Les addiccions, un problema de tota la societat

La mort d’una nena de 12 anys a Madrid, com a conseqüència d’un coma etílic, és un fet terrible que ens ha de fer reflexionar com a societat. Tots ens preguntem què ha fallat en el creixement i l’educació d’aquesta nena i, sobretot, pensem en la importància de l’educació, de la família, de l’eficàcia en la dinàmica d’aprenentatge a l’escola. Més enllà d’aquesta notícia ben actual, que ens colpeix, és important buscar respostes als interrogants sobre les addiccions, a l’alcohol i el tabac, i altres drogues i substàncies diverses, però també per aquelles addiccions socials molt present en el nostre temps. És el cas de la comunicació en xarxa a través de les pantalles, sobretot els telèfons mòbils i l’ordinador amb internet i tot el seu potencial, o també altres costums o pràctiques que moderadament poden ser bones, com ara passejar, practicar esport o fins i tot treballar, però que poden esclavitzar la persona si es porten a un excés.


Les addiccions, en qualsevol cas, són un problema que afecta la condició humana, però també la vida social i econòmica del nostre país i de qualsevol lloc. És important que ens plantegem, com a societat, explorar pautes personals, familiars i socials perquè, sense perdre de vista la importància de la família i l’educació, la persona es reintegri en la societat després de patir alguna de les problemàtiques addictives més importants, com poden ser l’alcohol, les drogues en general, el joc, el sexe o els contactes virtuals. Les addiccions són un esclavatge modern, i ens mostren que, en la vida, tots els progressos i les conquestes o millores humanes es poden convertir en dolentes si no en fem un bon ús.                                                                          
                                                                              Una bona atenció familiar és bàsica contra les addiccions

-----------------------

La muerte de una niña de 12 años en Madrid, como consecuencia de un coma etílico, es un hecho terrible que nos debe hacer reflexionar como sociedad. Todos nos preguntamos qué ha fallado en el crecimiento y la educación de esta niña y, sobre todo, pensamos en la importancia de la educación, de la familia, de la eficacia en la dinámica de aprendizaje en la escuela. Más allá de esta noticia muy actual, que nos impacta duramente, es importante buscar respuestas a los interrogantes sobre las adicciones, al alcohol y el tabaco, y otras drogas y sustancias diversas, pero también para aquellas adicciones sociales muy presente en nuestro tiempo. Es el caso de la comunicación en red a través de las pantallas, sobre todo los teléfonos móviles y el ordenador con internet y todo su potencial, o también otras costumbres o prácticas que moderadamente pueden ser buenas, tales como pasear, practicar deporte o incluso y todo trabajar, pero que pueden esclavizar la persona si se llevan a un exceso.Las adicciones, en cualquier caso, son un problema que afecta a la condición humana, pero también la vida social y económica de nuestro país y de cualquier lugar. Es importante que nos planteamos, como sociedad, explorar pautas personales, familiares y sociales para que, sin perder de vista la importancia de la familia y la educación, la persona se reintegre en la sociedad después de sufrir alguna de las problemáticas adictivas más importantes como pueden ser el alcohol, las drogas en general, el juego, el sexo o los contactos virtuales. Las adicciones son una esclavitud moderno, y nos muestran que, en la vida, todos los progresos y las conquistas o mejoras humanas pueden convertirse en malas si no hacemos un buen uso.

Les addiccions, un problema de tota la societat

La mort d’una nena de 12 anys a Madrid, com a conseqüència d’un coma etílic, és un fet terrible que ens ha de fer reflexionar com a societat. Tots ens preguntem què ha fallat en el creixement i l’educació d’aquesta nena i, sobretot, pensem en la importància de l’educació, de la família, de l’eficàcia en la dinàmica d’aprenentatge a l’escola. Més enllà d’aquesta notícia ben actual, que ens colpeix, és important buscar respostes als interrogants sobre les addiccions, a l’alcohol i el tabac, i altres drogues i substàncies diverses, però també per aquelles addiccions socials molt present en el nostre temps. És el cas de la comunicació en xarxa a través de les pantalles, sobretot els telèfons mòbils i l’ordinador amb internet i tot el seu potencial, o també altres costums o pràctiques que moderadament poden ser bones, com ara passejar, practicar esport o fins i tot treballar, però que poden esclavitzar la persona si es porten a un excés.


