Gran homenatge al jesuïta i metge Francesc Abel, pare de la bioètica

La seu de l’Institut Borja de Bioètica, a l’edifici docent de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, va acollir el dijous 7 de juny, al vespre, un gran homenatge al seu fundador i impulsor a nivell mundial, el jesuïta Francesc Abel. El conseller de Salut, Boi Ruiz, va destacar, en la seva intervenció, que el doctor Abel “ha fet una important aportació a la bioètica i ha ajudat el govern català participant en grups de treball on calia decidir temes importants”.

Per la seva banda, l’actual presidenta de l’Institut Borja, Margarita Bofarull, va presentar el Pare Abel com un “home de grans coneixements humanístics que pensava sobretot en el pacient com a persona, seguint el carisma de la Companyia de Jesús”. També van intervenir el secretari general de la Universitat Ramon Llull, Josep Maria Garrell, el president del Comitè de Bioètica de Catralunya, Marc Antoni Broggi, i el president de la Societat Espanyola de Ginecologia, Josep Maria Laïlla, entre altres personalitats.

 A més, el jesuïta Carlos Alonso Bedate, en la conferència principal, va reivindicar la figura del metge i jesuïta per estendre “l’ètica a tots els nivells de la vida, perquè ens juguem l’existència en pau”. Pel que fa a altres reflexions, Marc Antoni Broggi va destacar que Francesc Abel "exhibia valors sòlids, però no ho feia per posar límits a la discussió, ja que fugia de qualsevol dogmatisme". Per la seva banda, Josep Maria Laïlla va definir el metge i sacerdot com "un home de fe capaç de traslladar la doctrina de l'Evangeli a la realitat de la vida", i va afegir que "defensava la seva opinió sense imposar-la".

Excessiva histèria i massa passió pel Barça-Madrid i pel futbol

Escric aquestes línies tot just abans que comenci el Barça-Madrid, un gran clàssic de la Lliga espanyola que pot ser decisiu per al títol, amb els blancs líders amb 4 punts més que els blaugrana. Primer de tot, vull deixar clar que la reflexió que us proposo no és una crítica global contra els espectacles esportius ni contra l'afició al futbol, amb seguidors del Barça, de l'Espanyol, del Madrid i d'altres equips, com tampoc contra l'interès que milions de persones expressen en moments com un Barça-Madrid o una final de Champions. Aquest dissabte 21 d'abril de 2012, però, he observat que l'ambient en les hores prèvies al partit està marcat per una histèria excessiva, amb massa passió en la gent. Voltant pels carrers de Barcelona, com he fet al matí i a la tarda, he vist grups de persones massa nervioses, com si la seva vida o el seu futur depengués del que passi avui al Camp Nou.

Està molt bé animar el Barça (o cadascú el seu equip, sempre pacíficament, per descomptat) i és sana l'afició al futbol. Però avui he vist ratificat un pensament que ja tenia des de fa anys, tot i que jo també sóc aficionat al futbol: La nostra societat, catalana i espanyola, viu en molts casos amb massa implicació personal una afició que, tot i ser plenament legítima i positiva, no es pot portar a uns extrems tan forts. Ja no és qüestió de posar unes banderes als balcons o de quedar amb amics per veure el partit, o de sotmetre l'agenda personal i familiar d'un dissabte al "partit més important de la temporada" (molts diuen cada any "el partit del segle"). És que avui moltíssims catalans i catalanes no pensen en altra cosa. És que perden la gana i no sopen (sobretot si el seu equip perd o no juga bé) i descarreguen una adrenalina, i de vegades una "mala llet", que són clarament desproporcionades davant el capital social i l'impacte d'un partit de futbol. A més (i espero que avui no li passi res, a ningú) de vegades posem en risc fins i tot la nostra salut, perquè el nostre cor s'accelera massa.

A banda d'aquests i altres comentaris crítics amb l'excessiva passió i la histèria tan gran que milions de persones mostren pel que passi en el Barça-Madrid, vull recordar també que parlem d'un espectacle on es destapa el masclisme que encara pateix la nostra societat i el nostre món. Milions de persones a tot el món estan pendents d'un espectacle futbolístic on juguen homes (i no s'hi admeten dones). Certament existeix l'esport femení. Però tothom s'omple la boca parlant d'igualtat i, en canvi, no dóna el mateix suport a un Barça-Madrid femení (que també existeix), un partit que es juga (per posar només un exemple) amb noies que durant la setmana estudien o han hagut de treballar, i només entrenen els vespres. No tenen cap incentiu ni professionalitat. Hi ha alguns esports, com el tennis i una mica el bàsquet, on la competició femenina ha connectat més amb la societat. Per què el futbol no, quan és l'esport rei? És una reflexió on tots podrem fer autocrítica.

