PREGÓ SETMANA SANTA 2014
Parròquia de Sant Agustí
(Barcelona), 22 març 2014
IGNASI MIRANDA
GIMÉNEZ-RICO
INTRODUCCIÓ:
Agraeixo de tot cor a les germandats i confraries de Barcelona,
especialment a la de Jesús del Gran Poder i l’Esperança Macarena, la confiança
i l’amistat que porta l’encàrrec de fer aquest pregó que és com el pòrtic de la
Setmana Santa 2014.
La vivència de la Setmana Santa és per a mi el contacte més directe i
més proper amb el Déu encarnat en Jesucrist. És aquella fe que tenim, que
intentem raonar i que portem a dins encara que de vegades sigui feble, però una
fe vista en imatges. Penso que és molt important la paraula “Imatge”, perquè la
pietat popular que ajuda a viure els dies més importants del calendari cristià
troba en les imatges, en les representacions del misteri del Déu Encarnat, un
magnífic instrument perquè tots ens apropem a ell, al Pare que ens estima i que
s’ha fet home com nosaltres. Jesús, aquell que és home com nosaltres, pateix la
persecució, la crueldat d’un judici injust i la mort a la creu entre
humiliacions, mofes, agressions i tota mena de menyspreus. Però aquesta
humiliació humana, que ens transmet sensació de fracàs, de tragèdia i de
feblesa o de final d’una existència, no la commemoraríem ni la celebraríem en
la litúrgia, en les processons o en les pregàries si no fos perquè aquest Jesús
derrotat després va triomfar, va ressuscitar.
Amb aquest pregó, vull expressar com a cristià de base que sóc, com a pare
de família i com a home limitat i pecador, 7 reflexions que han sorgit a partir
d’algunes de les vivències personals que he tingut des de petit i fins ara
mateix. He repassat interiorment la pel·lícula de la meva vida, i ara no us
l’explicaré tota, evidentment, però sí que us transmetré aquests 7 punts que
potser s’han fet també presents en la vida de molts de vosaltres:
1- El fet que matessin Jesús.
2- El missatge de les paraules “Déu meu, Déu meu, per què m’heu
abandonat?” pronunciades pel Jesús agonitzant.
3- La dimensió sagrada de misteri que inclou la realitat d’un home
enviat per Déu però que pateix la mort a la creu.
4- La pietat popular a partir de la Paraula revelada i la tradició de
l’Església.
5- La presència pública de la fe en la Setmana Santa dins una societat
plural com la nostra.
6- La victòria de Jesús sobre la mort amb la seva resurrecció.
7- La força que dóna la vivència de la Setmana Santa a aquesta fe que
tots podem tenir però que sovint trontolla.
1- EL FET QUE MATESSIN JESÚS
Primer de tot, hem de recordar que la Setmana Santa no és només la
commemoració d’uns fets que es van produir ara fa poc més de 2.000 anys. És
sobretot la vivència i l’actualització d’un esdeveniment que no s’ha acabat i
que, per tant, perdura en els nostres dies, en les nostres famílies, en les
nostres comunitats i en la nostra realitat present. Perdura i segueix viu
precisament perquè Jesús és viu. Va ressuscitar, com després també recordaré.
Aquesta és l’essència de la fe cristiana.
Jo vaig rebre la fe dels meus pares, a través del Baptisme i de la
transmissió natural dels fonaments d’aquesta fe. Recordo molts missatges i
moltes explicacions. Em va impressionar molt quan vaig saber que van matar
Jesús, el Déu amb nosaltres. És molt fort, això. El van matar. Ja des
d’aleshores, començaven les anàlisis i les hermenèutiques o interpretacions
sobre tot allò, primer des de la sensibilitat infantil i progressivament com un
adolescent, un jove i finalment com un adult que arriba a ser pare de família.
Matar algú sempre és injustificable. Això ho tenim molt clar en aquest món
nostre que, malgrat totes les perversions, busca globalment, més enllà de les
creences, la pau i una ètica universal.