Les addiccions, en qualsevol cas, són un problema que afecta la condició humana, però també la vida social i econòmica del nostre país i de qualsevol lloc. És important que ens plantegem, com a societat, explorar pautes personals, familiars i socials perquè, sense perdre de vista la importància de la família i l’educació, la persona es reintegri en la societat després de patir alguna de les problemàtiques addictives més importants, com poden ser l’alcohol, les drogues en general, el joc, el sexe o els contactes virtuals. Les addiccions són un esclavatge modern, i ens mostren que, en la vida, tots els progressos i les conquestes o millores humanes es poden convertir en dolentes si no en fem un bon ús.                                                                          
                                                                                   Una bona atenció familiar és bàsica contra les addiccions

-----------------------

La muerte de una niña de 12 años en Madrid, como consecuencia de un coma etílico, es un hecho terrible que nos debe hacer reflexionar como sociedad. Todos nos preguntamos qué ha fallado en el crecimiento y la educación de esta niña y, sobre todo, pensamos en la importancia de la educación, de la familia, de la eficacia en la dinámica de aprendizaje en la escuela. Más allá de esta noticia muy actual, que nos impacta duramente, es importante buscar respuestas a los interrogantes sobre las adicciones, al alcohol y el tabaco, y otras drogas y sustancias diversas, pero también para aquellas adicciones sociales muy presente en nuestro tiempo. Es el caso de la comunicación en red a través de las pantallas, sobre todo los teléfonos móviles y el ordenador con internet y todo su potencial, o también otras costumbres o prácticas que moderadamente pueden ser buenas, tales como pasear, practicar deporte o incluso y todo trabajar, pero que pueden esclavizar la persona si se llevan a un exceso.Las adicciones, en cualquier caso, son un problema que afecta a la condición humana, pero también la vida social y económica de nuestro país y de cualquier lugar. Es importante que nos planteamos, como sociedad, explorar pautas personales, familiares y sociales para que, sin perder de vista la importancia de la familia y la educación, la persona se reintegre en la sociedad después de sufrir alguna de las problemáticas adictivas más importantes como pueden ser el alcohol, las drogas en general, el juego, el sexo o los contactos virtuales. Las adicciones son una esclavitud moderno, y nos muestran que, en la vida, todos los progresos y las conquistas o mejoras humanas pueden convertirse en malas si no hacemos un buen uso.

Purificació de la memòria històrica: pau, justícia i perdó

La història és tota la realitat que configura el nostre món a través del temps i de la qual hi ha un esborrany del qual parlava ara fa uns dies el Papa Francesc referint-se als mitjans de comunicació i al periodisme. Tot el que passa es va acumulant, i la humanitat viu un present enfocat cap al futur a partir de la necessària memòria dels fets viscuts anteriorment, en un temps més proper o més llunyà, però uns fets reals i que han condicionat l’evolució del mateix món.

A partir d’aquesta reflexió, és bo que la societat tingui present la memòria històrica, un valor de la societat que tots voldríem que servís per assolir la pau i el benestar de tots els homes i dones, com també dels pobles i altres col·lectius humans. S’ha parlat sovint els últims anys, i també ara, d’aquesta memòria històrica per tancar ferides, alhora que es discuteix sobre la manera de situar-la en la vida de les persones amb l’objectiu de reconciliar i superar situacions de conflicte, com també de purificar aquesta memòria, com ja va dir Joan Pau II en presentar el trípode d’un món més pacificat, basat en la pau, la justícia i el perdó.