És just recordar això quan, per exemple, molta gent critica l'Església catòlica perquè només permet l'accés dels homes al sacerdoci. En canvi no diu res del masclisme del futbol, el bàsquet i gairebé tots els esports de dimensió professional. Certament molts catòlics tenen una opinió que apunta a la possibilitat que les dones també puguin accedir al sacerdoci ministerial. És difícil argumentar per què això no és així, més enllà de la tradició sustentada en el fet que Jesús només triés homes per ser els seus 12 apòstols (principals col·laboradors d'ell). Però segurament els qui critiquen l'Església de sacerdots homes, així com altres aspectes de la seva concepció jeràrquica, haurien d'explorar molt més com és aquesta institució per dintre, la gran feina que fa per la promoció de la dona (la nostra història està plena de fundadores de congregacions femenines que literalment han rescatat la dona de la total discriminació) i el missatge de Jesús basat en la dignitat de la dona, una concepció assumida per tots els seus seguidors davant molts corrents i molts contextos socials que la relegaven al no-res i fins i tot ara la marginen. Només cal recordar, per exemple, el que es fa a la Xina per evitar que neixin nenes.

No pretenia parlar de religió i futbol. Sense voler, però, he trobat aquest punt sobre el masclisme. Cal que l'Església i els catòlics reconeguem, amb esperit autocrític, que des d'un cristianisme mal entès, sovint s'ha discriminat la dona. Cal també que no ens quedem amb això a l'hora de valorar aquesta institució fundada per Jesucrist, que té un missatge molt més important: el de la pau, l'amor i la dignitat de tots els éssers humans. I finalment cal que, com a mínim, es posi en el mateix nivell la crítica a algun masclisme que ha existit eclesialment (durant la història) que el masclisme que existeix en el futbol i l'esport, acompanyat (com deia al principi d'aquest text) per una histèria excessiva i per massa passió, totalment desproporcionada. Que això serveixi perquè tots hi reflexionem una mica.

Benedicto XVI supera la edad de Juan Pablo II cuando murió

BENEDICTO XVI cumple, este viernes 2 de marzo, 84 años, 10 meses y 15 días.
Es exactamente la misma edad que tenía JUAN PABLO II cuando murió.
El actual Papa Benedicto, por tanto, supera ya en edad a su beato predecesor.
----------------------------------------------------------------------------------------
Karol Wojtyla (Papa Juan Pablo II) nació en Wadowice (Polonia) el 18 de mayo de 1920. Fue ......elegido Papa el 16 de octubre de 1978. Fue llamado a la Casa del Padre el 2 de abril de 2005.
Joseph Ratzinger (Papa Benedicto XVI) nació Marktl am Inn (Baviera, Alemania) el 16 de abril de 1927. Fue elegido Papa el 19 de abril de 2005. Este 2 de marzo de 2012, cumple la misma edad de Juan Pablo II cuando murió.
-----------------------------------------------------------------------
MENSAJE ABIERTO A PAPA BENEDICTO:
Santo Padre, ¡muchas felicidades! Sabemos que, a su avanzada edad, las fuerzas no son las mismas que en décadas anteriores. Espero que Su Santidad mantenga, hasta que Dios quiera, toda la salud espiritual, mental y física que le ha permitido servir a la Iglesia y al mundo. Pido a Dios que le ayude a presidir la Iglesia de Jesucristo en la caridad, que continúe obsequiándonos con su bondad y su sabiduría. Le necesitamos: Los católicos le acogemos y le amamos como vicario de Cristo en la Tierra. El resto de la humanidad también se beneficia de su liderazgo moral. ¡Que Dios le bendiga!