Però a l’hora de pensar en la mort violenta de Jesús, jo intentava des
que era un nen buscar-ne les claus. Recordo algun dels meus germans i també el
meu pare i la meva mare, que al cel sigui, quan em deien: “El van matar perquè
li tenien enveja, perquè era bo, perquè molts pensaven que volia ser un rei amb
poder al món i no entenien que el seu poder era el de Déu...”. Recordo un
pensament infantil meu: “Sí que eren dolents aquells homes! Com pot ser que
matessin Jesús, el fill de Déu!”. Recordo una frase casolana de la meva mare:
“Van matar Déu però, com que era Déu, el final no podia ser la mort. Per això
va ressuscitar!”. Aquesta i altres idees m’anaven ajudant després a matisar
tota la visió d’aquest gran misteri. No és una divisió entre jueus dolents i
cristians bons, sinó entre els qui entenien qui era Jesús i els qui no ho van
entendre. Però per molt que vulguem analitzar i entendre històricament tot
l’esdeveniment, el fet que matessin Jesús forma part del pla de Déu sobre la
humanitat.
“Es va deixar matar”, em deia una vegada un dels meus germans quan jo
tenia només 6 anys. Jo m’he anat preguntant després, com segur que ho heu fet
també molts de vosaltres: I per què es va deixar matar? Humanament va tenir
moments de feblesa, quan demanava al pare que l’alliberés del tràngol, i en
algun moment després va dir, per exemple, que el seu Regne “no és d’aquest món”
o que tenia “set”. Aleshores, per què no es va defensar amb més forces humanes
per evitar la mort violenta? La resposta també forma part del nucli de la
nostra fe: Jesús es va deixar matar per redimir-nos, per alliberar-nos del
pecat i, sobretot, perquè ens estima, per amor. Quin tresor més gran!
Recordo la irrupció, a casa meva, de la pel·lícula “Jesucrist
Superstar”. Sense menystenir el meu contacte amb les Sagrades Escriptures,
fonament principal de la Revelació, aquella pel·lícula, amb un disc de les
cançons que li van regalar a la meva germana gran, va ser molt pedagògica per a
mi. Recordo una mena de catàleg amb imatges i petites explicacions que,
juntament amb la música, van ajudar-me a entendre, per exemple, qui era Anàs,
qui era Caifàs, com la gent que va conèixer Jesús estava dividida entre els qui
el seguien, el coneixien bé, i els qui feien seu el rebuig expressat en les
reunions del Sanedrí i en els homes que van decidir condemnar-lo perquè
pensaven que allò que feia Jesús no era un perfeccionament i un replantejament
positiu de la llei jueva, com ho entenem nosaltres els cristians, sinó una
intromissió inacceptable i una violació dels preceptes.
D’altra banda, en el segon any de preparació per a la Primera Comunió,
recordo l’explicació didàctica de la catequista sobre la Passió i mort de Jesús
a la creu. Va ser especialment impactant per a mi l’escena de la triple negació
de Pere, després que el mateix Senyor li havia dit que això es produiria. Em va
fer pensar: Déu coneix prou bé les nostres febleses, encara que nosaltres som
lliures i podem millorar, sempre amb l’ajuda de Déu, però des de la nostra
llibertat. Tenim donada aquesta llibertat. Impressionant l’exemple de Pere,
perquè nosaltres també actuem sovint com ell. En definitiva, la presència de la
realitat de la mort violenta de Jesús a la creu és un impacte ja no només en la
meva vida, certament, sinó en totes les nostres vides. Ens sacseja, ens remou i
alhora ens permet acostar-nos a la dimensió sagrada d’aquest misteri al qual
tots ens podem apropar des de les limitacions humanes.
2- LA FRASE ‘DÉU MEU, DÉU MEU,
PER QUÈ M’HAS ABANDONAT?
Us proposo ara una petita reflexió sobre una frase que forma part de
les 7 paraules de Jesús a la Creu. És la que diu: “Déu meu, Déu meu, per què
m’heu abandonat?”. Recordo aquestes paraules de la pel·lícula ‘Jesucrist
Superstar’, on també sortien la frase ‘Avui seràs amb mi al paradís’ i també la
definitiva, abans d’expirar, quan diu: “Pare, a les teves mans, confio el meu
esperit”. Jo entenc el clam “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” com un
signe de feblesa amb el qual Jesús es veu com nosaltres. Jo diria que és com el
substitut del pecat, perquè precisament Jesús experimenta la condició humana
igual que nosaltres en tot excepte en el pecat. És la soledat que tots
experimentem en els pitjors moments, quan la nostra fe trontolla o quan ens
veiem desbordats pels comentaris que qüestionen o neguen Déu perquè permet el
mal. Es pregunten: Com pot ser que un Déu omnipotent i que ens estima permeti
el mal del món, la fam, les guerres o el sofriment en general? Aquests
comentaris ens els transmet constantment la nostra societat, i són sempre molt
respectables, però és evident que estan allunyats de la fe. Doncs bé: Quina és,
doncs, la resposta dels creients? La resposta a aquesta pregunta es troba
precisament en la creu de Crist, que mor per nosaltres, perquè ens estima.