Certament la memòria històrica, amb la difusió dels fets i les persones que ens han precedit, és una qüestió que va molt més enllà del pensament humanista cristià. És universal, transversal, present en totes les sensibilitats culturals, polítiques i religioses. És per això que tots hauríem de saber trobar els mecanismes perquè aquesta memòria, des de l’equilibri i la ponderació, serveixi per mirar endavant, per intentar no repetir errors passats i també, sense reobrir ferides ni ressuscitar enfrontaments, reconèixer amb la mateixa justícia aquelles víctimes o persones ferides que necessiten alguna reparació. Però tot, sense visions parcials, amb equilibri i desig de pau.

Un dels elements que contribueixen més notablement al coneixement universal de la història recent, amb personatges i fets, és la publicació de llibres històrics que, en forma de novel·la, relat, assaig o altres gèneres, ens ajuden en aquesta cultura sense barreres ni fronteres. Per exemple, s’han publicat llibres que contribueixen a enfortir i purificar la memòria històrica. Són treballs com ara El silenci de les campanes, de Jordi Albertí, sobre la persecució religiosa premeditada a Catalunya i al conjunt de l’Estat, els relats històrics del monjo de Montserrat Hilari Raguer, que ha rebut tot just ara fa uns dies la medalla d’or de la Universitat de Barcelona per la seva àmplia aportació a la difusió d’una memòria històrica integradora i de justícia. Podríem seguir esmentant els noms de molts catalans més que fan aquesta valuosa feina. Són una petita mostra per explorar tota una investigació plural i positiva pensada, en definitiva, per aconseguir un món millor.

------------------------------------------

La historia es toda la realidad que configura nuestro mundo a través del tiempo y de la que hay un borrador hablaba hace unos días el Papa Francisco refiriéndose a los medios de comunicación y al periodismo. Todo lo que pasa se va acumulando, y la humanidad vive el presente enfocado hacia el futuro a partir de la necesaria memoria de los hechos vividos anteriormente, en un tiempo más cercano o más lejano, pero unos hechos reales y que han condicionado la evolución del mismo mundo.

A partir de esta reflexión, es bueno que la sociedad tenga presente la memoria histórica, un valor de la sociedad que todos queremos que sirva para alcanzar la paz y el bienestar de todos los hombres y mujeres, así como de los pueblos y otros colectivos humanos. Se ha hablado muchas veces, en los últimos años, y también ahora, de esta memoria histórica para cerrar heridas, al tiempo que se discute sobre la manera de situarla en la vida de las personas con el objetivo de reconciliar y superar situaciones de conflicto , así como de purificar esta memoria, como ya dijo Juan Pablo II al presentar el trípode de un mundo más pacificado, basado en la paz, la justicia y el perdón.

Ciertamente la memoria histórica, con la difusión de los hechos y las personas que nos han precedido, es una cuestión que va mucho más allá del pensamiento humanista cristiano. Es universal, transversal, presente en todas las sensibilidades culturales, políticas y religiosas. Por eso todos deberíamos saber encontrar los mecanismos para que esta memoria, desde el equilibrio y la ponderación, sirva para mirar adelante, para intentar no repetir errores pasados ​​y también, sin reabrir heridas ni resucitar enfrentamientos, reconocer con la misma justicia aquellas víctimas o personas heridas que necesitan alguna reparación. Pero todo sin visiones parciales, con equilibrio y deseo de paz.

Uno de los elementos que contribuyen más notablemente al conocimiento universal de la historia reciente, con personajes y hechos, es la publicación de libros históricos que, en forma de novela, relato, ensayo u otros géneros, nos ayudan en esta cultura sin barreras ni fronteras. Por ejemplo, se han publicado libros que contribuyen a fortalecer y purificar la memoria histórica, con trabajos como El silencio de las campanas, de Jordi Albertí, sobre la persecución religiosa premeditada en Cataluña y en el conjunto del Estado, o los relatos históricos del monje de Montserrat Hilari Raguer, que ha recibido justo hace unos días la medalla de oro de la Universidad de Barcelona por su amplia aportación a la difusión de una memoria histórica integradora y de justicia. Podríamos seguir mencionando los nombres de muchos catalanes más que hacen esta valiosa labor. Son una pequeña muestra para explorar toda una investigación plural y positiva pensada, en definitiva, para conseguir un mundo mejor.

