Alguns aspectes positius en les eleccions del 20-N

Les eleccions generals del 20 de novembre ja s'han celebrat. Com tothom sap, el Partit Popular ha guanyat per majoria absoluta en el conjunt d'Espanya, amb 186 diputats al Congrés sobre 350, i 134 escons al Senat sobre 208. És un resultat indiscutible que s'ha produït en un context determinat, amb una greu crisi i un govern espanyol que segurament ha comès molts errors, però el veredicte dels ciutadans a les urnes és claríssim. Jo sóc dels qui pensen que el poble no s'equivoca. Els errors, quan es produeixen, els cometen els governants i els legisladors, ja que votar no vol dir tampoc concedir un xec en blanc als guanyadors. A Catalunya, la formació amb més suport ha estat Convergència i Unió, amb 16 escons al Congrés, mentre que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) s'ha quedat en 14. El PSOE a nivell estatal ha baixat fins als 110. En relació amb les anteriors eleccions a les Corts espanyoles, celebrades el 9 de març de 2008, el PSOE ha perdut més de 4 milions de vots, i el PP n'ha guanyat poc menys de 400.000. Tenint en compte que els populars tenen un electorat molt fidel i que ja partien d'un resultat de 154 diputats al Congrés, era previsible que l'augment del partit de Mariano Rajoy fos inferior a la davallada dels socialistes d'Alfredo Pérez Rubalcaba.

Un cop fet aquest breu comentari amb repàs dels resultats, vull destacar algunes qüestions positives d'aquestes eleccions. Primer de tot, el 20-N completa un cicle de gairebé 16 anys en què, per primera vegada en l'actual democràcia espanyola, es repeteix la mateixa història en diverses ocasions: Que la formació que té el poder, quan perd, no s'ensorra i no desapareix, a diferència del que va succeir amb la UCD d'Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo i Landelino Lavilla a principis dels 80. Quan va guanyar el Partit Popular de José María Aznar al març de 1996 i despés el 2000, malgrat tot, el PSOE no es va enfonsar. Amb el lideratge de José Luis Rodríguez Zapatero, escollit pels delegats en el congrés socialista del juliol de 2000, es va produir una nova alternança a Espanya el 14 de març de 2004, en les conegudes eleccions de l'11-M i els errors del govern popular en aquells dies previs als comicis. A més, Zapatero va tornar a guanyar el 2008, però el PP, més enllà del que pensi cadascú sobre la seva tàctica política i la seva oposició, va mantenir la seva capacitat de guanyar-se novament la confiança dels ciutadans.

Per tant, des de la victòria d'Aznar sobre Felipe González, hem viscut ja a Espanya (incloent-hi aquesta) tres alternances en el poder, i això sense que hi hagi hagut desaparicions de grans partits o grans revolucions internes. Segurament això ha estat així perquè uns i altres, en aquest cas populars i socialistes, han fet bones reflexions internes, amb autocrítiques (potser no totes les necessàries, però sí suficients) i sobretot amb esperit de renovació i pluralitat interna. Tant el PSOE com el PP, així com Esquerra Unida (que ara s'ha recuperat i recupera grup al Congrés amb 11 escons), són molt necessaris per a la democràcia. El mateix passa a Catalunya. En la democràcia espanyola, encara jove, aquesta normalitat democràtica és elogiable, també tenint en compte que aquí no ha passat mai el que ara s'ha produït a Grècia i a Itàlia, on s'acaben de formar governs amb persones no elegides en eleccions.

Un altre aspecte positiu d'aquestes eleccions del 20 de novembre és la bona actitud que, en general, estan mostrant els dirigents de totes les forces polítiques que han aconseguit representació parlamentària. En democràcia, amb la llibertat d'expressió com a marc de convivència, els líders diuen moltes coses amb les quals naturalment unes vegades es discrepa i altres s'hi està d'acord, i fins i tot hi ha sortides de to. Però des de Rajoy fins a Rubalcaba, passant pel ministre Ramón Jáuregui, encarregat de gestionar el traspàs de poders, i Josep Antoni Duran i Lleida, diputat electe com a cap de cartell de CIU i home de diàleg i seny. Així podríem seguir amb una llarga llista. La col·laboració en el relleu governamental, per part d'uns i altres, també està sent fins ara modèlica.