---------------------------

 

BENET XVI compleix, aquest divendres 2 de març, 84 anys, 10 mesos i 15 dies.
És exactament la mateixa edat que tenia JOAN PAU II quan va morir.
L'actual Papa Benet, per tant, supera ja en edat el seu beat predecessor.
----------------------------------------------------------------------------------------
Karol Wojtyla (Papa Joan Pau II) va néixer a Wadowice (Polònia) el 18 de maig de 1920. Va... Ser elegit Papa el 16 d'octubre de 1978. Va ser cridat a la Casa del Pare el 2 d'abril de 2005 .
Joseph Ratzinger (Papa Benet XVI) va néixer Marktl am Inn (Baviera, Alemanya) el 16 d'abril de 1927. Va ser elñegit Papa el 19 d'abril de 2005. Aquest 2 de març de 2012, compleix la mateixa edat de Joan Pau II quan va morir.
-----------------------------------------------------------------------
MISSATGE OBERT A PAPA BENET:
Sant Pare, moltes felicitats! Sabem que, a la seva avançada edat, les forces no són les mateixes que en dècades anteriors. Espero que Sa Santedat mantingui, fins que Déu vulgui, tota la salut espiritual, mental i física que li ha permès servir l'Església i el món. Demano a Déu que us ajudi a presidir l'Església de Jesucrist en la caritat, que continuï obsequiant-nos amb la vostra bondat i la vostra saviesa. Us necessitem: Els catòlics us acollim i us estimem com a vicari de Crist a la terra. La resta de la humanitat també es beneficia del seu lideratge moral. Que Déu us beneeixi!

Mn. Manuel Valls compleix 20 anys presidint la Missa de La 2 de TVE

El 26 de febrer, primer diumenge de Quaresma, s’emet una celebració especial presidida pel cardenal Martínez Sistach

El seu estil de predicació, pausat i expressiu amb la paraula i el gest, és allò que més es valora des de les comunitats cristianes

                                            

“Quan vaig començar a fer aquest servei televisiu per encàrrec dels bisbes, no m’hauria imaginat mai que continuaria 20 anys després”, assegura Mn. Manuel

L’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, presidirà el diumenge 26 de febrer, a les 10.30 h., la Missa de La 2 de TVE coincidint amb el diumenge I de Quaresma. És una edició especial d’aquest programa, el més antic de la televisió en català amb gairebé 30 anys de vida. El motiu és que Manuel Valls compleix 20 anys com a director i celebrant habitual d’aquesta Eucaristia. Va ser precisament un primer diumenge de Quaresma, però de l’any 1992, quan Mn. Valls va iniciar aquest recorregut després que els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya el nomenessin per substituir l’iniciador de l’espai, Mn. Joaquim Martínez Roura.

Mn. Manuel Valls, nascut a Barcelona el 24 de setembre de 1945, és el rector de la Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià des del 8 de novembre de 1997. Va ocupar, entre els anys 1993 i 1998, el càrrec de director del setmanari Catalunya Cristiana. A més, entre altres serveis, ha estat professor de Blanquerna, consiliari de la Fundació Pere Tarrés i membre del consell gestor de l’associació E-Cristians. Va ser ordenat prevere el 13 de desembre de 1975, i va començar el seu ministeri a l’Alt Penedès.

El missatge: paraula i imatge

Com a director i celebrant habitual de la Missa de TVE-2, Mn. Manuel Valls ha ofert als seguidors d’aquest programa televisiu un missatge litúrgic i pastoral clar, senzill i molt elogiat sobretot pels malalts i per la gent gran. El seu estil de predicació, pausat i expressiu amb la paraula i el gest, és allò que més es valora des de molts sectors de les comunitats cristianes arreu de Catalunya.

“Quan vaig començar a fer aquest servei televisiu per encàrrec dels bisbes, no m’hauria imaginat mai que continuaria 20 anys després”, assegura Mn. Manuel. “El més important és donar gràcies a Déu”, afegeix. En la mateixa línia, i dins les seves nombroses sensacions, explica que “el tracte amb la gent que segueix aquesta Missa sempre és molt enriquidor”. Valls reconeix, d’altra banda, que al principi se li feia gran aquesta presència cada setmana a la petita pantalla, tot i que assegura que després ha vist aquesta feina més assequible.

La Missa de TVE-2 en català, que es va començar a emetre regularment el 10 d’octubre de 1982, és fruit d’un acord dels bisbes de Catalunya amb l’ens públic per oferir aquest servei religiós en desconnexió. La seva presència a la petita pantalla s’emmarca en els espais cedits per la cadena a les confessions religioses, i especialment a l’Església catòlica com a majoritària. Actualment, és gairebé cada setmana el programa en català més vist per TVE-2, amb una xifra que oscil·la entre els 50.000 i els 80.000 espectadors.