Càritas Catalunya, amb la persona i la família més enllà de les xifres / con la persona y la familia más allá de las cifras

Càritas va atendre directament, durant l’any passat, gairebé 344.000 persones arreu del territori que inclou les diòcesis amb seu a Catalunya. Les famílies amb fills a càrrec, que representen un 64 per cent de l’acció de l’entitat, constitueixen la gran preocupació dins un context social marcat per la pobresa cronificada, per l’augment de les desigualtats i per la persistència d’un atur llarg per a molta gent. Aquestes són algunes de les dades de la memòria 2015 de Càritas Catalunya, presentada aquest matí a Barcelona en presència de l’arquebisbe de Barcelona i també responsable de Càritas a la Tarraconense, Joan-Josep Omella, l’equip de l’entitat a nivell interdiocesà i els directors i principals col·laboradors de les delegacions diocesanes.

L’arquebisbe Omella ha fet seves les paraules del Papa Francesc, quan deia que “les armes que maten marquen els límits del dret a la vida”, i afegia que “hi ha un atemptat contra la vida que és l’economia de l’exclusió, en un sistema que mata”. Omella, a més, ha demanat als responsables polítics, als empresaris, als dirigents en general i a tota la societat civil que posin en el centre la persona, per solucionar aquests greus problemes socials, i també de manera destacada la família, perquè és en el si d’aquesta cèl·lula bàsica de la societat que es concentren bona part dels grans patiments d’aquells homes i dones, nois i noies, nens i nenes, que no tenen allò mínim necessari per viure, per créixer personalment a través de l’educació i per desenvolupar les seves capacitats personals.

Ara ens preguntem si és possible que els responsables polítics i de la societat en general articulin un pacte contra la pobresa i contra l’atur, ja que la unió, com es diu, fa la força també en aquesta gran causa comuna que tots compartim. No cal recordar la generositat i l’exemplaritat en l’acció de Càritas, amb 12.300 voluntaris segons aquesta última memòria de Catalunya i una institució que és l’autèntica Església compromesa amb els més exclosos, amb els qui la mateixa societat descarta. Tot just 54 anys després de la inauguració del Concili Vaticà II, volem reflexionar i dialogar sobre la necessària transformació d’una Església i d’una cultura cristiana cada dia més obertes al món.

-------------------------------------------------

Càritas Cataluña, con la persona y la família más allá de las cifras

Cáritas atendió directamente, durante el año pasado, a cerca de 344.000 personas en todo el territorio que incluye las diócesis con sede en Cataluña. Las familias con hijos a cargo, que representan un 64 por ciento de la acción de la entidad, constituyen la gran preocupación dentro de un contexto social marcado por la pobreza cronificada, por el aumento de las desigualdades y por la persistencia de un paro largo para mucha gente. Éstos son algunos de los datos de la memoria 2015 de Cáritas Cataluña, presentada el martes 11 de octubre en Barcelona en presencia del arzobispo Juan José Omella, también responsable de Cáritas en la Tarraconense, acompañado por el equipo de la entidad a nivel interdiocesano y los directores y principales colaboradores de las delegaciones diocesanas.

El arzobispo Omella ha hecho suyas las palabras del Papa Francisco, cuando decía que "las armas que matan marcan los límites del derecho a la vida", y añadía que "existe un atentado contra la vida que es la economía de la exclusión, en un sistema que mata". Omella, además, ha pedido a los responsables políticos, a los empresarios, a los dirigentes en general y a toda la sociedad civil que pongan en el centro a la persona, para solucionar estos graves problemas sociales, y también de manera destacada a la familia, porque es en el senop de esta célula básica de la sociedad donde se concentran buena parte de los grandes sufrimientos de aquellos hombres y mujeres, chicos y chicas, niños y niñas, que no tienen lo mínimo necesario para vivir, para crecer personalmente a través de la educación y para desarrollar sus capacidades personales.

