de campanya, pel programa 'El primer cafè' de Ràdio Estel (@primercafeestel i www.facebook.com/elprimercafederadioestel). Joan Josep Noet (Iniciativa-Verds-EUA), Daniel Serrano (PP), Alfred Bosc (Esquerra), Daniel Fernández (PSC) i Pere Macias (Convergència i Unió) van exposar les principals línies dels seus respectius programes. A tots, els vaig preguntar què proposaven en matèria de relacions amb l'Església catòlica i les confessions religioses. I la resposta va mostrar un consens de fons: que el fet religiós és una realitat que cal tractar positivament.

El representant d'Iniciativa, per exemple, va arribar a dir que la seva força política "defensava uns plantejaments socials i de valors en plena sintonia amb la doctrina social de l'Església". Els candidats a diputats pel PP i CIU van posar de relleu les arrels cristianes de Catalunya i d'Espanya, així com la condició de majoritària que té la religió catòlica, dins la diversitat. En el cas del PSC i d'Esquerra, els seus aspirants van parlar d'una neutralitat religiosa, la dels poders públics, que ha de comportar un respecte per les creences. El socialista Daniel Fernández va dir que això era laïcisme, però després, a petició de l'entrevistador, va admetre que la paraula podia tenir connotacions d'exclusió religiosa, i va acceptar les paraules "laïcitat" i "aconfessionalitat".

Sense entrar en els detalls que uns i altres poden fer a l'hora de fer propostes a nivell parlamentari i legislatiu, queda clar que existeix aquest consens de fons. "Al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu". L'actual marc de relacions entre les administracions i les confessions religioses, i particularment el Concordat vigent entre la Santa Seu i l'Estat espanyol, sempre és revisable, però des de l'esperit de col·laboració mútua. Alguns parlen de privilegis quan es refereixen a l'Església catòlica. Potser quan ho diuen, haurien de revisar les dades sobre acció social d'entitats catòliques o d'inspiració cristiana, per comprovar que arriben moltes vegades allà on no arriba l'administració civil. És a dir, que també podríem parlar aleshores dels privilegis que té l'Estat quan s'estalvia diners en polítiques socials gràcies a l'acció caritativa de Càritas, la Fundació Arrels, Intermón, el Banc dels Aliments, nombroses congregacions religioses i molts altres col·lectius que, directament o indirecta, tenen relació amb l'Església i fan una acció social exemplar.

El fet religiós és personal, privat, però també té dimensió pública. L'Estat no ha de tenir una confessió religiosa que el defineixi, però ha de cooperar positivament amb els referents de les creences, perquè representen milions de ciutadans. En això, afortunadament, coincideixen tots els partits. Esperem que després de les eleccions, no vinguin les propostes ocultes.