Aleshores, les paraules de Jesús quan crida “Déu meu, Déu meu, per què m’heu
abandonat?”, ens diuen que no és que Jesús recrimini al Déu Pare que l’hagi
deixat en mans d’uns malfactors. Són sobretot la màxima expressió del Déu que
es fa com nosaltres.
Podem recórrer a la narració de Mateu, en el capítol 27, perquè és el
relat de la Passió que proclamarem aquest any el Diumenge de Rams, d’aquí a tres setmanes. Diu així: “Des del migdia
fins a les tres de la tarda es va estendre una foscor per tota la terra. I cap
a les tres de la tarda, Jesús va exclamar amb tota la força: Elí, Elí, ¿lemà
sabactaní?, que vol dir “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”. En
sentir-lo, alguns dels qui eren allà deien: Aquest crida Elies. De seguida un
d’ells corregué a prendre una esponja, la xopà de vinagre, la clavà en una
canya i la hi donava perquè begués. Els altres deien: Deixa, a veure si ve
Elies a salvar-lo. Però Jesús tornà a cridar amb tota la força, i va exhalar
l’esperit. Llavors, la cortina del santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a
baix, la terra tremolà, les roques s’esberlaren, els sepulcres s’obriren, i
molts cossos dels sants que hi reposaven van ressuscitar, sortiren dels
sepulcres i, després de la resurrecció de Jesús, van entrar a la ciutat santa i
s’aparegueren a molts. El centurió i els qui amb ell custodiaven Jesús, veient
el terretrèmol i tot el que havia passat, van agafar molta por i deien: “És
veritat: aquest era el fill de Déu”. (Fins aquí el fragment evangèlic).
Impressionant aquesta narració, on es veu, a través d’una teologia
escatològica, una expressió del diàleg entre el cel i la terra, entre Déu i els
homes. És una mica el que pretén Antoni Gaudí amb la construcció del temple de
la Sagrada Família: posar davant del món l’expressió més fidel, humanament possible, de tota la
història de la salvació, en aquest cas en la joia arquitectònica sobre pedra
que tots coneixem més o menys. Recordo que un dia la meva mare em va dir quan
jo tenia 6 anys: Aquesta última frase, “És veritat, aquest era el fill de Déu”,
estic segura que la van pronunciar molts dels qui van matar Jesús. Aquí queda
també per a la nostra reflexió avui. Doncs bé: El “Déu meu, Déu meu, per què
m’heu abandonat?” és també això: el diàleg entre el cel i la terra, sovint
tallat pel drama de la increença, el pecat i la feblesa humana.
3- EL MISTERI DE DÉU AMB
NOSALTRES: EL SAGRAT I EL SENTIT DE LA CREU
Arribats a aquest punt, a aquest moment del pregó, vull explicar dos
elements que ens ajuden a entendre tot allò que vivim durant la Setmana Santa.
Són la dimensió sagrada de l’esdeveniment i el misteri mateix. Tot allò que és
sagrat està expressat per totes aquelles imatges que ens expliquen el que va
passar ara fa poc més de 2.000 anys alhora que ens ajuden a actualitzar els
fets. Recuperem, doncs, el concepte d’imatge que ens ocupa aquesta tarda. El
Jesús del gran poder, el Jesús flagelat en una columna on l’assotaven, Jesús
carregant la creu, la Mare de Déu dolorosa.... Totes les imatges, aquestes i
moltes altres, que portem a les carrosses de les processons, com també totes
les que venerem o observem en els temples, mostren la dimensió sagrada del que
vivim, que no és altra cosa que un misteri, el misteri. Per tant, el misteri és
el contingut profund d’un esdeveniment, la mort i resurrecció de Crist, que
dóna sentit a la nostra fe. I des d’una mirada neta, com si fóssim observadors,
d’acord amb el que diuen els fenomenòlegs de la religió, podem assegurar que
aquestes imatges sagrades ens ajuden no pas a entendre completament el misteri,
perquè ve de Déu i nosaltres no som Déu, però sí a acostar-nos-hi. Com més
entrem en la dimensió sagrada de les imatges, com més sintonitzem amb elles,
com més les piropegem, més a prop estarem d’aquest misteri que és el Déu
encarnat en Jesucrist, mort a la creu i després ressuscitat.