El desaparegut bisbe Joan Carrera (1930-2008) escrivia aquesta reflexió a l’octubre de 2007, coincidint amb el 25è aniversari de la Missa de La 2: “Vull posar en relleu i agrair l’inestimable servei que ve prestant als catòlics d’aquest país la televisió pública espanyola amb la transmissió, per La 2, de la missa del diumenge. Gràcies, TVE, en nom, especialment, d’un gran nombre de malalts. Gràcies, mossèn Manuel Valls, per la calidesa, la sobrietat i la bellesa de les celebracions. Gràcies a tots els col·laboradors i cantaires”.

Història de LA MISSA DE LA 2 EN CATALÀ

La Missa de Televisió Espanyola és un programa emmarcat en els espais cedits per la cadena pública a les confessions religioses, i especialment a l’Església catòlica com a representant de les creences de la majoria dels ciutadans. La versió catalana de la transmissió va ser possible per la participació dels bisbes de Catalunya en un acord que va permetre iniciar la Missa en català el 10 d’octubre de 1982, ara fa gairebé 30 anys.

La transmissió té una peculiaritat. S’ha realitzat, durant més de 25 anys, amb tots els recursos habituals en una Eucaristia, però des d’un plató de televisió, condicionat per a un programa en directe d’aquestes característiques. Hi ha decorats amb la taula de l’altar, l’ambó per a les lectures i les pregàries, una doble tarima per a la coral, imatges de Crist crucificat i de la Mare de Déu i altres elements. Tot plegat ha donat forma a un producte televisiu únic, amb el qual s’han familiaritzat les milers de persones que segueixen la transmissió cada diumenge a les 10.30 hores, especialment malalts, homes i dones impossibilitats o discapacitats i gent que simplement vol seguir la celebració per motius personals ben diferents.

Des d’aquell 10 d’octubre de 1982, són diverses les etapes i les persones que han estat vinculades amb la Missa de Televisió Espanyola en català. En el seu inici, el programa va tenir com a celebrant habitual Joaquim Martínez Roura, que va ser també uns anys delegat de Mitjans de Comunicació a l’Arquebisbat de Barcelona, mentre que el diaca Josep Urdeix va posar en marxa el producte com a director i coordinador.

L’any 1992, els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya van decidir canviar l’equip i substituir-lo per Manuel Valls, com a sacerdot celebrant, i Jaume Planas com a coordinador. A principis del 2000, poques setmanes després de la mort de Jaume Planas per una malaltia irreversible, va ser nomenat nou coordinador Víctor Subirana, que va ocupar el càrrec fins a finals del 2005. El seu substitut va ser Ignasi Miranda, l’actual coordinador de la Missa de La 2.

La història de la Missa de Televisió Espanyola és variada, i té l’honor de ser el programa més antic de la televisió en català. L’espai, durant el seu primer any i mig, es transmetia des dels estudis de Televisió Espanyola a Miramar, a Montjuïc. Després va passar ja a l’actual centre de producció que l’ens públic té a Sant Cugat del Vallès. Les anècdotes són també nombroses, des dels primers moments en què mossèn Urdeix havia d’anar a un magatzem a buscar materials per als decorats fins a la gestió que comporta buscar un grup diferent cada setmana perquè animi la celebració i canti en els diferents moments de la litúrgia.

Des del juny de 2008, la celebració s’ofereix des d’una capella del Monestir de Sant Domènec, de les monges dominiques, situat molt a prop del centre de producció de TVE a Sant Cugat del Vallès. Primer va ser de manera intermitent, i després, a partir de l’estiu de 2010, ja de forma habitual. Els decorats del plató, això sí, continuen existint. A l’octubre, l’espai celebrarà el seu 30è aniversari.