La participació ha estat, d'altra banda, lleugerament superior al 70 per cent. No és per tirar coets, però no està gens malament tenint en compte el procés de distanciament que els ciutadans han anat mostrant en relació amb els polítics els últims 20 anys. Aquest fet, amb el desencís provocat per la situació econòmica i la crisi de valors, així com amb la força dels indignats (sempre respectables si es manifesten i s'expressen pacíficament), feia pensar en un descens de votants superior al que s'ha produït: uns 3 punts i mig entre les anteriors eleccions generals i aquestes.

Finalment, destaco un valor comú transversal a totes les ideologies: el de l'esperança. Pérez Rubalcaba deia que aquests comicis eren els més importants des dels del 15 de juny de 1977, els primers després del franquisme. No li faltava raó. Amb més o menys graus, tots els catalans i el conjunt d'espanyols tenim esperança, malgrat la greu crisi i les seves conseqüències. No és qüestió d'afirmar que Zapatero ha estat un desastre total i que Rajoy ho solucionarà tot. L'esperança ve donada pel fet que, amb el canvi de govern, segurament totes les formacions polítiques i els seus dirigents posaran més esperit de col·laboració i consens en allò que és més urgent: les mesures per crear ocupació, reduir el dèficit públic i injectar de productivitat l'economia espanyola. Les solucions no seran ni una exclusiva del nou executiu ni un mèrit seu, si van sortint amb mesures encertades que tiren endavant. Seran un benefici per a tothom. I si els partits de l'oposició, els sindicats i la societat civil en general hi col·laboren, unes vegades amb comprensió i altres amb iniciativa pròpia i constructiva, tot anirà millor. Ho esperem.

Consens de fons polític a l'hora de valorar el fet religiós

Diversos candidats que ocupen lloc en les llistes de les cinc formacions polítiques catalanes amb representació parlamentària al Congrés dels Diputats han passat, en aquests dies de campanya, pel programa 'El primer cafè' de Ràdio Estel (@primercafeestel i www.facebook.com/elprimercafederadioestel). Joan Josep Noet (Iniciativa-Verds-EUA), Daniel Serrano (PP), Alfred Bosc (Esquerra), Daniel Fernández (PSC) i Pere Macias (Convergència i Unió) van exposar les principals línies dels seus respectius programes. A tots, els vaig preguntar què proposaven en matèria de relacions amb l'Església catòlica i les confessions religioses. I la resposta va mostrar un consens de fons: que el fet religiós és una realitat que cal tractar positivament.

El representant d'Iniciativa, per exemple, va arribar a dir que la seva força política "defensava uns plantejaments socials i de valors en plena sintonia amb la doctrina social de l'Església". Els candidats a diputats pel PP i CIU van posar de relleu les arrels cristianes de Catalunya i d'Espanya, així com la condició de majoritària que té la religió catòlica, dins la diversitat. En el cas del PSC i d'Esquerra, els seus aspirants van parlar d'una neutralitat religiosa, la dels poders públics, que ha de comportar un respecte per les creences. El socialista Daniel Fernández va dir que això era laïcisme, però després, a petició de l'entrevistador, va admetre que la paraula podia tenir connotacions d'exclusió religiosa, i va acceptar les paraules "laïcitat" i "aconfessionalitat".