La creu, precisament per l’impacte humà que provoca, ha esdevingut al
llarg dels segles la principal imatge de la fe cristiana. No és que els
creients o els observadors dels fenòmens religiosos vulguin recrear-se en el
patiment o observar el Jesús mort en una mena de curiositat morbosa. Simplement
el que passa és que la creu, que és finalment victoriosa, constitueix el suport
icònic més representatiu d’allò que els éssers humans tenim en la vida: moltes
frustracions, moltes tristors, molts patiments i moltes decepcions. També tenim
moltes alegries i molts alliberaments, però tots s’alimenten amb allò que la
meva mare em deia que era la “gran escola del sofriment”. Això explica que
molts dels principals actes de pietat tinguin la creu com a centre: l’adoració
de la creu, el Via Crucis i la presència a les processons del Crist crucificat,
honorat amb les vestimentes pròpies dels qui homenatgen els seus herois
caiguts. La creu, amb les imatges associades a aquesta de Crist mort i
humiliat, és el sofriment dels homes d’avui i de tots els temps.
4- LA PIETAT POPULAR A PARTIR DE
LA PARAULA REVELADA I LA TRADICIÓ DE L’ESGLÉSIA
La Passió segons Sant Joan, que és la que proclamem en la litúrgia el
Divendres Sant, ofereix riquíssimes imatges, seguint la terminologia pròpia
d’aquest pregó, unes imatges especialment reveladores per exemple quan Jesús
compareix davant de Pilat. El meu pare, Ezequiel Miranda, aquí present,
confessa en el seu llibre titulat ‘Crònica-diari d’un viatge a la terra de
Jesús’, que té un sentiment de compassió per Pilat només perquè, amb la seva
actitud, va intentar defensar el Mestre. Fins a tres vegades, segons el relat
de Sant Joan, va dir Pilat aquesta frase tan coneguda: “Jo no li trobo res per
a poder-lo inculpar”. Tres vegades. Quin número tan significatiu per a la
nostra fe cristiana! El 3! Deixant de banda això, l’escena de Jesús davant el
governador, que representava el poder romà, mostra com la voluntat de Déu
predomina clarament sobre la voluntat dels homes. Semblava que tot es posava en
contra de l’execució de Jesús. Els jueus no tenien permès fer-ho, Pilat hi estava
en contra i Jesús fa un cert raonament, tot sabent com acabaria tot, quan diu
que la seva “reialesa no és d’aquest món” i que, “si fos d’aquest món”, els
seus homes “haurien lluitat” perquè ell “no fos entregat als jueus”. Quina
frase més raonable! Doncs bé, malgrat això, el dictamen del Sanedrí i la
pressió popular que demanava que el crucifiquessin van determinar la sort de
Jesús.
Confesso que em vaig emocionar molt quan vaig conèixer una mica més de
tot aquest gran esdeveniment en veure per primera vegada, l’any 1984, la Passió
d’Esparreguera, aquesta coneguda representació teatral tan ben feta i que és,
de fet, tota una finestra oberta, un escenari obert al misteri central de la
nostra fe. L’escenificació del pas de Jesús davant de Pilat em va colpir,
aquella primera vegada, en què jo tenia 14 anys, i les altres vegades que he
vist aquesta obra, tant a Esparreguera mateix com també a Olesa, un dels pobles
que també l’acullen i l’organitzen.
L’Església, amb els seus ensenyaments i la seva tradició, no deixa de
guiar-nos en el camí d’acostament a aquest misteri a través de la vinculació
amb les imatges que l’expliquen i el revelen d’alguna manera. Joan Pau II deia
a Madrid, en la seva última visita a Espanya el 3 de maig de 2003, que la fe es
proposa i no s’imposa. Aquesta afirmació, que connecta molt bé amb la nostra
societat plural d’avui, explica molt bé el significat de les imatges de Setmana
Santa, perquè ofereixen dolçament, respectant la llibertat de cadascú, el gran
tresor que tenim i que és fruit de la trobada amb Jesús que hem tingut
personalment i comunitàriament milions de persones els últims 2.000 anys.