Accepto el carnaval en nom de la pluralitat: Que es faci el mateix amb les tradicions religioses de dimensió púbica

El carnaval, amb les rues i les disfresses, és una tradició festiva molt consolidada i força seguida tant a Catalunya com a molts altres països del món. Em sembla molt bé que aquesta diversió faci que molts ajuntaments tallin carrers (malgrat la despesa i les incomoditats que això comporta) i que les administracions públiques cedeixin espais per a aquest tipus d'activitats, tenint en compte la seva popularitat. Jo no comparteixo el carnestoltes, perquè considero que és fer massa gran un espectacle amb poc contingut més enllà de la broma, la disfressa, la diversió i la transgressió. Però respecto la festa, sobretot en nom de la pluralitat. I comprenc que no hi hagi crítiques majoritàries i molt contundents a nivell social i d'opinió col·lectiva, precisament perquè la nostra societat és diversa, i permet tota mena d'expressió pública de sentiments o tradicions, sempre que se segueixi un ordre i es faci pacíficament. I en el carnaval, habitualment, això es compleix.

Només demano que tothom tingui la mateixa actitud, per exemple, si alguna escola pública decideix mantenir la presència d'algun crucifix, si s'hi fan pessebres per Nadal amb el nen Jesús o si se celebra l'Eucaristia al carrer (per exemple, quan ens visita el Papa) i també si es fan processons per la festa de Corpus o per Setmana Santa. Per carnaval, per exemple, gairebé totes les escoles catalanes s'estan programant un dia de festa (majoritàriament el dilluns de Carnaval) i programen oficialment actes o espectacles. També es demana i es promou que els alumnes i els professors es disfressin. Això es fa amb total normalitat, sense que es pregunti a les famílies si els agrada el carnaval o no. Ho trobo lògic, per la dimensió festiva, que habitualment atrau els nens, adolescents i joves. Ara bé, ¿es fa el mateix a l'hora de muntar un pessebre en una escola pública o d'explicar, per exemple, les raons per les quals es fan vacances per Setmana Santa? Sovint surten veus que intenten carregar-se les tradicions religioses, en nom d'un laïcisme excloent o una laïcitat mal entesa. A Catalunya, no s'obliga ningú ni a creure en Déu ni a assumir com a pròpia la religió catòlica o el cristianisme. Però hauria de ser normal, des de la diversitat, assumir que aquestes tradicions són també nostres, fins i tot més enllà de les creences.

La societat és plural. No és laica. És ben legítim que una persona o un grup social es defineixin com a laics o com a ateus, de la mateixa manera que també n'hi ha que són catòlics, protestants, musulmans, jueus, budistes i d'altres creences. És important i positiu que, en la nostra societat democràtica, es vagi consolidant un pacte o un consens de fons perquè tots ens respectem més i millor, assumint els accents de la nostra tradició i la nostra història i perquè, amb confiança, desig de pau i bona convivència, no pensem mai que els uns estem per molestar els altres. La religió no està per ofendre o atacar ningú. Per la seva dimensió pública, a més de privada i personal, es pot proposar, però no s'imposa mai.

Jo, com a cristià, tinc les meves reserves sobre la importància del carnestoltes pel seu origen pagà i, d'alguna manera, oposat a l'esperit de la Quaresma. Aquest temps litúrgic i religiós, que comença enguany el 22 de febrer (dimecres de centra), és un període de conversió per als creients, així com d'austeritat, esperit de privació per solidaritat amb els qui passen gana i altres actituds de seguiment a Jesucrist, que va dejunar 40 dies (i d'aquí ve el nom) abans de patir la mort a la creu. Amb el pas dels segles, naturalment, l'Església i el sentit comú de qualsevol persona amb fe assumeixen que la gent pot divertir-se disfressant-se i passant-s'ho bé per carnaval, sempre que, en consciència, no es menypreï l'essència de l'itinerari quaresmal i la Pasqua.

Per tant, amb respecte a tothom, expresso tot el meu respecte i tota la meva consideració pel carnestoltes, encara que no m'agradi. Fins i tot assumeixo i acullo amb simpatia que als meus fills se'ls demani a l'escola que es disfressin i participin en la festa. Salvant les diferències, també demano que es respecti igualment la cultura cristiana i la dimensió pública del fet religiós, de totes les confessions, com una aportació positiva a la societat, encara que no tothom hi estigui d'acord. Penso que així podrem superar la crisi de valors que vivim i, sobretot, tenir més pau i millorar el nostre món.

El Marcel, fill d’Arcadi Oliveres: Ponts oberts a la transcendència

Són moltes les sensacions i les emocions que vaig rebre ara fa mig any, el 4 de juliol  passat, quan vaig assistir a la cerimònia fúnebre (en principi laica) per acomiadar Marcel Oliveres, fill del meu admirat amic Arcadi Oliveres. Va ser a l’església dels Caputxins de Sarrià, un lloc que ja destapa els ponts que aquesta comunitat cristiana, de tradició franciscana exemplar i tot un referent a Catalunya, sempre ofereix a altres cultures no cristianes o diferents a les assumides per l’Església catòlica.