Sense entrar en els detalls que uns i altres poden fer a l'hora de fer propostes a nivell parlamentari i legislatiu, queda clar que existeix aquest consens de fons. "Al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu". L'actual marc de relacions entre les administracions i les confessions religioses, i particularment el Concordat vigent entre la Santa Seu i l'Estat espanyol, sempre és revisable, però des de l'esperit de col·laboració mútua. Alguns parlen de privilegis quan es refereixen a l'Església catòlica. Potser quan ho diuen, haurien de revisar les dades sobre acció social d'entitats catòliques o d'inspiració cristiana, per comprovar que arriben moltes vegades allà on no arriba l'administració civil. És a dir, que també podríem parlar aleshores dels privilegis que té l'Estat quan s'estalvia diners en polítiques socials gràcies a l'acció caritativa de Càritas, la Fundació Arrels, Intermón, el Banc dels Aliments, nombroses congregacions religioses i molts altres col·lectius que, directament o indirecta, tenen relació amb l'Església i fan una acció social exemplar.

El fet religiós és personal, privat, però també té dimensió pública. L'Estat no ha de tenir una confessió religiosa que el defineixi, però ha de cooperar positivament amb els referents de les creences, perquè representen milions de ciutadans. En això, afortunadament, coincideixen tots els partits. Esperem que després de les eleccions, no vinguin les propostes ocultes.

La millor notícia: afrontar el futur en pau

ETA anunciava aquest dijous que atura definitivament la seva activitat armada. El missatge, més enllà dels matisos i les reaccions, és positiu i molt esperançador, malgrat la barreja de sensacions que tots hem tingut aquests dies arran de la Conferència Internacional de Pau celebrada ara fa uns dies a Sant Sebastià. Es parla de la necessitat que, a més de deixar les armes, la banda terrorista s'ha de dissoldre. Molt bé, però aquest anunci és, diguin el que diguin, el més important. Per dir això, trobo l'argument senzillament en la famosa frase de Gandhi: "No hi ha camins per a la pau. La pau és el camí".

A Euskadi, hi ha un problema polític, de desencontre i de divisions entre els mateixos bascos. El terrorisme, però, era una altra cosa. No s'havia de barrejar amb el problema polític. Una cosa són les idees (nacionalistes, independentistes, socialistes, més partidàries de la unitat d'Espanya...) i una altra, molt diferent, és la barbàrie, l'assassinat i la violència en general. Tot es pot aconseguir per vies pacífiques, i no hi ha res, en canvi, que sigui possible assolir matant, extorsionant, amenaçant o simplement forçant i imposant. Penso que, en les 24 hores posteriors a la notícia, els principals dirigents polítics han estat a l'alçada del moment, quan han valorat el comunicat d'ETA. Ara cal mirar endavant amb esperança i sense perdre de vista la memòria de les víctimes, que mereixen ser escoltades, reconegudes i ajudades.

També és moment d'enterrar definitivament les acusacions entre partits polítics democràtics i entre entitats, persones o grups amb ideologies diferents. No té cap sentit ara recordar alguns missatges de dirigents del PP acusant el govern de Zapatero de rendir-se davant d'ETA, com tampoc és adequat retreure als nacionalistes bascos que vulguin demanar canvis polítics al País Basc només perquè també ho demanaven els terroristes quan mataven. Hi ha molts elements, alguns complicats, però el més important és que avui som tots més lliures.

Que la pau sigui instrument de convivència ara i en el futur! Els bascos i els ciutadans de la resta d'Espanya ho mereixen. És desitjable que els membres i col·laboradors d'ETA demanin perdó pel mal causat, alhora que cal que tots, començant per les víctimes, tinguem un cor obert a acollir la reparació. Hi ha molta feina per fer. Que Déu posi llum als qui han de viure més de prop el futur immediat d'Euskadi.