Ahora nos preguntamos si es posible que los responsables políticos y de la sociedad en general articulen un pacto contra la pobreza y contra el paro, ya que la unión, como se dice, hace la fuerza también en esta gran causa común que todos compartimos. No hace falta recordar la generosidad y la ejemplaridad en la acción de Cáritas, con 12.300 voluntarios según la última memoria de Cataluña y una institución que es la auténtica Iglesia comprometida con los más excluidos, con los que la propia sociedad descarta. Justo 54 años después de la inauguración del Concilio Vaticano II, es bueno reflexionar y dialogar sobre la necesaria transformación de una Iglesia y de una cultura cristiana cada día más abiertas al mundo.

La Basílica de la Sagrada Família, joia espiritual per a creients i no creients

La Basílica de la Sagrada Família estarà totalment acabada, en principi, l’any 2026, coincidint amb el centenari de la mort d’Antoni Gaudí. Aquesta obra magna del genial arquitecte català, una autèntica “Bíblia sobre pedra” com diuen molts o una expressió de la fe oberta al món com també es comenta, està marcant la vida dels barcelonins i dels catalans. Però no només això. Ha projectat Barcelona, Catalunya i el conjunt d’Espanya a tot arreu, sense cap frontera, a orient i a occident. Es presentava ara fa uns dies el projecte de finalització, amb les sis torres centrals que aniran pujant, és a dir, les dels quatre evangelistes, la Mare de Déu i Jesús, coronant el gran temple amb una alçada de 170 metres.

Tota aquesta meravella naturalment genera els comentaris de fascinació que tots coneixem, alhora que també provoca debats sobre les semblances i diferències amb el projecte inicial de Gaudí, o sobre la seva influència religiosa i cristiana en una societat plural com és la nostra. El regidor d’Arquitectura de l’Ajuntament de Barcelona, Daniel Mòdol, afirmava ara fa uns dies que la basílica de la Sagrada Família és “una mena de mona de Pasqua gegant” i qualificava l’edifici de “farsa”. Tot i que ja ha estat desautoritzat per membres del mateix govern municipal, com també criticat per personalitats eclesiàstiques començant pel cardenal Lluís Martínez Sistach, el Consistori segueix practicant una mena de distància o hostilitat, ara exigint també llicència d'obres i el pagament de 840.000 euros cada any. Més enllà de les creences i de les ofenses, la Sagrada Família és una icona de Barcelona i de Catalunya, i més encara si tenim en compte la filosofia del seu arquitecte inicial, que va entendre que havia de ser una església amb les imatges cap a l’exterior, en diàleg amb el món de creients i no creients, sense imposar, simplement proposant la fe en Jesucrist.

També hem sabut aquests dies, pel que ha dit el president del Patronat de la Sagrada Família, Esteve Camps, que s’està concretant ja la regularització del culte, amb una Missa cada diumenge a la nau central, la que estrenava Benet XVI ara fa sis anys en aquella història cerimònia de dedicació del temple, amb la concessió també del títol de basílica. I mentre segueix el seu curs la beatificació d’Antoni Gaudí, un veritable català universal i un exemple de valors humans, podem dir que, encara que hi hagi discrepàncies i debats, la Sagrada Família és una joia, una meravella de tothom, sigui quina sigui la seva creença, ideologia o condició social. Això és senzillament indiscutible.

Missioners i missioneres: la millor cara dels creients en el Déu present al món

Els missioners i les missioneres són notícia especialment aquest mes d’octubre, que l’Església catòlica dedica a la propagació e la fe. No només prediquen l’evangeli i proposen Jesucrist amb el testimoni, sinó que ajuden les persones més necessitades, fomenten l’educació, construeixen hospitals, atenen emergències i, en definitiva, donen la vida per un món millor allà on hi ha més mancances.