 

Intentaré explicar l’experiència, gairebé com una crònica. No podré dir-ho tot, però crec que els fets parlen sols. Dibuixen una gran realitat: que el cristianisme es pot obrir a altres cultures, i que ho està fent. Potser de vegades els cristians no som prou conscients que, a banda de les cultures àrab, jueva, budista, animista i tota mena de realitats orientals o de la resta del món, aquí a Catalunya tenim una cultura amb la qual podem dialogar i sobre la qual hem de posar ponts: És la cultura laica que s’obre a la transcendència i que es nodreix d’una espiritualitat diversa i molt interessant, sovint heretada del mateix cristianisme. És també la que vaig captar en aquest funeral. Com a cristià i com a persona, he après molt d’un acte on em vaig sentir molt acollit i molt interpel·lat per la família Oliveres Künzi. Gràcies, Arcadi!

 

El Marcel va morir després d’un any de lluita contra un càncer que se li ha anat escampant per tot el cos. Ha estat ben conscient fins al final, amb la seva companya, la Berta, amb qui s’havia casat a finals de maig sabent que la malaltia era irreversible. També ha viscut la duresa i les esperances del moment amb els seus: pares, germans, cunyades, nebots, la seva padrina, tots els seus cosins, altres familiars i molts, moltíssims amics. No he conegut personalment el Marcel, però puc assegurar que, després de parlar algunes vegades aquests dies amb l’Arcadi i de participar en la cerimònia de comiat, rebo el seu testimoni com un exemple i una lliçó per a la meva vida. Gràcies, Marcel!

 

Cerimònia d’intervencions, música i molta esperança

 

La cerimònia va consistir en la successió de diverses intervencions, combinades amb música de piano interpretada per l’Albert (un dels tres germans del difunt) i dos cants amb participació de tothom: una mena d’antífona meditativa al·lusiva al Marcel, que ell i la seva dona havien après en sessions de ioga, i l’Imagine de John Lennon, cantada per tota l’assemblea al final. Van intervenir en l’acte els germans del Marcel (Bernat, Arnau i Albert), els seus pares (Arcadi i Janine), la seva dona (la Berta), la seva padrina, una representació dels cosins i dels amics... Tots van parlar amb la veu sencera i, sobretot, amb una força espiritual que amagava la tristor i el plor mentre mostrava una gran esperança. També van parlar, al final, el caputxí i amfitrió Joan Botam, president del Centre Ecumènic de Catalunya, i el sacerdot diocesà Josep Maria Fisa, que és el consiliari de Justícia i Pau, entitat que presideix Arcadi Oliveres.

 

Per exemple, l’Arcadi va recordar que “aquesta era la cerimònia que el Marcel havia volgut”. La mare, Janine, va parlar d’una “gran xarxa” que s’havia teixit per fer realitat alguns dels grans projectes del Marcel en el tram final de la seva vida. Tant el pare com la mare, a més, van parlar del compromís social del Marcel. “Visitava sovint els reclusos com a voluntari de presons fins i tot quan ja tenia el càncer”, afirmava l’Arcadi. A més, va fer viatges de solidaritat i cooperació a l’Amèrica llatina i a l’Índia. Tot un exemple de generositat i valors. Puc dir que, per la via de l’educació i la transmissió de pares a fills, aquí es nota l’empremta humana i cristiana de l’Arcadi Oliveres, amb tot el seu compromís a favor de la pau, la no violència i els drets humans.

 

Dues imatges: el somriure i la fe

 

De les intervencions, totes emotives i impactants, em quedo amb dues imatges. Una és la de la companya del Marcel, la Berta, amb el seu somriure i les seves paraules adreçades al Marcel: “T’estimo. Et portaré sempre en el meu cor. Tu i jo sempre serem un equip”. I l’altra és la del Pare Joan Botam, que va dir: “Aquí hi ha molta fe”. Va recordar que tothom podia viure la cerimònia lliurement d’acord amb les seves conviccions i preferències. I així va ser. Per exemple, jo vaig pregar molt, aprofitant els silencis de l’acte. Vaig parlar amb Déu molt més que en les cerimònies exequials de la litúrgia catòlica. És una curiosa paradoxa que, de tota manera, no em fa perdre l’amor i el respecte per la riquesa i l’expressivitat de les nostres cerimònies religioses.