El Papa Francesc, a l’exhortació pastoral Evangelii Gaudium (la joia de l’evangeli), ens proposa diverses
reflexions i interpelacions sobre la pietat popular i sobre la creu. En el punt
85, tot citant la segona carta de Sant Pau als cristians de Corint, ens diu que
“la força es manifesta en la feblesa”. Afegeix el Sant Pare que “el triomf
cristià és sempre una creu, però una creu que al mateix temps és bandera de
victòria, que es duu amb una tendresa combativa davant els embats del mal”.
Fins aquí la cita. Per tant, Francesc utilitza el dualisme victòria-derrota,
però no pas amb el llenguatge de la guerra, sinó amb el de la pau. És el
llenguatge de Jesús quan demana a Pere que amagui la seva espasa amb la qual
havia tallat una orella a un soldat que volia atacar el Senyor. Jesús fins i
tot fa el seu últim miracle abans de morir a la creu, i guareix aquest home de
la ferida a l’orella. Interessant missatge, per cert, aquest de Jesús a favor
de la no-violència. En el punt 86 de la mateixa exhortació postsinodal, el Papa
actual també ens dibuixa una pauta per comprendre la creu. És quan parla del
desert entès com el lloc o l’etapa de la vida en què redescobrim el valor del
que és essencial per viure. I amb aquest punt de partida, conclou que “de
vegades el càntir es converteix en una feixuga creu, però va ser precisament a
la creu on, traspassat, el Senyor se’ns va lliurar com a font d’aigua viva”.
I encara dos punts més de l’Evangelii
Gaudium del Papa Francesc em semblen molt sensibles a la gran realitat de
la pietat popular dins el teixit de la família cristiana. En el 90, recorda que
“les formes pròpies de la religiositat popular són encarnades, perquè han
brotat de l’encarnació de la fe en una cultura popular”. I en el 91, torna a
situar la creu com la millor garantia per a la germanor. Molts de vosaltres sou
membres de germandats i confraries, i el Sant Pare us diu, com ens diu a tots,
que “fa falta ajudar a reconèixer que l’únic camí consisteix a aprendre a trobar-se
amb els altres amb l’actitud adequada,
que és valorar-los i acceptar-los com a companys de camí, sense resistències
internes”. Francesc, en definitiva, vol que ens abracem a la creu de Crist per
acabar amb els enfrontaments i les divisions entre el que som tots nosaltres:
germans.
5- LA PRESÈNCIA PÚBLICA DE LA FE
EN UNA SOCIETAT PLURAL
La societat és plural. En aquesta societat es manifesta la fe del poble
a través de les activitats pròpies de la Setmana Santa. Aquest principi bàsic
pot ser estudiat des de diferents visions, però mostra que el concepte de
pluralisme és el principal aglutinador de la societat, que no té, per tant, una
millor definició global que aquesta. Si parlem de diversitat religiosa, entenc
que la definició de “plural” és, quan ens referim a la societat, molt millor
que les de “laica”, “no religiosa” o fins i tot “aconfessional”. Segons el gran
sociòleg Joan Estruch, “una societat plural és aquella en la qual coexisteixen
sistemes de legitimació diversos, en igualtat de condicions, sense que cap
d’ells pugui aspirar a imposar-se de manera hegemònica en règim de monopoli”.
En aquesta línia, posa els exemples de Ramon Llull i l’historiador britànic
Edward Gibbon per demostrar que, de fet, el pluralisme no és un fenomen només
del nostre temps, sinó que, en diferents expressions, ja existia abans. Això
sí, ara és més generalitzat.
Segons Joan Estruch, als Estats Units, el pluralisme és més pur, perquè
allà predomina més la cultura de triar entre diverses opcions, seguint el model
de mercat que plantejava Peter Berger, un home que veu “una oferta molt
diversificada en el subministrament de productes religiosos”, fet que posa la
persona en el paper del consumidor. A més, Joan Estruch diu que “aquesta
competència recíproca intensifica alguns dels trets bàsics del fenomen de la
privatització de la religió”, ja que considera la creença religiosa “una
qüestió de preferències”. Al meu entendre, aquest punt de vista es contradiu
amb dues realitats: que la creença religiosa té una dimensió pública
inqüestionable, perquè s’expressa en llibertat i precisament en pluralitat, i
que als Estats Units és molt freqüent sentir com el mateix president i
nombrosos dirigents polítics i socials invoquen el nom de Déu en actes
igualment públics.