Els cristians i l'Església davant el 20-N: Arriben les orientacions dels bisbes

Des dels temps del Papa Pius XI, l’Església ens recorda de manera constant que els cristians tenim el dret i el deure de participar en la vida pública, en la vida política. Això no vol dir necessàriament, ni de manera primordial, militar en un partit polític o presentar-se en les llistes d’una candidatura electoral. La presència com a cristians en la política va molt més enllà. Vol dir, per exemple, implicar-se en una associació de veïns, oferir les capacitats de cadascú en la gestió d’un col·lectiu de treballadors, impulsar vincles en l’àmbit universitari, vetllar per una millor qualitat dels nostres serveis públics a través de la queixa i la denúncia i moltes altres opcions. Pius XI ja ens deia que participar en la política és treballar pel bé comú i, per tant, és part del mandat cristià d’estimar els altres i treballar per ells.

La Conferència Episcopal Espanyola, en una nota feta pública aquest divendres 21 d'octubre, ens torna a recordar que els catòlics estan obligats moralment a participar en les eleccions del 20 de novembre, no només dipositant la papereta, sinó també mirant bé els programes de totes les forces polítiques i analitzant-los segons els principis cristians. Ens diuen, com sempre, que hem de valorar què diuen els partits sobre la defensa de la vida des de la concepció fins a la mort natural, sobre la necessitat de lluitar contra la pobresa, sobre la llibertat educativa dels pares i les mares i sobre la protecció de la família, fonamentada en la unió d’home i dona, com una institució bàsica de la societat.

D’altra banda, els col·lectius d’inspiració cristiana es manifestaran també sobre les eleccions generals. Estarà bé que ens recordin que hi ha alguns temes socials que no haurien de ser utilitzats en la batalla electoral, especialment el de la immigració irregular. Altres pronunciaments potser poden entrar en altres temes morals, sempre esperats per molts creients. En qualsevol cas, ja sabem que els catòlics som transversals i no tenim, és clar, una força política pròpia. Si tenim clar això, despareixaran les sospites sobre els bisbes i també sobre els cristians en general.

La pau a Euskadi, més que llenguatges, gestos o equilibris

La Conferència internacional per la pau a Euskadi demana a ETA que abandoni les armes que els governs espanyol i francès s'obrin al diàleg. És molt important això: Primer que la banda deixi les armes (i, per tant, la seva intenció i capacitat de matar) i després ja arribarà el diàleg (prefereixo dir "diàleg" que no pas "negociació"). De la trobada d’ahir a Sant Sebastià, n'han sortit cinc conclusions bàsiques per encarrilar una pau duradora. El ministre José Blanco i el PP comparteixen el primer punt (això ja és alguna cosa), i reiteren que l’únic que esperen és el comunicat on la banda anunciï la seva dissolució.

Dins la barreja de sensacions davant aquesta esperança que tots tenim, hi ha dos factors importants per comentar. D’una banda, no ajuden les reaccions mediàtiques i polítiques en el sentit que aquesta reunió fa el joc a ETA.. Titulars com els dels diaris EL MUNDO, ABC i LA RAZÓN (que parlen d'infàmia o de servei a ETA) són clarament negatius, inapropiats i inexactes. Però tampoc és bo caure en el llenguatge dels falsos equilibris, que és tebi i fa mal a les víctimes, per exemple, quan parlem de "les parts en conflicte", de la necessitat de reconciliació, de "lluita armada" i d'altres paraules que traeixen l'esperit de pau i llibertat que compartim. 

Entre tots, amb esperit de reconciliació (però no d'igual a igual, sinó en el sentit de reparació i perdó), cal treballar des de la pau, que és el camí i no pas una simple meta, com deia Gandhi. Si ETA abandona les armes, benvingut serà. Estarem davant un èxit de tots, no només dels qui ara governen Euskadi o Espanya.

La meva primera entrada en el blog

Benvolguts amics, companys, lectors.
M'apunto avui a aquesta proposta del món 2.0.
Amb voluntat de servei, posaré per escrit les meves reflexions, similars en estil i contingut, a les que exposo des dels micròfons de la ràdio.
Confio que el blog esdevingui un canal de comunicació amb persones conegudes o no, que tingueu interès a comentar sobre la temàtica que hi aniré publicant.
Sigueu tots benvinguts a dir-hi la vostra.