 

D’altra banda, aquesta cerimònia del Marcel va tenir tres elements que considero molt significatius. El primer és que, quan vaig entrar als Caputxins de Sarrià, amb l’església plena a vessar i després d’abraçar l’Arcadi Oliveres, vaig veure que s’hi repartien espelmetes a tothom i que després s’anaven encenent, a l’estil de la Vetlla Pasqual de la litúrgia catòlica. Tot un signe d’esperança. El segon element és l’escenografia del temple. L’altar, amb l’ambó i els seus voltants, estava guarnit amb flors i llumetes que imitaven la lluminositat de les espelmes. Em recordava molt a Taizé i a les pregàries d’aquests grups cristians nascuts a França i escampats per tot el món. Bonica i curiosa coincidència! També vaig pensar en Taizé quan vaig participar en el breu cant meditatiu sobre el Marcel proposat per la seva dona, la Berta, i seguit per tothom amb una facilitat increïble.

 

El Marcel ha passat a ser un amic per a mi, encara que no l’he conegut mai físicament. Suposo que va voler una cerimònia laica perquè, tot i que ell creia en Déu, no assumia com a pròpia la concepció que els cristians tenim del Déu encarnat en Jesucrist. També pot ser que hagi pensat un acte així per la seva concepció del respecte a la laïcitat i a la diversitat de creences. Tot és naturalment respectable. En qualsevol cas, els qui van parlar del Marcel van elogiar la seva exemplaritat a l’hora d’afrontar la dura realitat d’una mort imminent, amb només 28 anys. Aquest és el missatge fonamental.

 

Més enllà del que pensaven sobre Déu el Marcel i els qui van parlar en el seu comiat, hi ha una evidència: Tothom tenia claríssim que la mort de l’ésser humà no és el final de tot. Tots els presents, entre els quals hi havia la vicepresidenta Joana Ortega i altres autoritats civils, estaven seguríssims que el Marcel, dins la tristor per la seva pèrdua física, continuava present entre nosaltres. Per cert, el comiat es va celebrar en un ambient familiar, sense protocols i sense formalismes.

 

La importància del diàleg: saber estimar

 

L’experiència d’aquesta cerimònia de comiat al Marcel Oliveres, que va morir el 2 de juliol, m’ha mostrat la importància del diàleg entre totes les sensibilitats espirituals, fins i tot aquelles que els cristians, en to crític, qualifiquem de “religions sense Déu”. Un exemple d’això és l’anomenada New Age, un corrent que estava, però, bastant allunyat del pensament del Marcel. El cristianisme ha de posar ponts amb una cultura representada  actualment per molts joves i adults de Catalunya. És la que no pensa en Déu, o almenys no s’hi refereix, però alhora busca una obertura a la transcendència. Com diria el sacerdot i músic Xavier Morlans, fins i tot des de la no creença, podem invocar Déu: “Senyor, si existeixes, ajuda’m!”.

 

Molts cristians presents en el funeral del Marcel Oliveres, entre els quals hi havia el delegat episcopal de Càritas Barcelona, Salvador Bacardit, i nombroses persones vinculades a l’estructura de l’Església a Catalunya, poden pensar que l’acte necessitava més referències a Déu (de fet només van pronunciar el nom de Déu el P. Joan Botam i Mn. Josep Maria Fisa). Certament jo també vaig trobar a faltar més invocacions directes a Déu, però alhora vaig aprendre moltíssim i vaig notar igualment la presència del nostre Pare del Cel.

 

Sigui com sigui, i des del respecte a tothom, puc dir una cosa que potser reflecteix el misteri de la fe: Jo no proposaria mai per a mi, ni per a ningú dels meus, una cerimònia laica. Però aquesta m’ha servit per conèixer un model de vida i de valors que signaria el mateix Jesucrist. És l’exemple del Marcel, deixant de banda la seva sensibilitat més o menys religiosa o més o menys laica. Amb els seus defectes i les seves virtuts, aquest jove de 28 anys ens ha donat a tots, durant la seva vida i ara en el moment de morir, una lliçó de fe, esperança i sobretot amor.