Sobre Catalunya, Estruch situa “el pes de la nostra herència cultural i
la desproporció entre l’Església catòlica” i altres confessions per defensar la
idea que, al nostre país, la pluralitat ve marcada per la possibilitat de “dir sí o no
a l’antic monopoli religiós del catolicisme” i, en conseqüència, no tant per la
possibilitat d’abraçar una confessió o una altra, opció que naturalment també
existeix. D’altra banda, segons Joan Estruch, “l’aparició del pluralisme ha
suposat un increment molt notable del fenomen de la indiferència religiosa” en
una Catalunya que, des del meu punt de vista, viu uns moments concrets,
heretats d’unes últimes dècades on la dictadura franquista va deixar la petjada
del que podríem qualificar de “catolicisme obligatori”. Ara estem superant
aquella petjada, i anem trobant una ubicació més natural de la pietat popular i
d’altres maneres de manifestació pública de la fe.
Estic d’acord amb Estruch en la idea que el pluralisme religiós a Catalunya
és diferent al dels Estats Units. Ara bé, discrepo en la visió dialèctica
“religió catòlica” versus “altres
creences”. Entenc que el pluralisme no és com les bústies de les comunitats de
veïns, on tothom té exactament el mateix espai. En una societat determinada que
viu en llibertat, com és el cas de la catalana actualment, no totes les
religions (que serien en aquest cas les “bústies”) tenen el mateix pes,
senzillament perquè n’hi ha una que la segueixen centenars de milers de
persones (la catòlica), una altra a la qual pertanyen desenes de milers (la
protestant o evangèlica reformada en les seves diverses branques) i una altra
on també són uns quants milers els qui en són membres (la musulmana). Aquí hi
podríem afegir l’ateisme i la indiferència, que certament han guanyat pes. La
resta són sempre igualment respectables, però ja més minoritàries. Això és així
per moltes raons, sobretot històriques, d’arrels culturals i de tradició.
De la mateixa manera que, en una família, no podem exigir al pare i la
mare que ofereixin als fills un mosaic de religions, perquè en triïn una
lliurement, no podem concebre tampoc la societat del pluralisme religiós com la
del “busqui, compari i si en troba una altra de millor, compri-la”. En totes
les creences, existeix el principi de transmissió de la fe i d’uns valors de
generació en generació, i això entenc que és defensable sempre que es faci
pacíficament, sense coaccions, i si els poders públics garanteixen mentrestant
una societat que visqui en llibertat.
Tota aquesta petita presentació sociològica és molt útil per fer
aterrar en el moment present, en els nostres carrers, els nostres locals i les
nostres esglésies, tota la vivència del gran esdeveniment de la vida, passió,
mort i resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist. Aquest gran esdeveniment no ha
de ser compartit per tothom, dins la pluralitat de la societat, però els seus
creients sí que tenen dret a oferir-lo, a proposar-lo, com un tresor que no és
només personal, sinó també compartit i sobretot viscut en comunitats, en
famílies, en germandats, en associacions, en moviments, en parròquies i en
moltes altres realitats.
I per tancar aquest cinquè punt del pregó, partint del principi que la
societat és plural i no pas laica, vull recordar que existeix una laïcitat
positiva, que no és el mateix que el laïcisme. Jo entenc que la laïcitat és la
neutralitat que els poders públics i la societat civil assumeixen en relació
amb les religions, és a dir, allò que garanteix que no hi ha una “religió
oficial”. En canvi, el laïcisme és un corrent social i ideològic que pretén
reduir el fet religiós només a l’àmbit privat. En altres paraules, penso que el
pluralisme va lligat a la laïcitat, no pas al laïcisme. Precisament una
expressió de laïcitat positiva, la de la col·laboració entre les
administracions públiques i les confessions religioses, és aquesta activitat,
amb el Pregó de Setmana Santa de la Ciutat de Barcelona, el concert de marxes
processionals i després el lliurament dels Premis Immaculada a l’Ajuntament. La
capital catalana fa seva en el seu conjunt la sensibilitat de moltes persones
que creuen en Jesucrist i expressen la seva fe de manera pública. És un punt de
trobada que no només no exclou, sinó que reforça, tant la neutralitat de les
administracions públiques com la pluralitat religiosa i cultural de la
societat.