Un exemple recent l’hem tingut amb la religiosa de Jesús Maria Isabel Solà, que moria tirotejada a Haití després d’haver volgut quedar-se malgrat el desastre del terratrèmol d’ara fa sis anys. Però n’hi ha molts més que, encara que no morin necessàriament per causes violentes o per desastres naturals, són exemple viu de generositat màxima, de pobresa i de donació als altres. En aquest món tan necessitat de pau i justícia, els missioners i les missioneres expressen la millor cara dels creients en el Déu present en el mateix món.

Com ja deia Joan Pau II, la fe no s’imposa, sinó que es proposa. I això és el que fan els milers de missioners que hi ha arreu del món. Comparteixen les seves qualitats, la seva humanitat íntegra, amb altres persones que moltes vegades no tenen allò mínim necessari o necessiten una obertura a la transcendència. El Diumenge Mundial de la Propagació de la Fe, el Dòmund, culminarà el dia 23 tot el cicle de l’octubre i servirà també perquè els creients contribueixin espiritualment i materialment amb aquest compromís.

A Tarragona, està oberta aquests dies l’exposició ‘El Dòmund al Descobert’, organitzada per les Obres Missionals Pontifícies a Espanya. El lema del Dòmund aquest any, “surt de la teva terra”, ja expressa prou bé l’obertura que el món necessita veure en els qui creuen en Déu, fidels a la llibertat de la nostra societat diversa i alhora a la necessitat de trobar sentit a les nostres vides.

Dos lectors i tres acòlits en el camí cap al Diaconat a l’arxidiòcesi de Barcelona

L’arquebisbe de Barcelona, Joan-Josep Omella, va instituir el dissabte 4 de juny, en una Missa a la Parròquia de Santa Cecília de la capital catalana, dos nous lectors i tres acòlits. Tots ells són pares de família que segueixen el seu camí cap al Diaconat. Quique Fernández i Rubén García van rebre el Lectorat, me ntre que Ignasi Miranda, Carles de Riba i Quim Sabater, l’Acolitat. Omella va destacar en l’homilia que “el servei és el lema d’aquests ministeris, a partir de les paraules de Jesús, quan va dir que havia vingut a servir i no pas a ser servit”. En la mateixa línia, el prelat va comentar que els acòlits han de partir de la idea que “el Senyor és el més important dins el servei a l’altar, perquè no venim, a aquestes celebracions, per fer teatre”. Adreçant-se sobretot als lectors, els ha invitat a “interioritzar i meditar la Paraula de Déu abans de proclamar-la, perquè els qui la segueixen percebin que és Déu qui parla”.

Dins el desenvolupament normal de l’Eucaristia, corresponent al diumenge X durant l’any, els qui van rebre els ministeris primer van ser cridats i després instituïts: els dos lectors i els tres acòlits. A Quique Fernández i Rubén García, l’arquebisbe els ha donat el Llibre de la Paraula de Déu com a signe de compromís amb aquesta dimensió del servei. I als nous acòlits Ignasi Miranda, Carles de Riba i Quim Sabater, els ha lliurat una patena amb el Pa de l’Eucaristia com a signe de l’encàrrec per al servei a l’altar. En els dos ministeris, Joan-Josep Omella ha introduït la institució de lectors i d’acòlits amb les respectives pregàries establertes per a cada cas.

La Parròquia de Santa Cecília, a l’arxiprestat de Sant Gervasi, es va omplir en aquesta primera visita del nou arquebisbe de Barcelona. El rector, Aureli Gómez de Cadiñanos, va saludar amb afecte Mons. Omella i li va agrair la seva presència. Entre els preveres concelebrants, també hi van ser el president de la Comissió per al Diaconat, Josep Serra, el vicari episcopal Lluís Ramis, el rector de la Parròquia de Santa Maria de Badalona, Jaume Aymar (també director de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel), el rector de la Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, Manuel Valls, i el delegat d’Economia i director de l’ISCREB, Antoni Matabosch. Al final de l’Eucaristia, l’arquebisbe ha recordat i ha agraït la col·laboració de les esposes i dels fills i altres familiars dins la preparació per al Diaconat, especialment ara d’aquests candidats que han rebut ministeris.