6- EL SENTIT DE TOT
L’ESDEVENIMENT: CRIST RESSUSCITA
Tot el que estic dient jo ara, tot allò que escoltem i expressem en
aquesta tarda i de fet la mateixa organització de l’activitat, no tindria cap
sentit si Crist no hagués ressuscitat. No tindria tampoc cap raó de ser que ens
trobéssim per celebrar l’Eucaristia, que organitzéssim processons amb les
nostres carrosses i carretes pel carrer o que ens reuníssim en silenci en les
Hores Santes de Setmana Santa, per posar-ne només alguns exemples. Podríem dir,
seguint les paraules de l’inici del pregó, que aquesta pel·lícula o aquesta
obra de teatre basada en fets reals té un final feliç. Però en realitat no és
un final. Precisament perquè Jesús ressuscita, és a dir que torna a la vida,
aquell esdeveniment diví i alhora humà és un punt de partida on el gran
protagonista és l’Esperit Sant, el qui es va manifestar sobre els apòstols
després de la resurrecció i que és la persona lliurada pel mateix Jesús
ressuscitat als apòstols, quan els diu “Rebeu l’Esperit Sant!”.
L’Esperit Sant, tercera persona de la Santíssima Trinitat i referent
principal de l’amor de Déu, apareix també en l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium del Papa Francesc. En
l’apartat 122, el Sant Pare defineix la pietat popular, dins la seva força
evangelitzadora com “una realitat en permanent desenvolupament i en què
l’Esperit Sant és l’agent principal”. Una mica més endavant, en el punt 125,
posa alguns exemples de contemplació d’imatges o encesa de ciris per recordar
que “qui estima el sant Poble Fidel de Déu no pot veure aquestes accions
solament com una recerca natural de la Divinitat. Són (afegeix) la manifestació
d’una vida teologal animada per l’acció de l’Esperit Sant que ha estat vessat
en els nostres cors”, com també diu Sant Pau en el capítol cinquè de la carta
als cristians de Roma. El Papa conclou aquest apartat sobre la força
evangelitzadora de la pietat popular assegurant, en l’apartat 126, que les
expressions d’aquesta pietat popular “tenen molt per ensenyar-nos i, per a qui
sap llegir-les, són un lloc teològic
al qual hem de prestar atenció, particularment a l’hora de pensar en la nova
evangelització”. Fins aquí aquestes petites cites de l’Evangelii Gaudium.
Sant Pau ens ho recorda molt clarament en el capítol 15 de la primera
carta als Cristians de Corint. Diu així: “Si Crist no hagués ressuscitat, la
vostra fe no tindria objecte, encara estaríeu submergits en els vostres pecats.
A més, els qui han mort creient en Crist estarien perduts sense remei; si
l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els
qui fem més llàstima de tots els homes. Però la veritat és que Crist ha
ressuscitat d'entre els morts, el primer d'entre tots els qui han mort”, fins
aquí la cita. Les germandats i les confraries, que organitzen les nostres
processons amb imatges del Jesús que pateix, de la seva mare Maria que el
consola i plora al seu costat i de tantes altres escenes d’aquest gran
esdeveniment, no tindrien sentit si Crist no hagués ressuscitat, com no tindria
cap raó de ser tampoc la caritat que practiquen, la fraternitat que fomenten i
l’alegria que transmeten, malgrat el dolor que certament també tots compartim
en meditar sobre la humiliació, el menyspreu i la mort en creu de nostre
Senyor. Nosaltres, com els apòstols, havent ressuscitat amb Crist, preguem,
actuem i en definitiva vivim per buscar allò que és de dalt, encara que visquem
aquí a la terra i proposem el tresor de la fe a l’espai públic, al carrer.
7- LA SETMANA SANTA, MOMENT FORT
PER A LA FE
Déu ens estima. Crist ens estima i ens ha rentat amb la seva sang.
Aquesta és, per dir-ho així, la meravella de les meravelles. Creure en un Déu
que ens estima! La Setmana Santa és precisament això: connectar-nos més
intensament amb l’amor de Déu en Jesucrist. El Diumenge de Rams, que és el
primer dia, commemorem i revivim l’entrada triomfant de Jesús a Jerusalem, no
pas com els grans herois de poder que fabrica el nostre món, sinó com el rei de
la pau i l’amor. El diaca degà de l’arxidiòcesi de Barcelona Josep Urdeix diu,
en el llibre ‘Dietari de Setmana Santa’, publicat aquesta mateixa setmana, que
“arriba un moment que aquesta imatge (la imatge triomfant) fa un tomb” perquè
“calia que es complissin les escriptures”. Certament després del Diumenge de
Rams, entrem en uns dies d’invitació a la contemplació, a la pregària, a la
vivència de la fe, a la sortida de les processons, al Via Crucis i altres actes
de pietat, a les celebracions litúrgiques i a la caritat.
El Dijous Sant, dia de l’amor fratern, sopem amb Jesús com aquells
apòstols que van rebre l’encàrrec específic de portar per tot el món el seu cos
i la seva sang, sota les espècies del Pa i el Vi: “Feu això, que és el meu
memorial”! El Divendres Sant participem en l’Acte Litúrgic de la Passió i Mort
de Jesús. Ens endinsem en tot el que va passar i ho actualitzem a través del
relat evangèlic de Sant Joan, preguem junts amb tots els cristians del món (en
una pregària universal única i que assoleix gran importància), adorem la creu,
preguem com Jesús ens va ensenyar, amb el Pare Nostre, i combreguem de la
reserva eucarística consagrada el dia anterior. Després, el silenci del
Dissabte Sant dóna pas a la joia de la vetlla Pasqual i de la celebració del
Diumenge de Pasqua, el primer d’un temps que és tan important i tan alegre, que
no només és una festa d’un dia, sinó de cinquanta dies.
Durant els dies de la Setmana Santa, les processons, els Via Crucis,
les hores santes, les estones de reflexió i moltes altres expressions d’una fe
compartida formen part de la vivència d’aquest moment fort. No és un record,
sinó una actualització. Jesús mor i ressuscita per nosaltres. Ens estimava fa
2.000 anys i ens estima ara. Viu amb nosaltres i entre nosaltres ara mateix, després
de la seva resurrecció divina i humana. El llibre ‘Dietari de Setmana Santa’,
del diaca Josep Urdeix i editat pel Centre de Pastoral Litúrgica, us el
recomano avui especialment perquè ofereix una combinació molt bona de pregària,
reflexió i pensaments espirituals, personals, teològics i fins i tot socials i
populars també. Al final, en una mena de conclusió breu, Mossèn Urdeix recorda
que ser cristians no és només una realitat i una crida per a la Setmana Santa.
Més enllà d’aquests dies intensos (diu), “mirem de no oblidar que, a la gràcia
de Déu, que ens ha fet cristians, i tenint cura perquè res no ofegui aquesta
gràcia, cal que hi afegim el nostre modest esforç, perquè la nostra vida
cristiana, la nostra professió de fe en Crist i la nostra participació en els
sagraments que la mare Església ens ofereix assíduament ens facin agradables
als ulls de Déu tots els dies i totes les hores que ell ens doni de vida” (fins
aquí la cita).
Us proposo, per acabar, una breu pregària que, en compartir-la tots junts
avui aquí, pot ser un preludi espiritual per a la Setmana Santa. Diu així:
Bon Jesús, dóna’ns
forces per afrontar totes les situacions difícils
i per recordar i
socórrer aquelles persones que necessiten consol, alegria
o simplement una ajuda
ocasional!
El teu triomf des de la
creu, Senyor, és el d’un home
valorat i aplaudit per
molta gent
i també menyspreat per
una part de la humanitat.
Nosaltres ens unim a
l’únic crit: Hosanna, dalt del cel!
Confiem en tu, Pare.
Acompanya’ns durant tota la nostra vida!
Gràcies per l’abraçada
que ens ofereixes cada any
coincidint amb l’inici
de la Setmana Santa!
Gràcies perquè ens
permets entendre el misteri de la teva mort
a la creu encomanant el
teu esperit a les mans del Pare!
Gràcies per la vida nova
que ens portes
des de la teva humanitat
sotmesa al martiri i al patiment!
Fes, Senyor, que ser
cristians sigui per a nosaltres una font
d’entusiasme i esperança! Amén.
Celebrem la Setmana Santa, que és el pont entre la Quaresma i la
Pasqua, perquè posa davant els nostres ulls, la nostra ment i el nostre cor tot
allò que dóna sentit als sofriments i a les alegries, a la realitat de la mort
i l’esperança en la resurrecció. La fe i la vivència d’aquest gran esdeveniment
omplen de sentit les realitats de la vida humana, on tastem el bé i el mal i on
tenim moments bons i moments dolents. Sempre amb l’ajuda de Déu, podrem oferir
al món l’autèntica imatge de la Setmana Santa: la de l’amor, la pau i l’alegria
encarnada i arrelada en tots i cadascú de nosaltres.
Moltes gràcies!
